L’entrenador molletà Xavi Orois. Foto: Gerard Sánchez
“Mai els dono totes les solucions als jugadors i jugadores. Quan muntem un exercici, els faig preguntes perquè esbrinin per què l’estem fent i, sobretot, perquè l’entenguin. Vull que tinguin prou capacitat crítica i recursos per prendre bones decisions. Més enllà del talent, el treball o les aptituds físiques, la intel·ligència és la que marca la diferència a la pista”, exposa Xavi Orois (Barcelona, 1973), entrenador de l’infantil Preferent femení del Joventut Club Badalona i cap de la secció masculina del centre del Programa de Detecció i Perfeccionament (PDP) del Vallès Oriental, de la Federació Catalana de Basquetbol.
Per al molletà, que és director de l’àrea de restauració de l’Hotel Catalonia Plaza, la base per dirigir grups humans és el respecte. “Necessites mà esquerra, perquè no li pots parlar igual a tothom, i predicar amb l’exemple. En el cas del bàsquet, em preparo al límit els entrenaments, i vull també el màxim compromís per part de l’equip”, defensa Orois.
Etern formador, li preocupa el resultadisme instal·lat a la societat i a molts clubs. El fet de guanyar tant sí com no sense importar el procés ni el creixement. “A la Penya ho tenim clar. Si no et saltes passos en l’aprenentatge, pagues uns peatges al principi, però, a la llarga, l’esportista aprèn i creix molt més. Pots perdre algun partit perquè, per exemple, no has explicat encara com es fa ni com es defensa un bloqueig directe perquè veus que hi ha altres prioritats abans”, enraona Orois, un gran defensor de la qualitat del temps invertit. “No crec en aturar un entrenament cada dos minuts fent correccions perquè al final es perd el ritme i el camí. Cal corregir, és clar, però no tota l’estona. Els errors et conviden a preparar noves pràctiques”, amplia.
Als centres de PDP que la Federació té arreu del territori es treballa molt el gest tècnic o la tècnica individual, aspectes per als quals a molts clubs “generalment” els falta temps. Al centre, Orois és l’encarregat de la secció masculina i aquest any entrena nens de les generacions de 2011 i 2012.
Esmorzars “deliciosos”
El molletà va anotar les seves primeres cistelles amb la samarreta del CB Grup Barna. Eren temps de “pura diversió” i d’esmorzars “deliciosos” al bar. Després va fitxar pel SESE, on va estar-hi tres temporades en un grup ple d’amics. “Si t’agrada el bàsquet i pots jugar amb la teva gent, encara el gaudeixes més”, celebra.
Amb 15 anys es va estrenar com a tècnic als Salesians Don Bosco Navas, on també jugava i estudiava, i on va acabar dirigint preminis, minis, infantils, cadets i júniors masculins. La seva primera experiència entrenant jugadores va ser amb un júnior als Salesians Rocafort, on va penjar les botes amb 25 anys.
“L’excusa per retirar-me va ser que m’havia casat, però realment ja gaudia molt més entrenant que jugant i, a més, havia patit dues o tres lesions greus, i cada cop que em feia mal perdia dies a la feina…”, recorda Orois, que es retrata com un base d’1,75 metres que tenia molta capacitat física i de salt, i que sovint feia esmaixades.
El seu drama van ser els contratemps amb els lligaments de turmell. “Els meus esquinços no eren mai lleus, sempre em deixaven, com a mínim, un parell de mesos aturat”, rescata l’entrevistat, que ha continuat jugant en lligues privades per a veterans. La seva última experiència ha estat al gimnàs molletà Ca n’Arimon.
Viu a Mollet des que es va casar amb l’entrenadora Chelo Aznárez i allà ha acabat dirigint tots els equips femenins i masculins en els seus 15 anys al Club de Bàsquet Sant Gervasi: “Sempre serà el meu club i em sento molt identificat amb els valors que transmet. La prioritat és formar esportistes perquè arribin a un primer equip que, en la mesura del possible, pugui estar format majoritàriament per gent de la casa”.
També ha estat un curs ajudant del Primera Catalana femení del Barça CBS, “una temporada molt intensa” en què van assolir un ascens que no va ser efectiu perquè l’equip de Copa no va pujar. Després estaria tres cursos al CB Mollet dirigint el cadet i el júnior masculins.
Se sentia saturat i va decidir fer un parèntesi del bàsquet. Una pausa que al final només va durar dos mesos. Fins que el CBF Cerdanyola el va trucar per substituir l’entrenadora del júnior Preferent, que no podia continuar. Ha estat una de les seves experiències “més brutals” com a tècnic. S’emociona recordant totes les jugadores plorant d’alegria quan es van classificar per als campionats d’Espanya i sense que ningú comptés amb aquella fita.
“Portaré sempre al cor aquell equip, liderat per una Laura Méndez que feia absolutament de tot i, el més important, que transmetia aquesta energia a les seves companyes. Méndez, Lídia Querol, Ivet Subirats i la resta eren persistents i inesgotables, i gaudien molt. Això es nota sempre”, desenvolupa Orois, que acumula tres ors consecutius amb la selecció catalana, un com a seleccionador mini masculí, i dos com a ajudant, amb la mini i l’infantil, també masculines. També és ajudant a la U13 espanyola masculina. La temporada passada va dirigir el júnior femení de la Penya, la seva primera experiència a Badalona.
“Hi ha qui després de la feina o els caps de setmana surt a prendre alguna cosa, i la meva família i jo anem a pavellons. A casa estimen i gaudim el bàsquet les 24 hores”, comparteix.
Què és el que més admira dels seus fills, Alba Orois, jugadora de la Penya, i Marc Orois, jugador del Club de Bàsquet Sant Gervasi? “Sempre li dic a la meva dona que som uns afortunats perquè l’Alba i el Marc són persones sense cap mena de maldat, tot cor, i molt i molt pencaires”, assegura, orgullós.
