Carla Cotado

Foto: CE Seagull

Entrar a la pista de gespa artificial del càmping costava un euro i l’avi Joan Roca es va deixar un bon capital perquè hi jugués la seva neta. “No em treia l’ull de sobre mentre feia partides de dòmino amb els seus amics. Amb el temps, em va començar a donar consells”, diu Carla Cotado (Mollet del Vallès, 1993), defensa del CE Seagull.

Els avis i les àvies són una contínua font d’inspiració. Què et deia el Joan?
M’insistia molt com havia de colpejar la pilota. Va ser el gran culpable que m’enamorés del futbol i, probablement, la primera persona que va veure que jo podia competir en un equip. Va arribar un moment en què les meves amistats ja no venien tant al càmping els caps de setmana perquè tenien partit i em quedava sola amb la pilota. Un dia tots tenien lliga i em vaig dir: “Doncs mira… Jo també vull jugar en un equip!”.

I el teu avi content.
I molt orgullós! Ell també va jugar i hem vist molt de futbol plegats. Les amistats m’agafaven de les primeres quan triàvem equip en els partidets que fèiem i veia que tenia traça. Total, que vaig anar a jugar un partit en un equip mixt del Prat. Després em van proposar fer les proves al Barça.

Com van anar?
Quan vaig arribar al Mini Estadi i em van donar l’equipació del Barça, vaig al·lucinar. Mai havia vist un túnel de vestuari. Va ser una gran alegria que m’agafessin. Tenia 10 o 11 anys i era la primera vegada que jugava amb un equip totalment de noies. Un any no va sortir el cadet B i vaig marxar al CE Europa fins a arribar al primer equip, i em va fitxar el RCD Espanyol, on vaig jugar amb gran part de les meves referents.

Veus les lesions com una oportunitat per créixer?
Exacte. Per tornar sempre millor del que estaves, per deixar-te la pell amb el preparador físic i el readaptador. El que em dol sempre més és separar-me del grup i tenir altres horaris.

La teva última lesió ha estat de menisc i cartílag.
M’he operat tres cops: dues a la cama esquerra (una de menisc i l’altra de menisc i cartílag) i a la cama dreta porto creuats i menisc. Feia gairebé 7 anys que ho havia de passar per quiròfan i va ser un xoc. “Ara? Com ha pogut passar?”, em preguntava. No té cap sentit donar-li voltes.

“L’avi Joan és el culpable que m’enamorés del futbol i va veure que podia jugar”

El 3 d’octubre de 2021 vas tornar a jugar contra el CD Parquesol a l’Estadi en el minut 83 i amb 1-0 a favor [2-0 final]. Era i va ser la primera victòria del curs [el 23 de gener va arribar la segona per 1-2 i amb l’1-1, de Cotado]. El context no és gens habitual. Juli Garcia confiava molt en tu.
Ens vam conèixer i vam compartir vestuari al RCD Espanyol. Va ser poc temps. Al CE Seagull vam tenir una confiança mútua. Jo tenia moltes ganes de tornar a jugar i no m’importava ni el minut ni les circumstàncies. Sabia que estaria centrada, i així va ser.

Tens la màgia necessària per reactivar les persones?
Sí. M’omple que una companya m’expliqui com se sent o quins problemes té. Les observo molt i sé quan estan patint i ho passo molt malament quan no estan bé. Em deixo l’ànima perquè sí que ho estiguin.

Quants ulls calcules que tens?
A veure… Potser dos per cada companya… [Riem].

Empènyer i regalar energia deu desgastar molt, especialment en una situació esportiva com la vostra [són penúltimes amb 7 punts i diumenge reben el Racing Féminas, que en té 12].
Em reconforta que una jugadora tiri endavant després de mirar-me o escoltar-me. La seva reacció també m’impulsa a mi. Però aquesta manera de fer i de ser desgasta, sobretot quan no surten les coses. L’equip ho està passant molt malament i més a casa quan estem totes juntes, perquè intentem dissimular com ens sentim davant la resta. Es tracta d’alliberar-nos, donar la cara i continuar treballant.

Com són en Salvador Jaspe i en Jaume Llopis, el nou entrenador i el seu ajudant?
Tenen un vocabulari i una manera de fer molt propera, es pot parlar amb ells i t’escolten. Saben arribar a cada jugadora i això beneficia el grup.

Com estàs creixent des que ets gavina?
No he parat de fer-ho des que jugo al CE Seagull, tant en els bons com en els mals moments. Aquest és un dels pitjors de la meva carrera esportiva i estic madurant molt com a jugadora i com a persona.

Sempre has jugat de lateral esquerra?
Quasi sempre. L’any passat l’Anna Junyent em va col·locar de central esquerra i, gràcies a la seva confiança i al meu treball, m’hi vas sentir molt còmoda. M’agradaria tornar a jugar de central, la veritat.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram