Foto: Manel Expósito
“Quan has patit molt, ets més empàtica perquè entens millor la tristesa o una mala contestació. Si algú es lesiona, tremolo, sobretot quan és greu”, reconeix Judith Turrión (Barcelona, 1996), aler pivot del Bàsquet Femení Sant Adrià i estudiant d’Administració i Direcció d’Empreses. Gairebé sembla indestructible.
És admirable la teva capacitat de patiment i superació, però especialment de ser generosa quan pitjor estàs.
Jugui més o menys minuts, intento sempre ser intensa, sobretot en defensa, i generosa en atac. M’encanta fer pinya i contagiar energia positiva. Sempre m’has vist animant al màxim a la banqueta. Fer-ho era la meva única manera de sumar al grup i d’agrair-li el seu suport quan estava lesionada. És molt dur no poder-te entrenar amb les companyes.
Quin ha estat el teu moment més difícil?
Quan em van dir que m’havia d’operar per segona vegada del turmell dret. Havia treballat molt, més que mai en la meva carrera com a esportista, i de la mà dels fisioterapeutes. Em sentia bé, però tenia dolor.
L’havies normalitzat?
Sí. Amb els anys, he après que el dolor no és el normal, i ja conec i cuido el meu cos. Si ho hagués sabut abans, m’hauria evitat almenys les lesions i operacions de turmell. Però potser no valoraria tant les petites coses del bàsquet i ja ho hauria deixat. Em quedo sempre amb el punt positiu de les coses.
Comparties el patiment amb els teus?
Em costa molt exterioritzar com em sento. Fingeixo estar millor quan no estic bé perquè els meus no pateixin tant. M’afecta molt que ho passin malament per mi. La meva família m’ha donat tot el seu suport i m’ha portat als millors especialistes. Gràcies a això el meu turmell està perfecte.
Quan vas patir la teva primera lesió?
A cadet i júnior vaig començar amb esquinços lleus i cada temporada me’n feia un o dos. El meu primer curs al Joventut Les Corts em vaig trencar el polze i vaig estar 4 o 5 mesos de baixa, i el següent va venir el primer capítol amb el turmell. Al Lima Horta Bàsquet, el segon episodi, i cop i operació al nas, i a la Penya, un altre esquinç.
“A Sant Adrià em sento molt bé. L’Enric Cervera confia molt en mi i el grup és molt sa”
Ara, al Bàsquet Femení Sant Adrià, et trobes bé?
Molt! Després de tot el que he patit, gairebé res em fa mal. Em sento molt bé. Des de fa tres anys faig exercicis per enfortir el turmell. L’Enric Cervera confia molt en mi, és molt directe i humà, i hi pots parlar de tot, intercanviar opinions i resoldre dubtes. El grup és molt jove i molt sa. Hi estic molt a gust.
Deus tenir un vincle especial amb els i les fisioterapeutes…
I també amb els preparadors físics. Són les úniques persones amb qui m’he trencat i els he dit com patia. Quan després ells o les companyes venien als entrenaments, els deia que estava molt bé i que tornaria en uns mesos. A qui et tracta no li pots mentir. Fisioterapeutes i preparadors físics són fonamentals per evitar lesions.
Vas néixer gairebé enamorada del bàsquet?
Quasi, quasi. Amb 2 o 3 anys ja estava als entrenaments i als partits de la meva germana Alba amb la piloteta d’un lloc a un altre. Sempre he estat molt inquieta i moguda. Vaig començar al SESE amb 7 anys, després vaig anar al CBF Sarrià perquè hi jugava l’Alba i era un dels millors clubs de formació, i vaig continuar al Basket Almeda. Més tard, vaig tornar al SESE, ja a Copa Catalunya i on vaig viure els meus dos primers anys de sènior. També hi era la meva germana. Una de les referents era l’Ana María Moreno i l’entrenador, el Joan Carles Díez, era molt exigent i em va ajudar a ser més disciplinada.
El teu següent club va ser el Joventut Les Corts. L’etapa va ser molt positiva i va tenir un adeu complicat.
Van ser dos cursos molt especials. L’entrenador i les jugadores consideràvem que l’entitat no ens donava prou suport. Sergio Manzano va fitxar pel Lima Horta Bàsquet i va voler que unes quantes l’acompanyéssim. Jo volia continuar jugant amb les meves amigues i no m’ho vaig pensar gaire.
El comiat del Lima Horta Bàsquet et devia costar molt més.
El vincle amb l’equip i el cos tècnic era i és especial. El Sergio em va comentar que fitxaria jugadores a la meva posició. Entenc que era el tècnic i havia de fer un equip competitiu, però després de la segona operació al turmell necessitava jugar en un club on confiessin 100% en mi. Amb el temps, hem entès i respectat la postura de l’altre. A la Penya vaig estar molt bé i hauríem aconseguit la plaça a Lliga Femenina Challenge per la via esportiva si no ens haguessin donat per perdut un partit contra la UE Mataró per alineació indeguda. Crec que era un objectiu que al club no s’havien plantejat perquè l’equip s’havia construït des de zero.
