Júlia Muñoz és una brúixola

“Després de recuperar-me de la meva segona lesió gairebé consecutiva, havia perdut el meu canvi de ritme, em superava cada jugadora a qui defensés, els tirs no m’entraven perquè no hi confiava, i em sentia impotent”, recorda Júlia Muñoz (Badalona, 2004), base i brúixola del Bàsquet Femení Sant Adrià.

Viatja al seu segon i últim any de júnior, l’època més dura de la seva vida, que va acabar amb “una mica de confiança”, en part perquè va debutar i va jugar tres estonetes amb el primer equip a Lliga Femenina 2. La badalonina recorda, sobretot, el partit al Ricart contra la UE Mataró: “En set minuts vaig encertar dos triples i em vaig sentir molt bé. ‘Per fi torno a ser jo una mica…’, vaig pensar”.

Veia que podia recuperar la seva identitat després d’una etapa en què, entre les dues lesions, havia passat vuit mesos de baixa, havia sumat molt pocs minuts i tenia la confiança sota mínims. El calvari per a Muñoz va començar el març de 2021, poc després de saber que, finalment, s’iniciaria el curs 2020-2021, marcat per la covid. “Va ser quan vaig patir una ruptura total del menisc dret i em van haver d’operar. Aquella temporada no vaig poder debutar i vaig treballar de valent durant l’estiu per començar bé la següent”, exposa.

Així va ser. La base va encetar el curs 2021-2022 “recuperada i amb confiança”. El primer premi va ser un triomf contra el Barça CBS: “Ningú creia en nosaltres i vaig fer vuit punts. Després de superar moments tan durs, estava molt contenta d’haver tornat a les pistes i de debutar amb el júnior A d’aquella manera”.

Només va poder jugar tres partits més perquè un nou contratemps, en aquest cas al menisc esquerre, la va obligar a aturar-se. “Va ser un cop duríssim. Per sort, la lesió no va ser tan greu i vaig optar per no operar-me. Em vaig deixar l’ànima per tornar en forma com més aviat millor. Sincerament, no canviaria res del que m’ha passat perquè les lesions m’han regalat un aprenentatge brutal”, comparteix Muñoz, que no s’esperava “gens” que, després de tant patiment i pocs matxs a júnior, li proposessin ser la base del primer equip del Bàsquet Femení Sant Adrià aquest curs.

La unió al vestidor

Se sent molt agraïda amb Jordi Périz, l’entrenador, que li ha transmès “des del principi molta confiança”, i amb les companyes, que no deixen d’ajudar-la, i és el que intenta fer amb elles. “Mai hem abaixat els braços i la unió al vestidor és enorme, per molt que estiguem a la corda fluixa [l’equip és penúltim]. Ens queden cinc finals”, enraona la base, que aquest any duu al dorsal Pino, el primer cognom de la seva mare, l’Elisabet. “Amb el temps, ma mare s’ha convertit en una gran seguidora del bàsquet i fins i tot veu els partits dels nostres pròxims rivals per ajudar-me”, la retrata.

Va ser el pare, José Luis Muñoz, qui la va apuntar a bàsquet amb cinc anys a l’escoleta del Club Joventut Badalona i el primer que li va injectar la passió per aquest esport. També va ser clau Jessica Garcia, a qui va conèixer com a coordinadora del femení, i que després la va dirigir al mini A i quan pujava al cadet A sent infantil A: “És una entrenadora molt exigent que t’ensenya a no conformar-te mai i que fa que confiïs més en tu”.

Muñoz és ajudant d’Enric Curto al premini B: “Fa poc els hem ensenyat l’eurostep –un moviment del joc–, i l’altre dia una nena el va provar al partit i, tot i que va fallar la cistella, va ser brutal veure-li fer. Estic aprenent molt amb l’Enric. Em fascina com transmet els seus coneixements”.

L’entrevistada sempre ha portat el número 4 i té una germana bessona, Elvira Muñoz, amb qui s’entén amb la mirada i que juga a l’Associació Esportiva Minguella. Les Muñoz van jugar juntes al Joventut Club Badalona fins als 11 anys, quan es va lesionar l’Elvira, i més endavant es van retrobar un curs més.

Al Campus del Mar de la Pompeu Fabra la badalonina estudia primer de Bioinformàtica, que aplica les tecnologies a la biologia, com ara “seqüenciar l’ADN o fer una diagnosi del pacient a partir de les dades introduïdes en un ordinador”. “Sempre he tingut clar que m’agradava molt la biologia, i volia estudiar Bioquímica o Biomedicina, però les notes de tall van pujar una barbaritat. El meu objectiu és acabar estudiant Biomedicina, així que segurament em canviaré”, comenta.

És una jugadora capaç de congelar el temps i fer que passin moltes coses en un sospir, i pot ser una anotadora molt fiable, com va demostrar contra el GEiEG amb tres triples en l’últim quart. “M’encanta que em donin la pilota en moments calents i quan s’acaba la possessió. Això sí, he de treballar més la meva confiança”, reconeix, abans de rememorar el seu paper al cadet A de la Penya, quan era cadet de primer any, jugava més de 37 minuts per partit amb les grans i tenia “confiança plena” en el seu tir i assistències. La dirigia Mario Laguarda, un entrenador “molt intel·ligent” amb qui va créixer molt en “fonaments i confiança” en un curs en què va disputar els seus dos únics partits a la pista central de l’Olímpic: “Una experiència impressionant”.

Necessita el seu espai i desconnectar, i un pla que mai falla és fer cims amb el seu pare. José Luis Muñoz n’acumula més de 80 del llistat del repte dels 100 Cims, que contempla fins a 522 muntanyes representatives de Catalana, la Catalunya del Nord i Andorra. El pròxim que faran junts, quan finalitzi la temporada, serà l’Olla de Núria. “Les vistes des del cim de la muntanya són impressionants, i quan baixes t’omple comprovar que has pujat fins allà”, reconeix.

“El pare s’aprèn de memòria el recorregut que ens indica l’aplicació Wikiloc que té al mòbil, i també ens podem guiar per les indicacions a les pedres o als arbres”, comenta Muñoz que, com a bona brúixola, marca la ruta del Femení Sant Adrià a pista.