Jorge Javier Vázquez

Foto: Desmontando a Séneca

Els seus programes no seran reconeguts com els millors de la història de la televisió. Amb tot, Sálvame, Supervivientes o Gran Hermano VIP tenen milions d’espectadors i encapçalen les llistes d’audiència. Jorge Javier Vázquez és una icona popular espanyola. Sap connectar amb un públic que vol històries d’amor i odi sonades. És el seu caràcter natural el que atrapa. Rialler i transparent, a mitja entrevista telefònica la conversa es talla: “Ai, perdoni, és que estic per Despeñaperros passant per uns túnels!”. Tot seguit, segueix parlant com si no hagués passat res. Ell és així.

Periodista, escriptor, empresari, actor… Quina de les definicions prefereix?
A veure, a veure… Tot això sona una mica grandiloqüent! He escrit tres llibres, però això no vol dir que sigui escriptor. I és veritat, he produït algunes obres de teatre… Però al que més m’he dedicat és a la televisió, i m’encantaria seguir al teatre.

Ha participat en una trentena de programes, en series, pel·lícules, obres de teatre, ha escrit llibres… D’on treu el temps?
La feina de presentador és molt més senzilla del que sembla, perquè almenys jo només treballo quan estic en pantalla. No soc dels que quan hi ha un programa arriba a primera hora del matí. Per exemple, a Sálvame les reunions comencen a les 9.30 o a les 10 del matí, però jo no vaig a cap d’aquestes reunions de guió, investigació, direcció… Per a tot això hi ha un equip en el qual has de confiar plenament. Jo arribo simplement per presentar, per la qual cosa treballo només el que se’m veu a la tele, i posa-li una hora més de maquillatge i vestuari. El que passa és que, com que se’m veu tant, sembla que no paro, però tinc el meu temps de descans.

Però conjugar-ho amb el teatre o els llibres…
Bé, sí… L’altre dia tornàvem de Torremolinos d’una funció i amb l’equip comentàvem que, en el cas del teatre, és una cosa que t’ha d’agradar moltíssim, perquè arriba el cap de setmana i has de deixar casa teva, anar amb la maleta, el cotxe… Però quan t’agrada, el teatre no es converteix en una feina.

Què hi feien a Torremolinos?
Estem de gira presentant la nova obra, Desmontando a Séneca. La veritat és que està funcionant molt bé, estem molt feliços.

Entre els dies 23 i 25 de juliol la presenten a Barcelona. Què es trobarà l’espectador?
Desmontando a Séneca és una comèdia molt divertida sobre la vida, en la qual ens fem preguntes que ara, amb la pandèmia, tenen més sentit que mai: Estem aprofitant el nostre temps? Vivim la vida que ens agrada? Això és el que tractem, i ho fem en un to de comèdia i amb un missatge superoptimista.

Per què Sèneca? Quina relació té amb aquest filòsof clàssic?
Va ser una idea de Juan Carlos Rubio, que és el director de les meves tres obres. Quan el 2019 vaig patir un ictus em va dir: “Mira, ha arribat el moment de fer un espectacle sobre què és la vida i quin sentit té”. Ell tenia al cap fer un espectacle sobre Sèneca i així va començar tot. Realment, les coses que diu el filòsof semblen escrites ahir. L’ictus em va fer posar els peus a terra. Vaig ser conscient que tot té una data de caducitat. Si abans gaudia de la vida, ara ho faig sense complex de culpa. Això sí que és meravellós.

Què té el teatre que el faci tan diferent?
Doncs miri, jo crec que sobretot és l’intercanvi d’energies amb el públic. Això a la televisió no passa, perquè és un mitjà molt més fred. Aquella complicitat que es crea, aquells silencis, aquells riures… És una cosa que sempre m’impacta.

“Viure a Sant Roc era meravellós, hi havia solidaritat i germanor”

I què té la literatura? Ha escrit dos llibres que han estat un èxit. En part, són llibres que tenen una forta càrrega autobiogràfica.
Va ser molt terapèutic perquè vaig indagar en moltíssimes coses de la meva vida que tenia oblidades. Per a la meva família també ho va ser, perquè els vaig poder dir coses que no havia pogut dir al seu dia. Per exemple, com vaig viure la meva homosexualitat i perquè no els hi vaig explicar. Crec que em van conèixer millor gràcies als llibres.

