El llegat de Zeljko Obradovic

“Recordo perfectament l’escena… En Zeljko [Obradovic] ens va anar enumerant els exercicis que faríem: un fartlek mexicà, 10 rectes, pujar uns quants cops un pendent de 30 metres… Quan va acabar la llista, ens vam mirar els uns als altres suposant que seria una broma”, confessa Ferran Martínez, exjugador del Club Joventut Badalona, al documental Spirit of Tel Aviv 94 [L’esperit de Tel Aviv 94], dirigit per Víctor Lavagnini i Joan Sánchez Piñol.

Cap tècnic ha guanyat més Eurolligues que Obradovic (9)

“Si quan arribes [a un club] et diuen que volen ser campions d’Europa… Per assolir una fita així cal treballar menys o treballar més? No ho sé…”, respon, directe, tal com és, Zeljko Obradovic (Cacak, Sèrbia, 1960) en el reportatge. Ningú ha guanyat més Eurolligues que ell (9) i sempre tindrà el seu capítol d’or reservat a la Penya, sobretot perquè el 21 d’abril de 1994 la va fer campiona de la màxima competició continental.

Obradovic sempre és rebut amb honors a l’Olímpic. L’enèsim exemple va ser diumenge passat dirigint el seu estimat Partizan de Belgrad, on va jugar i al qual també va fer campió de la Copa d’Europa (1991). L’amistós va tenir un clar color verd-i-negre (92-62) i Kyle Guy en va ser el màxim anotador amb 19 punts.

Carisma i credibilitat

Líder, carismàtic i creïble, l’entrenador serbi sap com gestionar egos i emocions, i com potenciar les capacitats i aptituds dels seus jugadors, que saben que l’actitud és innegociable. “Al començament de temporada, en Zeljko feia servir molt el seu traductor per expressar-se perquè no enteníem el seu llenguatge de bàsquet, però sí que sabíem què volia dir amb el seu llenguatge verbal”, afegeix Juanan Morales, l’actual president del conjunt badaloní.

La temporada més recordada del club va ser un cúmul de dificultats. Després d’una desfeta contra el Cáceres Club Baloncesto, un diari va titular: “Alarma! La pitjor Penya de la història”. “El pitjor any del club es va convertir en el millor”, reivindica Obradovic, un savi per llegir els moments calents.

Aquells jugadors mai oblidaran la xerrada prèvia a la final de la Copa d’Europa contra l’Olympiakos a Tel Aviv: “Nois, què us passa? Esteu nerviosos? Aquí no succeirà res. Ningú es morirà. Heu de sortir, gaudir i veure que podem fer el nostre joc”. “Vaig intentar relaxar l’equip perquè tot l’any vam estar a sobre seu [Morales assegura que els primers tres mesos del curs no van tenir cap dia lliure, extrem que l’entrenador serbi nega]. ‘Heu treballat de valent i ara cal fruir i repetir el que heu fet durant l’any. No cal canviar res’, els vaig dir”, afegeix Obradovic.

La filosofia de la penya

l triple de Corny Thompson va segellar un triomf històric en una temporada en què l’entrenador va posar el seu futur en mans de la directiva: “Si el problema soc jo, ho deixo”. “Ves a fer punyetes, Zeljko. Ets el nostre entrenador”, li va respondre Francesc Cairó, l’aleshores vicepresident de la Penya. Un mes i mig després, davant 35.000 persones a l’Olímpic de Badalona i ja campió d’Europa, el serbi agafava el micròfon i definia en paraules la filosofia del club: “La Penya no és només un club de bàsquet. És un mode de vida. Cal viure-la!”.

28 anys més tard, Obradovic continua enamorat de Catalunya, estiueja en una casa que té a Alella des de fa més de 20 anys. Recorda sempre què va aprendre del seu mestre, Asa Nikolic, amb qui va descobrir la importància dels petits detalls. “Per no deixar de créixer cal ser molt perfeccionista, no estar mai content, repetir molt les coses, parlar molt amb els jugadors i ser psicòleg. La clau sempre són ells, que són els qui ho decideixen tot. Treballo per estar a la seva disposició i ajudar-los a pensar només en bàsquet. Soc dur, però sé que al final sempre acaben encantats amb mi”, li confessava Obradovic a Faustino Sáez en una entrevista per al diari El País.

“Soc dur, però sé que al final els jugadors sempre acaben encantats amb mi”

No treu pit reivindicant que en els seus quatre primers anys com a entrenador va guanyar tres Copes d’Europa ni a recitar altres mèrits. La seva veritable obsessió és que els seus grups creixin i progressin, i “construir equips comptant amb la visió i l’opinió dels jugadors”.

Cada cop que torna a trepitjar l’Olímpic, per un moment, potser uns segons, viatja a aquella temporada tan extrema i especial. Des que va arribar a Badalona li van insistir que els devia el màxim trofeu continental perquè els hi havia tret de les mans amb el maleït triple de Sasha Djordjevic a 3 segons per al final, el 16 d’abril de 1992 a Fuenlabrada. Obradovic no només va saldar el deute, sinó que va deixar-hi un llegat per sempre.