La passió de Jonny Seidi

“Quan vam quedar campions de Copa Catalunya, vaig abraçar el Toni [Olivares, el tècnic] i, plorant, vaig agrair-li tot el que m’havia ajudat. Em va fer descobrir que encara em quedava molta passió a dins i corda per estona, i que feia temps que el Jonny competitiu que sempre volia millorar no hi era”, confessa Jonny Seidi (Mataró, 1992), escorta del CB Granollers, on també coordina la secció femenina i dirigeix el júnior de segon any femení.

“Estic molt agraït a l’entrenador i als companys perquè entenen la meva situació”, continua obrint-se Seidi, que és tècnic de farmàcia a l’Hospital del Mar i sempre fa el torn de nit. Hi ha setmanes que treballa dos dies i les que ho fa cinc assumeix que el cap de setmana serà molt dur perquè no podrà estar al 100% físicament ni mental a la pista. Normal, perquè potser ha arribat a casa a les nou del matí i aquella jornada la convocatòria del grup és cap a les cinc de la tarda. Així que, a tot estirar, es pot aixecar a les tres. “Ara mateix és l’únic camí per continuar jugant a bàsquet”, reconeix.

El mataroní va començar a practicar-lo “tard”, ja amb 11 anys, i perquè ho feien les seves germanes grans, la Mariona i la Binta. L’esport de la cistella el va atrapar “tan de pressa” que poc després ja doblava en equips del CB Argentona i el bàsquet s’havia convertit en una forma de vida per a l’entrevistat, que amb els seus companys de generació (92) jugaven amb els de la 91. Així va ser fins que els grans van ser sèniors i no hi havia júnior de segon any. Aquell curs Seidi, Oriol Pou, Javi Espín i Pol Ordàs van marxar a Badalona per competir al júnior Preferent del CB Sant Josep. Tots quatre sabien que tornarien a casa el curs següent.

L’equip es va construir gairebé des de zero. “Diria que només un company era del CB Sant Josep, on vaig gaudir d’una experiència molt bona i vaig aprendre a ser molt més competitiu. Allà la competitivitat, en el bon sentit, era immensa”, exposa Seidi.

Dos ascensos

En la seva segona etapa al CB Argentona el mataroní va acumular dos ascensos, a Primera Catalana i a Copa Catalunya, on el primer any va jugar les fases d’ascens i l’últim va assolir la permanència. L’equip es desfaria per problemes econòmics i l’entrevistat acceptaria la proposta del CB Mollet, de Lliga EBA. Va ser una temporada complicada: “Creia que jugava molts minuts pel que aportava en defensa i la meva intensitat i esforç, però no em sentia del tot partícip ni amb la confiança de l’entrenador en atac”.

El seu següent destí va ser El Masnou Basquetbol, on va recuperar la confiança de la mà de Raül Laita, un “tècnic que creu en el jugador i li dona llibertat de decisió”. Es coneixien molt bé del CB Argentona. Pocs dies després que l’equip s’assegurés la permanència a Lliga EBA, Seidi va rebre una notícia inesperada que li canviaria la vida: havia de passar a treballar de nit a l’hospital.

Obligat per les noves circumstàncies i “amb tot el dolor del món”, va deixar el bàsquet perquè al conjunt masnoví s’entrenaven “molt tard” i volia prioritzar la seva professió. No va trigar gaire a canviar de parer perquè va haver-hi un nou canvi de guió amb una trucada d’Àlex Coma, que li va proposar fitxar pel sènior B del CB Mollet, amb uns horaris de pràctiques que li encaixaven. A l’hospital començava i comença a les 10 de la nit, una hora incompatible amb propostes que ha rebut en els últims anys.

Al segon equip del CB Mollet passaria cinc temporades. “Sabia que, per horaris, no podia pujar al sènior A i em faltaven objectius esportius perquè no podíem ascendir si el primer equip no feia el mateix. ‘L’any que ve em retiraré’, pensava i repetia sempre. Perquè vaig descobrir que m’apassionava ensenyar i volia centrar-me a créixer com a tècnic. Amb el temps, m’he adonat que en aquella època jugava per no deixar el bàsquet, però que no ho vivia amb la intensitat i la passió d’ara”, reconeix Seidi, que sí que dirigia amb gran entusiasme equips al club molletà. El primer any, un mini femení, la seva primera experiència amb jugadores, i seria després, amb un preinfantil de la generació de 2004, quan va saber que entrenar li posava la pell de gallina: “Vam créixer plegats. Acompanyar-les va ser un regal”.

Després de l’experiència molletana, va acceptar la proposta del CB Granollers de Toni Olivares, “un gran entrenador i amic que té molt carisma i sap treure el millor dels jugadors i entén com estan”. El passat 22 d’abril, en l’última jornada del grup C2 de la Lliga EBA, l’equip va segellar la permanència. “No era just que encara no ens haguéssim salvat i sabia que ho aconseguiríem. El camí va ser dur perquè el CN Helios va començar molt bé i nosaltres no, però vam forçar la pròrroga i ens vam alliberar. Ho vam gaudir amb molta afició que va venir a donar-nos suport a Zaragoza”, comparteix l’entrevistat.

Tampoc s’oblida de la seva primera temporada al CB Granollers, la 2021-2022, quan l’inici no va ser l’esperat i van patir lesions com la de Jaume Solans, el seu millor amic, que es va retirar després de trencar-se els encreuats per tercera vegada. Cops que els van fer “més forts”, fins al punt que només van perdre sis partits en tot el curs i van completar una Final a Quatre “màgica”.

Quan van superar al CB Tarragona B a semifinals, sabien que pujarien, per molt que el JAC Sants fos “un equipàs” i s’escapés al principi de la final [31-14 a l’equador del segon quart]. “Aquella abraçada amb el Toni [Olivares] de la que et parlava abans resumeix la meva passió pel bàsquet. La passió que he recuperat al CB Granollers. Si el club vol, m’encantaria retirar-me aquí. Ho tinc claríssim”, assegura, orgullós, Seidi.