Marquès després de guanyar la plata als 100 metres esquena als Jocs de París. Foto: Comité Paralímpico Español
En una societat cada cop més obsessionada per la productivitat, els resultats i el desenllaç, i amb poc interès pel plantejament i el nus, testimonis com el de Núria Marquès (Castellví de Rosanes, 1999) són més imprescindibles que mai. “Abans de competir als Jocs Paralímpics de París sabia que, passés el que passés, estaria igual de satisfeta perquè havia gaudit del camí. M’hi havia deixat l’ànima”, enraona la nedadora.
La castellvinenca tenia la consciència molt tranquil·la perquè sap que el procés és el fil conductor real. “La gent no viu el dia a dia amb nosaltres i és molt complicat mostrar la feina feta en un moment concret d’un dia específic”, adverteix Marquès.
“Si no has sigut feliç recorrent el camí i no estàs orgullós de la teva constància, esforç i treball, si no hi confies, difícilment el dia de la competició estaràs en les millors condicions físiques i psicològiques perquè et surtin les coses”, defensa l’entrevistada. A París hi va arribar en un moment òptim i va sumar tres medalles: la plata als 100 metres esquena i als 200 metres estil, i el bronze al relleu mixt 4×100 estil, amb Sarai Gascón, Iñigo Llopis i Óscar Salguero. Tasy Dmytriv i José Antonio Marí també són partícips del bronze perquè van nedar al matí.
“Sobretot competeixo contra mi, per millorar les meves marques i créixer any rere any”, diu
La principal contrincant de Marquès és Marquès. “No depèn de mi que les rivals tinguin el seu millor o pitjor dia. Així que, sobretot, competeixo contra mi, i amb l’objectiu de millorar les meves marques i créixer any rere any. Això, però, no sempre és possible, i has d’acceptar-ho i abraçar-te a la constància. Insisteixo en la importància del camí. L’has de fruir, i és el que he fet durant la preparació dels Jocs Paralímpics de París”, celebra la castellvinenca.
Una medalla —i també el seu color— sol determinar el grau de visibilitat i reconeixement de l’esportista. “Una medalla marca la repercussió que pots tenir i, inconscientment, el teu únic objectiu pot passar a ser assolir un metall. I canviar aquesta mirada costa, especialment quan et falta experiència”, destaca la nedadora del CN Sant Feliu.
El seu és un cas extrem de precocitat: als Jocs de Río 2016, amb només 17 anys, va guanyar l’or en la seva primera prova, els 400 metres lliure. A la primera va arribar al cim olímpic. “Era molt petita i vaig veure que se’m reconeixia molt per les dues medalles, perquè també vaig sumar la plata als 100 metres esquena, i, sense voler, em vaig focalitzar massa en els premis”, reconeix.
Inconscientment, es va oblidar una mica del procés, que havia estat el que l’havia portat tan lluny. Havia gaudit de tot el que feia, del club i els companys, i no li importava “tant el resultat final”.
La perspectiva del temps
Amb la perspectiva del temps i l’experiència acumulada, ara ja sap que després de penjar-se dues medalles als seus primers Jocs li calia fer “el treball més difícil i important”. “Has de mentalitzar-te que practiques natació perquè t’agrada i no perquè t’hi obligui ningú”, defensa Marquès, que als Jocs de Tòquio 2020, celebrats el 2021, va assolir dos metalls —la plata al 100 esquena i bronze als 200 metres estil— i va patir el camí més tortuós, en part per la pandèmia.
En canvi, els últims tres anys, durant el cicle de preparació dels Jocs Paralímpics de París, s’ha pogut conèixer més a ella mateixa i ser conscient de com reacciona durant la competició. “He arribat a la conclusió que el que em fa feliç no és guanyar una medalla, sinó el procés per assolir-la”, concreta.
