Mariona Martín: “Quan pateixes una lesió greu molta gent s’oblida de tu”

“Una lesió greu et fa dubtar de tot. No saps si tornaràs ni com. En el meu cas, em preguntava si sabria llençar i botar la pilota. Vaig descobrir que això no s’oblida”, confessa la santmartinenca Mariona Martín (Barcelona, 1996), base formada al Bàsquet Femení Sant Adrià i que ara juga al Celta, de Lliga Femenina Challenge.  

Encara no es visibilitza prou el patiment silenciós dels i de les esportistes, sobretot quan s’estan recuperant d’una lesió. El teu calvari va començar la temporada 2015-2016 al CB Al-Qázeres, el curs de l’ascens a Lliga Femenina.
Estava molt a gust al grup, a la ciutat i a la pista, i em vaig lesionar en el cinquè partit. De seguida em van oferir la renovació, i els vaig fer saber que continuaria, independentment de si pujàvem o no. Vaig tornar a jugar just abans de les vacances de Nadal del curs següent. Li estaré eternament agraïda al CB Al-Qázeres perquè van donar-me molta confiança en un moment dur i van tenir molta paciència amb mi.  

Què vas aprendre d’aquell contratemps?
Sobretot que, encara que no puguis jugar, tens la capacitat de sumar al grup de moltes maneres, i que cada recuperació és un món. La clau és no ser impacient i tornar només quan estiguis realment recuperada. Jo tenia molt poca paciència, eh…   

Els primers dies de lesió no t’aguantaves ni tu, doncs. 
Tal qual! La meva família es mereix un monument! He plorat molt i m’he plantejat deixar el bàsquet unes quantes vegades. Hi ha hagut èpoques que ni veia partits a la tele, i m’encanta fer-ho…  

Què penses quan et mires el genoll? 
Que soc més madura i positiva que abans. Recuperant-me de la primera lesió, la tríada (lligament creuat anterior, lateral intern i menisc), vaig descobrir que era molt més forta del que creia. També em va fer conèixer noves amistats i fisioterapeutes, i saber amb qui podia comptar i amb qui no. Quan pateixis una lesió greu molta gent s’oblida de tu.  

La següent estació va ser Lleó. 
Volia disputar més minuts que a Lliga Femenina i vaig decidir tornar a la LF2 i fitxar pel Club Deportivo Baloncesto Aros. Vaig jugar bé i després d’arrossegar una lesió a la fase d’ascens vaig haver d’operar-me.  

Ha estat l’època en què més has parlat amb tu mateixa? 
És possible. Vaig començar a anar a una psicòloga, que em va ajudar molt a no preocupar-me tant pel que vindrà i centrar-me en el present. La família, la meva parella i les amistats van ser el meu gran suport. 

Malgrat que la temporada 2019-2020 no vas competir, el Celta et va voler fitxar. Va tenir confiança absoluta en tu. No és habitual.
Feia anys que Carlos Colinas i Cristina Cantero em preguntaven com veia el meu futur. El Celta sempre m’ha cridat l’atenció per la seva manera de fer i de cuidar la pedrera. El projecte m’entusiasmava, però no sabia si em trobaria bé, i ara et puc dir que el curs passat va ser un dels millors de la meva carrera. També en l’àmbit personal.  

El Celta sempre té equips molt humans.
Totalment d’acord. A més de voler guanyar, és un club que es preocupa perquè la jugadora creixi i millori, i potenciï el que fa bé. El grup és increïble: tenim una gran relació i, a la pista, un gran marge de millora. Necessitem ser més regulars i sòlides, i això implica estar sempre bé en defensa.  

Diumenge visiteu Múrcia per jugar contra el CB Jairis, que és un dels millors equips de la categoria.
Tenim ganes de revenja perquè són l’únic rival contra qui no hem competit. Són molt perilloses en totes les posicions i el seu joc interior és brutal. Això sí, si juguem com sabem i, sobretot, confiem en nosaltres, podem posar en problemes a qualsevol. La Lliga Femenina Challenge és tan competitiva i exigent que cada jornada sembla un partit de playoff.  

Suposo que enyores Sant Martí.
Moltíssim. Fa anys que visc a fora i quan torno a casa m’agrada passejar pel barri: és tranquil i m’hi sento molt jo. Vaig començar a jugar a bàsquet al Col·legi Adela de Trenquelleon i també en unes pistes de Gran Via amb Selva de Mar. 

Un any després et va fitxar el Bàsquet Femení Sant Adrià, on et vas formar. 
Les meves dues primeres entrenadores van ser Carme Farrés i Núria Lavado. Vaig estar a punt d’anar al CB Grup Barna, però la Montserrat, la meva tieta, em va dir que intentés passar la prova al Bàsquet Femení Sant Adrià. Ella hi havia jugat. El primer dia estava molt nerviosa i ja vaig fer amigues. Necessitava gaudir del bàsquet (llençar, botar…) perquè al col·le fèiem jocs i m’avorria. És un club familiar que em va ajudar a créixer molt i tenir minuts a Copa Catalunya i Lliga Femenina 2. En tinc grandíssims records. El porto al cor.