Javier Pérez Andújar Línia

Javier Pérez Andújar, just després de l’entrevista amb el Línia. Foto: Joanna Chichelnitzky

Javier Pérez Andújar acaba de guanyar un dels premis més prestigiosos de les lletres espanyoles, el d’Anagrama. L’escriptor, originari de Sant Adrià de Besòs, ens rep a la mateixa editorial que entrega el guardó i parlem gairebé una hora, durant la qual el seu telèfon sona en quatre ocasions: són peticions d’entrevistes. Tothom vol parlar amb ell. I no és estrany, ja que la seva forma d’entendre la literatura és autèntica: una mescla de cultura popular i textos clàssics. D’humor irreverent i crítica mordaç, Andújar és un intel·lectual –encara que no li agradi aquest adjectiu– diferent.

Per començar i trencar el gel: hi ha un fet de la seva biografia que voldria corroborar… És cert que va ser traductor dels còmics d’Astèrix i Obèlix?
En singular, només d’un: El cel ens cau al damunt. El meu favorit, però, és Els llorers del Cèsar. És el més obscur, el més metàl·lic. És una mica com el Physical Graffiti de Led Zeppelin o l’Animals de Pink Floyd. Té el mateix to plomís i dur.

La menció als còmics és freqüent en les seves novel·les.
Sempre he llegit tebeos. De petit en llegia molts. Bé, de fet llegia els mateixos moltes vegades, perquè tampoc en tenia tants. Formen part del meu pòsit emocional, però també intel·lectual i simbòlic. És el meu material de treball. Jo treballo amb el que he assimilat: les pel·lícules que he vist, la música que he escoltat, la televisió que he mirat o els còmics que he llegit. Tot el que metabolitzo ho utilitzo com a element literari. M’he injectat molt tebeo i el supuro.

Diu que la relació amb els còmics va començar de nen. Com era el Sant Adrià de la seva infància?
Era una ciutat industrial… Bé, ni tan sols tenia la categoria institucional de ciutat. Era un poble, un municipi. Tenia un dels rius més contaminats d’Europa, que baixava ple d’espuma blanca. Hi havia foneries de ferro. Era una ciutat de treballadors dura, però el tracte humà era molt intens i bo, i la gent, com que venia d’una postguerra, de la migració i de passar calamitats, s’ajudava. Era dura alhora que molt humana.

Com era ser un nen en una ciutat així?
També era dur. Tanmateix, no m’importava. Amb la colla jugàvem en descampats, anàvem al riu a córrer i teníem un gos que ens seguia a tot arreu. Hi havia una sensació de llibertat molt gran. Anàvem on volíem i tornàvem a casa quan volíem. No teníem gaire control dels adults.

“La dècada dels 80 ha estat la més fastigosa de la humanitat”

Tal com ha narrat en els seus llibres, de jove va “sortir” del barri per anar a la universitat a fer Filologia. Com eren aquells anys?
Els 80 han estat la dècada més fastigosa de la humanitat des del Neolític. Van ser anys igual d’injustos que sempre, però hi havia un exhibicionisme de la injustícia. Es va posar de moda un fals triomf social i les grans il·lusions van caure en picat. El món va quedar en mans dels pijos, i així fins avui. La gent es vestia com si cobrés 100.000 pessetes a la setmana. La injustícia social es va disfressar i se li va dir modernitat, però no era res més que tirania. A la gent marginada no se la deixava aparèixer i la ciutat ja no era per als pobres. A tot això se li deia disseny, però en el fons no era res més que un cop d’estat dels pijos i la seva pijeria. Jo no volia pertànyer al món que es proposava, perquè era un món només per a la gent que aspirava a brillar socialment i que volia aparentar més del que era. La meva joventut va ser una època en la qual no vaig poder pertànyer a la joventut. Era un radical, i amb els meus amics del barri passàvem del corrent principal. Si no eres postmodern podies ser heavy, acabar en un partit d’extrema esquerra… Hi havia moltes sortides d’auxili subterrànies, però eren marginals.

Vostè no es va convertir en heavy ni en polític d’esquerres, sinó en escriptor… És també una sortida marginal?
[Riu] Jo he estat d’allò més indolent! Mai he estat res, i suposo que vaig acabar escrivint perquè quan no saps fer res has de justificar que estàs en algun lloc. I et dius: doncs almenys explicaré el que he vist. Hi ha una pel·lícula antiga que es diu Objectiu Birmània que tracta d’un comando de paracaigudistes que ha d’entrar a Birmània, però amb ells hi va un periodista que es dedica a prendre notes. Sempre m’he sentit com ell: estic al mig de tots els embolics de la vida, però no sé exactament què fer… Vaig apuntant.