“Un Mundial o uns Jocs són una font contínua d’emocions molt fortes que t’atrapen”, confessa
Visualitza les proves. S’imagina com aniran, el seu rendiment i el de les rivals, l’alè i el suport del públic… “En els últims temps he après a controlar la respiració, que és el que més t’activa i desactiva el cos. Poder mantenir una respiració tranquil·la t’ajuda a calmar els nervis”, reflexiona. A la cambra de trucades, abans de sortir a la piscina, la castellvinenca escolta música. Hi ha dies que les cançons són més tranquil·les i altres, més alegres o més motivacionals. “Són les companyes perfectes en un moment íntim. Estic sola i connecto amb mi i amb les meves emocions”, exposa.
La música l’evadeix “una mica” de l’exterior, especialment en competicions com un Mundial o uns Jocs, que són “una font contínua d’emocions molt fortes que t’atrapen i que et porten a una muntanya russa que vols tornar a viure”. “És molt important saber gestionar i relativitzar els moments bons i els dolents. Potser després de guanyar una medalla d’or necessitaràs calmar-te i dormir bé perquè l’endemà tens una altra prova. Cal tocar de peus a terra, no caure en els extrems i continuar treballant”, amplia Marquès.
Es retrata com una persona “força emocional”. Quan emocionalment està bé, alegre i contenta, gaudeix i neda millor. Flueix amb la piscina i l’aigua, i s’hi sent “complement lliure”. “La Défense Arena em va semblar una piscina espectacular i les grades, sempre plenes, et regalaven un xut d’adrenalina increïble”, detalla.
La Vila Olímpica
Somriu quan li pregunto com és l’ambient i quina és l’essència de la Vila Olímpica, independentment de quina en sigui la seu. “Comparteixes espai i moments amb esportistes d’arreu del món que també estan lluitant pels seus somnis. S’hi respira esportivitat i molta energia”, concreta.
Conversem quan ja ha començat unes merescudes vacances. Un parèntesi després de tant de temps de ritme frenètic i estrès físic i psicològic per les ganes, la pressió i la tensió per fer-ho bé als Jocs.
“Les primeres jornades que tenia més lliures, em despertava pensant què havia de fer aquell dia o l’endemà, i la resposta era, simplement, descansar. El treball ha estat excel·lent, igual que els resultats, i ara és moment de passar més temps i de qualitat amb la família i les amistats”, comparteix.
La nedadora paralímpica somriu davant la placa que dona el seu nom a la piscina municipal d’estiu; a la dreta, l’alcalde, Adrià Camino. Foto: Ajuntament de Castellví de Rosanes
La rebuda
Cada cop que Marquès torna d’uns Jocs Paralímpics, Castellví de Rosanes la rep amb els braços oberts. “‘Núria, reserva’t el divendres 13 de setembre’, em van demanar. Sabia que m’estaven preparant alguna cosa i m’esperava que em dediquessin unes paraules i potser que em donessin un ram de flors, com altres vegades”, confessa.
En l’acte de benvinguda hi va participar molta gent, des de l’Ajuntament fins a l’Associació de veïns i veïnes del Taió passant pels Amics dels Reis de Castellví, el Centre Cultural i Recreatiu, els Petits Caramellaires de Castellví, la Fundació Privada Rosella, La 963, l’APECRO i l’Escola Mare de Déu de Montserrat. Marquès va veure petits records dels seus tres Jocs i a l’homenatge s’hi van afegir Juan Carlos Quevedo, que la va dirigir al CN Martorell i al CN Sant Feliu, i Jaume Marcé, el seu actual tècnic. S’entrena al CAR de Sant Cugat.
En cap cas s’esperava un detall com que la piscina municipal d’estiu ja porti el seu nom: Núria Marquès Soto. “No m’ho podia creure i encara no m’ho puc creure. M’enorgulleix que el meu poble m’estimi tant i em regali un suport tan incondicional. Els estaré eternament agraïda”, tanca aquesta futura fisioterapeuta que estudia a la Universitat Autònoma de Bellaterra (UAB). Ja ha fet el Treball de Fi de Grau (TFG) i només té pendent les pràctiques i tres assignatures. I, és clar, gaudeix del procés.
