Brenda Pérez, en un entrenament. Foto: Sporting Clube de Portugal
“Vaig arribar a pensar que el meu cicle al futbol s’havia acabat perquè no em feia feliç. Era molt dur sentir això perquè aquest esport és la meva vida. Anava a entrenar-me i era feliç, però pensava que estava on no devia o que no donava el que havia de donar. Em sentia bloquejada i estancada, i tenia molt clar que necessitava un canvi”, confessa Brenda Pérez (Badalona, 1993) a Gerard Faiges per al portal Futfem.cat. La migcampista de l’Sporting Clube de Portugal repassa el pitjor moment de la seva carrera, les seves últimes dues temporades a l’RCD Espanyol, amb descens de categoria inclòs.
“No em sentia jo. Volia ser al club, però, en el fons, sabia que no era el que necessitava. No optàvem a títols. Soc molt ambiciosa i sempre vull donar el màxim, també soc molt resilient. Potser altres persones haurien deixat el futbol en aquell moment”, afegeix Pérez, que afronta el seu segon curs a Portugal.
Si realment existeix el destí, Pérez n’és un dels seus exemples més evidents. Abans d’aterrar a Lisboa ja feia molt que s’havia tatuat un lleó al costat de la cara d’una dona. El lleó és el símbol del seu nou club. “Sempre he cregut que és un animal que, per les seves aptituds i actituds davant la vida, em representa molt. Quina casualitat! [Riu]”, exposa al Canal 11 portuguès.
Pérez ha marcat quatre gols en els dos primers partits de la Lliga portuguesa, i tres van ser contra l’FC Valadares Gaia. Segons el web Football Data Base, és el primer cop en la seva carrera que anota un hat trick en un partit de Lliga. Ha començat el curs com un llamp, com l’anterior, la primera a l’Sporting Clube de Portugal, quan també va marcar el primer gol del seu equip a la Supertaça, la Superlliga.
Els objectius
“Aquesta temporada també em vaig posar com a repte tornar a repetir la fita i ho vaig aconseguir”, celebra la badalonina, trista perquè aquest cop el títol no va ver per al seu equip. Tenaç i inesgotable, sempre es proposa i es posa petits objectius i reptes. “Si te’n marques a llarg termini, pots acabar abaixant els braços si no els assoleixes. En canvi, si te’ls planteges petits i cada setmana, és més fàcil assolir-los o digerir que no ho has fet perquè en uns dies en tens més”, enraona.
Celebrar un gol
Desprèn una alegria contagiosa i és molt detallista. Tant que quan marca un gol acumula diverses celebracions. Comença assenyalant el cel en record de la seva àvia; es petoneja un tatuatge amb la frase “you can” (tu pots), un homenatge a la seva neboda, que també té el mateix; i als seus nebodets i a la família en general els fa un cor.
“Fitxar per l’Sporting va ser la decisió encertada i correcta perquè volia tornar a ser jo i ho he aconseguit. Estic vivint el meu millor moment professional i esportiu”, diu Pérez, que somia aixecar la Lliga (després de ser subcampiona) i revalidar el títol de la Taça (Copa).
El seu primer títol a l’elit va ser també una Copa, l’any 2012, amb l’RCD Espanyol, i en el seu debut amb les grans. “Assumia que tenia un paper secundari i, per molt que m’entrenés i lluités, jugava minutets i estonetes. Quan vaig veure que era titular en aquella final, no m’ho podia creure… Guanyar va ser inoblidable”, li reconeix a David Menayo en una entrevista per a Marca.
Un do innat
“Des del primer minut la meva família va saber que havia nascut amb un do per al futbol i m’hi van apuntar. Bé, realment em vaig inscriure jo perquè el meu millor amic amb 4 anys em va dir que ho fes a l’equip del barri perquè després de cada victòria anaven a un bar a beure Coca-Cola i jugar al futbolí. Amb aquella edat això és com una festa!”, recorda, divertida, a Canal 11, l’exjugadora del CE Seagull, l’RCD Espanyol, el CE Sant Gabriel, el Valencia CF i l’Atlético de Madrid.
La renúncia
Després del seu pas per l’Atlético, va renunciar a una proposta del Rayo i a continuar a Primera Divisió perquè volia prioritzar els seus estudis de Periodisme i tenir temps per assistir a la universitat. “El CD Canillas, de Segona, em va oferir una beca i jo no podia pagar-me el grau d’una altra manera”, li confessa a Begoña Villarrubia per al diari Mundo Deportivo.
Mesos després, però, es va trencar el lligament lateral intern i va estar vuit mesos de baixa: “Primer vaig estar dos mesos a casa sense moure’m perquè no podia recolzar el peu i em buscava la vida per aconseguir apunts, i després, sense poder gairebé ni caminar, agafava el tren cada dia”. Ara, Pérez gaudeix del premi a tots els sacrificis i sabent que el 2021 va fer un canvi clau en la seva vida esportiva i personal.