En aquesta faceta d’apuntador podríem encabir-hi la seva afició d’anar als Encants a buscar textos estranys?
Cada cop ho faig menys, perquè tinc menys espai per emmagatzemar coses a casa. M’agrada guardar els llibres rars i les revistes velles per veure com ha escrit la gent en altres èpoques. Cada moment té la seva ploma.

Moltes vegades l’han definit com un escriptor obrer.
Si no he fotut brot! Com he de ser obrer! A mi tant se me’n fot com em defineixin. Jo dono la meva explicació, i si a la gent li agrada el que dic, doncs bé. No crec que hagi practicat una literatura obrera, sinó que escric amb el que tinc, amb el que he vist. Però no tinc una finalitat ni cap pretensió. Si em vaig criar en una família treballadora, en un barri obrer, quan escric parlo d’aquestes històries. Òbviament, tinc clar què és la lluita de classes, però no em dedico a fer mítings amb la literatura. No tinc cap finalitat política. Escric perquè m’agrada fer-ho i perquè m’agrada llegir. El que no vull és convertir l’acte literari en una cosa fora de la literatura. Quan algú em diu que un llibre li aporta alguna cosa, li responc que molt malament. Jo només espero que li doni plaer.

Algun cop ha dit que és un desclassat. A què es refereix?
No formo part de la classe a la qual pertanyo, perquè evidentment no foto ni brot i mai m’he llevat d’hora per anar a la fàbrica. La meva vida no és la d’un obrer. M’he quedat fora de la meva classe social: soc un exoplaneta. Però hi estic molt còmode, perquè no he de donar explicacions a ningú.

Javier Pérez Andújar Línia

Javier Pérez Andújar, durant l’entrevista amb el Línia. Foto: Joanna Chichelnitzky

Tornant a la literatura, algun cop ha dit que li ha salvat la vida.
És cert. Mentre escric no penso, i no he de donar voltes a les coses… A més, no he d’anar a treballar [Riu]. Escriure em salva de molts perills que hi ha a la vida. Ho faig als matins, i a les tardes prefereixo llegir, perquè estic més cansat.

Borges deia que publicava per deixar de corregir. Fa més de 24 anys que vostè tenia al cap la seva última novel·la, El año chino del Búfalo. No és dolorós tenir un llibre pensat durant tants anys i no escriure’l?
Dolorós és patir una apendicitis. L’he publicat ara perquè em feia il·lusió. Durant molt temps havia pensat com fer-ho sense acabar-ho de saber. Pensava que si el publicava, em dirien que escric coses molt rares, però un cop he demostrat que no sé escriure coses normals, ja puc fer coses rares que són meves… En realitat, no és un llibre tan estrany. El que és estrany és la gent.

Ja li deuen haver preguntat moltes vegades… Què és exactament El año chino del Búfalo?
Una novel·la, absolutament. Una novel·la és tot el que no és una altra cosa. Si no, seria un catecisme, un llibre de cuina, de poesia o un llibre d’història. Hi ha molts tipus de novel·les: realista, de cavalleria, bizantina, de ciència-ficció… Tot el que no se sap què és, és una novel·la.

En el seu llibre hi ha molts passatges històrics mesclats amb literatura. La literatura és una nota al peu de la història?
Això no va així. La literatura és escriure, i per això calen materials. Hi ha qui ho treu de la seva memòria, dels seus somnis… He recollit certs fets històrics com a materials literaris, però ja està.

Es tracta, sobretot, de fets succeïts durant el 1973, l’any xinès del búfal. Què té d’especial?
Un patró que m’apassiona. La guerrilla, la revolució, la dictadura i la política portada a l’extrem més violent. Allà hi ha tota la condició humana. Si llegeixes llibres de l’antiga Roma, ja veus que la vida dels Cèsars era igual que els passatges històrics del 1973 que apareixen al llibre. No afusellaven perquè no hi havia bales, però es mataven a cops d’espasa, hi havia cops d’estat, guerres…

Què vol aconseguir recuperant la història dels anys 70?
Hi ha una intencionalitat política de manifestar com era la rebel·lia política a l’època de la guerra freda i la descolonització. La lluita per sortir de l’esclavitud social i política, l’emancipació de la gent. L’any 73 va ser el clímax d’una època. Després va esclatar la crisi del petroli. Veníem d’un món en el qual tot era optimisme i vam anar a parar a un món en el qual tot anava pitjor. El Maig del 68 va fracassar, el hippisme també, totes les grans il·lusions van esmicolar-se i van venir els anys de plom. Europa es va convertir en un indret de terrorisme durant una dècada, i més tard va venir la gran crisi dels 80 amb Reagan, Thatcher, el papa Wojtyla i el conservadorisme. El 73 és un any que serveix de frontissa per explicar que es passa d’un món a un altre. A Espanya s’assassina Carrero Blanco.

