Alba Gordo, feliç, en la seva època com a futbolista. Foto: CE Seagull Badalona
Conversar amb algú en persona sempre és més agraït que per telèfon, perquè veus els seus gestos, mirades i moviments. Detalls molt valuosos en una entrevista. Per com evoluciona la xerrada amb Alba Gordo (Badalona, 1991), icona del CE Seagull Badalona amb més de 800 partits i retirada fa un any, en certs moments crec que és in situ.
El diàleg em remou tant que, dies després, torno al parc en què jugava a futbol amb els amics els divendres, després de les classes a l’institut. Hi anava amb texans, ja preparat per ballar i cantar, aquella mateixa tarda, a la discoteca Sr. Lobo. Veig la pista, de ciment, més petita i, alhora, quasi igual. Algú ha dibuixat a la paret una porteria amb un porter.
Mentre observo com uns xavals disputen un torneig triangular, recordo el meu xut des de la banda dreta i com la pilota de la primera comunió d’un central contundent va acabar al sostre d’un petit edifici proper. Continuo pensant que tenia angle. “Quantes pilotes haurem perdut durant la vida? En vam extraviar moltes a la part de dalt del Parc de Montigalà. Algunes es van perdre per sempre a la carretera. A la gespa ens sentíem futbolistes professionals”, recorda Gordo, a qui els grans la convidaven a jugar amb ells sovint.
Les caigudes eren molt més doloroses al territori dels petits, que era de ciment, com el pati del Col·legi Escalada, l’escola de l’entrevistada. La badalonina no va arribar a defensar la samarreta del col·legi perquè l’equip no es va poder muntar per falta d’interessats —només n’eren sis—.
Quan la petita tenia nou anys, la mare, l’Aurora, li va proposar un dia: “Alba, aviat aniràs a fer una prova a un equip”. És obvi que li brillen els ulls quan ho recorda.
Primer entrenament
Al primer entrenament s’hi va presentar desubicada i amb unes vambes poc adequades per a l’ocasió. De seguida va adaptar-se al grup i sempre obria bé les orelles per millorar qualsevol detall. El Christian, l’entrenador, “una persona molt amable” que els explicava les coses de manera senzilla perquè les entenguéssim, la va fer debutar com a lateral dreta contra un equip que anava de verd-i-blanc.
La badalonina té molt clar que el seu primer gol va ser contra el CE Sabadell i creu que al rival hi jugava Vicky Losada, excapitana del Barça. Quan potser els havien marcat nou gols, se’n va anar per la banda i, com que va veure la portera una mica avançada, li va fer una cullereta. “Sempre he volgut animar les companyes i afavorir un bon ambient. Si una jugadora millora, el grup millora. I aquell gol ens va donar molta moral. Va ser un moment molt emotiu”, rememora.
“Sempre he volgut animar les companyes. Si una jugadora millora, el grup millora”
Tenia 13 anys quan va aterrar al primer equip, on va conviure amb companyes que li doblaven l’edat o que li treien encara més anys. Les escoltava amb atenció, sobretot, a la Sandra, que era la gran referent al club. “Era bona tia. M’agradava com tractava i liderava el grup a dins i a fora del camp”, la retrata Gordo, que va heretar el braçalet de capitana quan la Sandra es va retirar.
És molt expressiva amb els gestos i la cara, té al·lèrgia a la gent que fa la pilota i manté el contacte amb força excompanyes de vestidor. “Penso només en els moments més bonics, que n’hi ha hagut molts, com les tres promocions d’ascens a Primera Divisió consecutives, amb Jordi Ferrón, l’entrenador que més m’ha potenciat i més m’ha exigit. És un tècnic extraordinari i celebro, perquè s’ho mereix, que li vagi tan bé al Japó, a l’INAC Kobe Leonessa”, assegura l’entrevistada.
Cites especials
“En cites com una promoció d’ascens és quan et sents més futbolista”, exposa. A la primera, el curs 2015-2016, va marcar el gol decisiu contra el Olivo. A la final, contra la UD Tacuense, empat a zero a fora i derrota per 0-2 a casa. El primer gol, en pròpia porta, les va colpejar en un dia en què el camp estava ple de gom a gom.
La temporada següent, el format va ser una lligueta de grups i les gavines no van tenir opcions contra l’equip que va pujar, el Madrid Club de Fútbol Femenino. “Era un contrari d’un altre nivell i amb algunes jugadores que havien competit a l’elit”: 1-3 a casa i 2-1 a fora. I el curs 2017-2018, el gran rival al grup de promoció va ser el CD Tacón, futur Real Madrid. “A casa ho vam fer molt malament, hi vam perdre per 0-4, i al seu camp vam competir molt bé i vam caure per 2-1”, destaca la badalonina.
L’oferta del Barça
Els temps han canviat molt. “La gent ara es mou més per diners. Quan era cadet, vaig rebre la trucada del Barça. I ara veig que, si hi hagués anat, hauria millorat molt la tècnica. En tot cas, no em penedeixo de res, tampoc de no haver acceptat la proposta del SE AEM Lleida”, comparteix aquesta graduada en Criminologia per la UB, a qui sempre li ha cridat l’atenció la investigació i conèixer la ment humana i la inhumana. També ha estudiat un Cicle Superior d’Esports a la Bastida.
És una persona inspiradora que parla ras i curt i desprèn una passió única. “Mai he tingut dubtes sobre el meu amor pel futbol ni he llençat la tovallola. He fet mil malabars amb el temps per continuar jugant. I ara, tot i que ja no competeixo, conservo la mateixa passió. Quan vaig a veure un partit, baixaria a la gespa”, se sincera. Ara té els caps de setmana lliures, pot passar més temps amb la seva parella, fer excursions o passejar amb els gossos, el Balú i la Lola.
La pilota
Quina és la seva relació amb la pilota? “No disputo un matx seriós des del 12 de maig de 2024, contra la UD Collerense, i, des de llavors, només he jugat algun partit de costellada amb els companys de feina”, enraona.
Quan veu una pedra a terra, la xuta. Continua connectada al futbol, malgrat que n’estigui desconnectada. “Trobo molt a faltar el futbol i no descarto tornar a jugar. De moment, però, vull gaudir aquesta pausa. Estic molt còmoda”, confessa. Va penjar les sabatilles la temporada 2023-2024 i ho podia haver fet un curs abans. Es va animar a continuar i durant la seva última temporada va veure clar que, com a mínim, havia de tancar l’aventura al CE Seagull Badalona. “Els resultats tampoc acompanyaven”, matisa la badalonina, que també ha tingut experiència a les banquetes: va entrenar un infantil dues temporades, i un cadet, dues més. Un paper que no l’omplia.
“La veritat és que ha sigut bonic recordar tants moments i experiències. Al final, el que conservem, allò que ens queda, són els records”, agraeix Gordo, que s’acomiada feliç.