També hi parla dels anys que va viure a Badalona. Va néixer el 1970. Com era aquella ciutat quan era un nen?
Era una ciutat molt complicada, perquè jo vaig néixer a Sant Roc i era un barri bastant conflictiu. Hi havia moltíssima immigració. Compartíem barri gent vinguda de gairebé tots els indrets d’Espanya. Fixi’s si era curiós que tots tenien un sobrenom al barri, i hi havia una persona, la del primer segona, que parlava català. Sap com era coneguda? La catalana! Com si fos una cosa exòtica. Era un barri complicat perquè patia molt les crisis econòmiques. De totes maneres, va ser meravellós viure aquí, perquè hi vaig trobar un lloc en el qual hi havia moltíssima solidaritat i germanor entre veïns… Recordo estar permanentment amb les portes de casa obertes. Tot i la duresa del barri, néixer a Sant Roc em va marcar molt, i per a bé. És veritat que a mi em feia molta vergonya dir que vivia a Sant Roc i aleshores deia que vivia al costat dels bombers, perquè Tarradellas hi va inaugurar un parc de bombers diminut. Amagàvem que vivíem a Sant Roc. Miri, ara fa poc, Miguel Poveda, que és de Bufalà, em deia que quan anava a Sant Roc tenia una mica de por [riu]. Però en realitat era meravellós… Quan arribaven les revetlles de Sant Joan…

I quina relació tenia amb Barcelona? Hi anava sovint?
Vivíem en un barri de la perifèria de Badalona i quan anàvem al centre de la nostra ciutat dèiem que anàvem a Badalona. Imagini’s quan havíem d’anar a Barcelona! Per a mi era una excursió. Recordo que m’encantava que el meu pare m’hi portés en metro. Era una aventura.

Després hi va anar sovint per estudiar Filologia Hispànica.
Sí, aleshores hi anava cada dia. A més, sortia molt per la ciutat. Al cinema, al teatre, de festa… Ara, quan comparo aquells anys amb els que he viscut treballant, veig que aquella època no va ser la millor de la meva vida. És una època en la qual tens molta curiositat, però en què també tens molta incertesa i molt desassossec pel futur. A la meva edat, quan arriba el juny i el juliol penso: “Que bé que no he d’estudiar!”. M’agrada més la vida laboral que la vida d’estudiant.

Com veu Badalona i Sant Roc avui dia?
Doncs ha canviat molt. Fins i tot han enderrocat el bloc on vaig viure. Ja no existeix… Em va impactar moltíssim. La Badalona d’avui no té res a veure amb la que jo vaig conèixer. Per als que vam viure a la ciutat de fa 40 anys, la d’ara és una meravella.

No té nostàlgia?
La ciutat és millor. Ha fet canvis que eren impensables quan jo hi vivia. La zona industrial, per exemple, era molt fosca, contaminada… Fixi’s com ha quedat la fàbrica d’Anís del Mono. Però bé, no només era Badalona. L’Espanya d’aquella època era fosca. Recordo que el Bilbao d’abans del Guggenheim també era molt complicat…

Jorge Javier Vázquez

Foto cedida per la revista Lecturas

I el Madrid al qual va arribar l’any 1995, també era fosc?
No, en absolut. Va ser el lloc on probablement millor m’ho he passat i més he gaudit. Era una ciutat que tenia mitificada, perquè jo sempre hi havia volgut viure i, sens dubte, no em va defraudar. Em vaig trobar una ciutat molt divertida, molt viva, amb moltíssima gent amb la qual compartir moltes coses, que venia d’altres ciutats i que volia obrir-se camí en el món del teatre, del periodisme… Madrid va ser sinònim de llibertat. Era la primera vegada que vivia sol, amb 25 anys, i sortia per on volia sense por que em veiessin. El Madrid d’aquella època és com de somni. M’ho vaig passar molt bé durant molts anys.

Aleshores escrivia a la revista Pronto. Com era treballar-hi?
Molt divertit! En aquella època no hi havia televisions que dediquessin espai al món del cor, i a les quatre revistes que ho feien ens coneixíem tots. Era un Madrid sense crisi econòmica, on es feien inauguracions absolutament per a tot… Un perfum, una pel·lícula, un disc… Madrid era una festa.

Encara és una festa?
No. La crisi del 2008 va ser duríssima i quan ens estàvem recuperant ha vingut la pandèmia. A més, a mi no m’agrada el que ha passat amb la comunitat de Madrid. Isabel Díaz Ayuso no m’agrada gens.

Després va anar a Antena 3. Com va ser el canvi?
Em va fer una entrevista Rosa Villacastín, li vaig agradar i em va trucar per col·laborar a Extra Rosa, que tenia molt èxit. Vaig començar allà de rebot. Jo he tingut molta sort a la vida, i professionalment he anat avançant molt a poc a poc. Això m’ha ajudat a consolidar-me i a no fotre’m grans hòsties.

Menys a La Sexta, ha estat a totes les grans cadenes privades espanyoles. Quina és la clau perquè tothom el vulgui al seu equip?
Jo què sé… No crec que la clau es trobi en una persona. Crec que es tracta de ser al lloc indicat en el moment indicat. Potser la meva manera de fer televisió en una altra època no hauria funcionat… Sobretot no has de fingir. Crec que la gent detecta molt la impostura.