“No soc un escriptor obrer; mai m’he llevat per anar a la fàbrica”

En el llibre, tot i tenir-lo pensat fa més de 20 anys, també parla del moment actual. Com veu els nostres dies?
Cada vegada més malament. Són anys més intolerants i fanatitzats… Fins i tot la gent que està en contra del fanatisme ho està d’una manera fanàtica. Molts col·lectius que defensen interessos de minories que de debò estan en perill o que necessiten protecció ho fan d’una manera intolerant i fanàtica. No pots ser com els que et persegueixen… Hem arribat a un moment en què no es distingeixen els perseguits dels perseguidors. Són els mateixos que de sobte es giren i van en direcció contrària. És com una pel·lícula de riure.

A El año chino del Búfalo hi ha temes que ja apareixien en les novel·les que va escriure fa 20 anys, com la vida d’extraradi. Aquest món ha canviat?
Tots els extraradis són iguals. Els d’aquí, els de Madrid, els de París… Hi ha una internacional dels extraradis. L’extraradi són blocs i gent que hi viu, i és clar que ha canviat. Ara està molt ben comunicat amb altres punts de la ciutat, és més permeable. Abans, fins i tot quan compraves roba al barri no era la mateixa que al centre, i el barber tallava diferent els cabells. Tot el que sigui treure barreres físiques i socials és bo. Fa molts anys que no visc a Sant Adrià, visc al Clot, però hi vaig dos cops a la setmana per veure els amics o la meva mare… Ara hi vaig a peu, i les diferències amb altres llocs són només econòmiques.

En el seu últim llibre diu que els polítics juguen a l’hula-hoop amb el cinturó roig.
El que volia dir és que el cinturó roig és inofensiu. S’ha convertit en una joguina per als polítics. Era una imatge que em servia per parlar de la desactivació d’aquest món.

Ara, en indrets com Sant Adrià, juntament amb Sarrià o Pedralbes, és on Vox té més presència electoral. Per què passa?
Que la gent voti el que li doni la gana… No em sorprèn. Sant Adrià no és roig. Sant Adrià és el que és: un lloc normal on hi ha molta pobresa. D’altra banda, de fatxes n’hi ha hagut tota la vida i arreu. Que la gent es cabregi i voti per ràbia en un moment en què les coses no van bé és normal. La gent que vota Vox no crec que sigui ni tan sols fatxa. És un vot molt perillós, ja que el feixisme s’alimenta d’odi, però no s’han de criminalitzar aquests votants, sinó rescatar-los per a les opcions democràtiques. Perquè, tot i ser legal, Vox no és democràtic. La gent que el vota està desesperada i rabiosa, i el que no pot ser, a sobre, és que es criminalitzi la seva ràbia. Cal fer-li entendre que, tot i que la gent a la qual ha votat sempre no ha estat a l’altura i l’ha traït, Vox és pitjor. I és clar, per fer això cal una xarxa política que arribi fins al carrer. Això t’ho ha de dir el teu veí que milita en un partit, però si no tens aquest veí, estàs sol i acabes anant amb el primer que surt i que sembla entendre la teva ràbia.

Creu que a Sant Adrià va ser un vot de ràbia i a Sarrià un vot de classe?
No, suposo que allà també tenen la seva ràbia, perquè abans votaven el PP i Convergència. Va ser una altra ràbia… Potser els semblava que el PP era poc radical amb el Procés. Vox aconsegueix vots enverinant el debat. En alguns barris els vota gent que diu que tots els polítics són iguals. En altres, ho fa gent que està en contra de la immigració. Cal que hi hagi una xarxa de barri que et digui: “El teu veí no és cap lladre, ha vingut aquí a treballar i no pas a robar”. Això no t’ho pot dir la televisió, sinó la vida. Algú al bar. Com que els partits ja no tenen militants de base, el que està en contra de la immigració no té ningú que li faci comprendre que està embogint.

Javier Pérez Andújar Línia

Javier Pérez Andújar, fotografiat pel Línia. Foto: Joanna Chichelnitzky

PÉREZ ANDÚJAR, EN 10 RESPOSTES

1. Quin és el seu grup de música preferit?
Slappy Happy. Són un grup dels 70. Rock progressiu germano-britànic.

2. I el seu menjar favorit?
Els bunyols de vent.

3. Amb quin escriptor viu o mort li agradaria anar a prendre alguna cosa?
Amb Mark Twain.

4. Hi ha algun còmic que l’hagi marcat?
Tintín, òbviament.

5. I una pel·lícula?
La gran evasió.

6. Té alguna afició que ens pugui sorprendre?
Llegir [riu].

7. Hi ha algun lloc de l’àrea metropolitana especial per a vostè?
Santa Coloma. Li tinc molta simpatia.

8. I un lloc on passar les vacances?
El delta del riu Besòs.

9. Quin és el seu màxim referent professional?
Quevedo.

10. I un referent en la seva vida personal?
Els meus col·legues.