Foto: Toni Delgado
Irene Broncano (Barcelona, 2004) viu al màxim cada segon a la pista i a la banqueta. “Celebro totes les cistelles com si fossin les definitives perquè m’encanta el que faig. Si estàs motivada, et canses molt menys”, assegura Bronki, alera del Bàsquet Femení Sant Adrià. Té un talent humil i molt treballat.
El teu gran salt aquesta temporada es nota fins i tot a les fotos. Abans sorties més cohibida. Ara et menges el món.
Ostres, no m’hi havia fixat… Suposo que és perquè he madurat i confio molt més en mi mateixa. El curs passat vaig debutar amb el primer equip, no jugava molt i guanyaven quasi sempre. Aquesta temporada som un grup molt més jove i afrontem els partits com si fossin finals.
T’ha costat molt canviar el teu paper a la pista?
Sincerament, pensava que em seria més difícil. La sort ha estat que fa molts anys que conec l’Enric Cervera, l’entrenador que més confiança m’ha donat i qui millor m’ha entès. Em va agafar al cadet B, quan jo venia de no jugar molt a l’infantil. La confiança de l’Enric m’ha permès créixer molt com a jugadora i persona. Molta gent em diu que m’ho he de creure més i estic en el procés d’aconseguir-ho.
La teva arribada al Bàsquet Femení Sant Adrià va ser molt peculiar…
És cert! Vaig començar al col·legi, al Club Maristes Ademar, de Badalona, i les últimes setmanes de premini A m’entrenava un dia amb el Bàsquet Femení Sant Adrià i la resta m’exercitava i competia amb l’equip de l’escola. La temporada següent, a mini B, ja em vaig centrar en el club. Fa 8 anys que hi soc.
Què sents pel Bàsquet Femení Sant Adrià?
Amor pur. És la meva segona casa i família, i m’ho ha donat tot. El bàsquet és el que m’ha fet gaudir i patir més en la meva vida.
Em transmets que no penses gaire en el futur. Et preocupa la Selectivitat?
Visc el present i intento pensar el mínim possible en la Selectivitat perquè no vull angoixar-me. Ara mateix li dono més importància al partit de dissabte contra el CB Claret Benimaclet i a com és de perillós el seu joc exterior. Si juguem i fruïm com sabem, podrem guanyar.
“Sento amor pur pel Bàsquet Femení Sant Adrià, que és la meva segona casa i família”
Convius amb la pressió des de ben petita.
Molts cops a classe em pregunten per què no estic nerviosa abans d’un examen. El bàsquet m’ha ensenyat a controlar els nervis. No pots anar per la pista tremolant ni amb dubtes: t’has de menjar el món.
Ets molt fan de Sergi Llull, que tampoc dubta gaire competint.
És el meu ídol! Fins i tot quan està fent un mal partit, saps que és molt probable que aparegui en els moments importants. És un líder que arrossega l’equip i amb qui em sento identificada, sobretot amb el seu caràcter. Tant de bo pugui arribar a ser com ell i tenir una carrera semblant.
Ets una líder?
En tots els grups en què he jugat el lideratge estava repartit perquè cada jugadora aporta detalls i la suma d’aquests aspectes fa que guanyis o competeixis.
Aitor Piedra, el vostre preparador físic, assegura que el curs passat vas créixer “sobretot mentalment”.
Va ser una temporada molt dura per a mi: ens entrenàvem 4 dies a la setmana i cursava primer de Batxillerat, on l’expedient acadèmic ja és decisiu. Vull estudiar Infermeria i la nota de tall és força alta. Malgrat que no jugava gaires minuts, mai vaig abaixar els braços ni deixar de donar-ho tot perquè l’oportunitat i l’experiència eren fantàstiques. El treball t’apropa sempre al que vols. Si fa anys m’haguessin dit que amb 17 hauria estat en una fase d’ascens a Lliga Femenina, no m’ho hagués cregut!
“Té molt bona mà, és generosa i té pocs errors per ser una júnior. La Bronki és molt disciplinada, sobretot en el físic, que és el que sempre costa més. Li veig un bon present i futur”, et retrata la teva companya Judith Turrión.
M’ha definit a la perfecció. Llençant és quan em sento més còmoda, però la meva prioritat és sempre l’equip, mai soc jo. Aprofito al màxim l’entrenament físic perquè és vital per prevenir lesions i et permet gaudir més després a la pista.
Haver jugat amb Núria Martínez t’ha fet encara més humil?
Sí! La seva gran humilitat és un dels aspectes que més m’han sorprès d’ella. La Núria és molt generosa i es fa estimar des del primer moment. Una líder innata i altruista que et fa sentir molt còmoda i de qui aprens cada segon.
