Foto: Manel Expósito
A la pista Emma Barceló (Badalona, 1996) transmet tanta seguretat que sembla que no dubti mai. “Em solen dir que soc molt seriosa perquè no celebro les cistelles. Estic totalment concentrada i no m’obsessionen els encerts ni els errors”, enraona l’exjugadora de l’AB Premià i ara al Bàsquet Femení Sant Adrià.
És impossible descriure com et mira el teu pare en una foto que vas penjar a Instagram el 19 de maig de 2014. Esteu agafant un trofeu molt especial…
La copa del Campionat d’Espanya júnior de Guadalajara! La vam guanyar dos dies abans contra l’UVA Ponce. Era la cirereta al final d’una etapa, a cinc anys fantàstics i plens d’amistats, sacrificis, alegries i aprenentatges. Tinc molt present aquesta imatge… Li vaig dedicar el títol al meu pare, en Jaume, un autèntic malalt del bàsquet que m’ha ajudat i m’ajuda moltíssim. Seria impossible calcular quants dies m’ha entrenat.
Vas començar a jugar a bàsquet per ell?
Bé… [Riu]. Els meus inicis són curiosos… “A la Gemma l’han trucat del col·le per jugar a bàsquet i a mi no… Vull que m’hi apuntis”, li vaig demanar a mon pare. Em va preguntar si sabia alguna cosa de l’esport de la cistella. Jo només volia provar-ho. Així vaig començar a l’equip de nenes del Col·legi Badalonès. Abans el pare em va donar quatre nocions bàsiques.
De l’escola ja vas passar al Bàsquet Femení Sant Adrià.
Notava que el col·legi se’m quedava petit i que necessitava competir i fer un pas més. Hi vaig arribar com a infantil de segon any i el repte ja no era guanyar una Lliga, sinó competir al campionat de Catalunya i d’Espanya. Estava al·lucinada perquè no sabia res de tot això, i compartia espai amb les millors jugadores de la meva generació. Era un grup meravellós. M’ho van posar tan fàcil que des del segon dia ja les considerava amigues. Competíem molt bé i teníem molta química a dins i a fora de la pista. Va ser en Dani Poza, l’exdirector esportiu del club [ara ho és de la UE Mataró], qui em va trucar perquè anés a provar a alguns entrenaments. Saps qui va ser la persona clau perquè ho fes?
La veritat és que no…
Tot va ser gràcies a la Montse Bertran, que ara és la delegada del primer equip. La seva filla, l’Alba, havia entrat al club un any abans i els va dir que em fessin una prova. M’estimo molt la Montse! Ni t’ho imagines.
“Dubtava de si estava preparada o no per al salt a la Lliga Femenina 2”, confessa
Després del teu pas pel Bàsquet Femení Sant Adrià vas tornar a jugar a Badalona.
Al Sant Andreu Natzaret. Creia que necessitava una mica de calma i no tenia pressa per competir en categories superiors. Van ser dos anys de molts entrenaments i partits, perquè compaginava dos equips, d’un ascens a Segona Catalana…
Amb el Sese vas debutar a Copa Catalunya.
Un any molt dur, amb contínues lesions a l’equip i en què vaig haver d’assumir molta responsabilitat com a base, una posició en què mai havia jugat. El curs següent vaig baixar una categoria per jugar a Primera Catalana amb l’AB Premià. L’Enric Cervera em va donar el full de ruta: “El primer any, amb un equip nou, serà de transició, i el segon pujareu a Copa”. I la va clavar!
Enric Cervera transmet realment tanta confiança i seguretat com sembla?
Desprèn credibilitat. Tant ell com l’Isaac Champer, a qui ja vaig tenir a l’AB Premià, entenen i escolten molt bé la jugadora i saben què necessita a cada moment. Són un suport constant.
En un grup tan jove com el del Bàsquet Femení Sant Adrià l’objectiu era la permanència amb certa tranquil·litat?
Sí. Ens hauria encantat guanyar algun partit més, però hem complert el nostre propòsit.
Com veus el teu futur?
M’ha encantat l’experiència de tornar al Bàsquet Femení Sant Adrià i d’estrenar-me a la Lliga Femenina 2. Primer vull escoltar el club.
Per cert, escoltant alguna entrevista teva no em va quedar clar si vas ser tu qui va marxar de l’AB Premià o va ser decisió de l’entitat…
[Riu]. Des de l’any passat mirava amb ullets tendres la Lliga Femenina 2, però dubtava de si estava preparada per al salt o no. “Has tancat un cicle i creiem et toca fer un pas endavant”, em van dir l’Enric Cervera i l’Isaac Champer. M’ho recomanaven, independentment que anés o no amb ells a Sant Adrià.
Els ho has agraït?
La veritat és que no ho hem parlat. Crec que ells ho saben. Em van voler quatre anys a l’AB Premià, amb un ascens a Copa Catalunya que sempre portaré al cor i que em va fer plorar molt, i m’han volgut un cinquè. Els estaré eternament agraïda!