Ara que parla de dir el que es pensa, vostè va ser de les poques persones que va demanar un referèndum a Madrid el 2017. Com va viure aquells mesos?
Recordo que hi va haver una època especialment complicada quan em va tocar presentar Gran Hermano Revolution, que va ser el programa menys vist de la història. Va ser molt cansat. Crec i espero que ara estiguem en una situació millor i que les parts puguin arribar a un acord per a l’interès comú, però s’ha perdut massa temps.

Tornaria a viure a Catalunya?
Viuria en un lloc on hi hagués una casa davant del mar. No sé quant duraré a Madrid, perquè cada cop se’m fa més llarg l’hivern. Trobo a faltar la llum, la platja… M’agradaria viure en un lloc on tots els mesos de l’any pogués anar a la platja, i això Catalunya no ho té. A la meva vida només vull estius.

“Als diaris de dretes només hi ha manipulació i mentides”

A la seva vida professional no sempre ho ha tingut fàcil. Com va viure que alguns companys de professió, quan va rebre el premi Ondas l’any 2009, critiquessin la decisió del jurat?
Vaig viure-ho amb molta tristesa i decepció i vaig aprendre una cosa arran d’això: jo mai ho faria a un company. Si no hi estic d’acord, silenci. Al principi em va fer molta il·lusió el premi, però després tot es va enterbolir i vaig acabar de l’Ondas una mica fart. És que no sé ni on tinc el premi… Quan arribi a casa el buscaré. Amb el temps penso que no té sentit tot el que va passar… Si fins i tot el Peret va parlar del meu Ondas!

Quin ha estat el millor moment de la seva carrera?
Jo crec que Sálvame. He après a portar un plató, a conduir situacions complicades… En aquesta professió som com els pilots d’avió. Has de fer moltes hores de vol, de directe, per saber portar un programa. Sálvame m’ho ha ensenyat.

I el pitjor?
En una carrera tan llarga hi ha molts moments en els quals ho vols deixar. De vegades et preguntes: Què faig jo aquí? Però al final veus que ho fas perquè t’agrada.

Què n’opina de les persones que diuen que els programes que fa són teleescombraries?
Ja no m’afecta. M’encanta parlar amb la gent que mira el programa, perquè hi ha teleespectadors que el veuen amb mirades diferents. Hi ha qui ho fa per la xafarderia, qui el mira en el pla psicològic o qui ho fa per entretenir-se. Crec que Sálvame mostra cada dia un trosset de vida. Moltíssima gent se sent reflectida en coses que es veuen en aquest programa.

Ara, a més, el critiquen des de l’extrema dreta. Per què?
L’extrema dreta sempre busca enemics, perquè els va bé per treure vots, però jo procuro no entrar en aquestes disputes. A més, són atacs molt mediocres. Tot va començar durant el confinament. A mi em va semblar terrible el que es va viure i com era l’oposició al govern. No era oposició, sinó una maniobra per fer-lo caure. Ho vaig denunciar. Si llegeixes els diaris de dretes penses que estem vivint en un altre país: tot són manipulacions i mentides. Espero que la gent ho sàpiga veure.

Com veu les agressions homòfobes que es viuen últimament?
Em preocupen molt i estic convençut que aniran a més, perquè els agressors se sentiran legitimats. La gent del col·lectiu LGTBI et diu que té por de sortir a la nit, i jo això no ho he viscut en tota la meva vida. És una regressió total i un retorn a l’època més fosca del país.

Jorge Javier Vázquez

Foto cedida per la revista Lecturas

J.J. VÁZQUEZ EN 10 RESPOSTES

1. Quin és el seu músic preferit?
Va per ratxes. Últimament estic escoltant Agapimú, d’Ojete Calor i Ana Belén.

2. I el seu menjar favorit?
A l’estiu, el gaspatxo.

3. Quin programa que no ha presentat mai li hauria agradat presentar?
La isla de las tentaciones.

4. Hi ha algun llibre que l’hagi marcat?
Nubosidad variable, de Carmen Martín Gaite.

5. I una pel·lícula?
Un lugar en el mundo, d’Adolfo Aristarain.

6. Té alguna afició que ens pugui sorprendre?
Lamentablement, no [riu].

7. Hi ha algun lloc de l’àrea metropolitana especial per a vostè?
Badalona.

8. I un lloc on passar les vacances?
Qualsevol amb platja, i si és possible fora de la Península.

9. Quin és el seu màxim referent professional?
Principalment, dones… Mercedes Milá o Teresa Campos.

10. I un referent en la seva vida personal?
Carmen Rigalt.