Foto: Congrés dels Diputats
Pocs dies abans que es filtrés la possible candidatura de Gabriel Rufián per a les eleccions municipals del 2023 com a alcaldable de Santa Coloma, Línia Nord entrevistava el portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats, que a posteriori no ha volgut dir res més a aquest setmanari del que ja ha dit públicament: “l’única condició” perquè accepti l’encàrrec del partit és que pugui compaginar Santa Coloma i Madrid.
Va néixer l’any 1982 a Santa Coloma de Gramenet. Com era la infantesa en aquesta ciutat?
Com en qualsevol altra ciutat perifèrica. Jo vivia al barri de Fondo. Hi havia gent de diversos punts d’Espanya que havia vingut per treballar i guanyar-se la vida. Va ser una infantesa feliç amb gent molt diferent. No vaig sentir el català fins que vaig tenir 17 anys, quan vaig anar a l’institut i després a la universitat. Estava rodejat d’andalusos, gallecs, extremenys, castellans, madrilenys… Era un ambient molt ric. Que se m’entengui: és molt similar a la barreja que hi ha ara, per exemple, a Sabadell, on el meu fill va a l’institut públic i es barreja amb gent del Magreb, la Xina, l’Àfrica o Europa. Això t’enriqueix. Jo venia d’una família humil. Vivia en un pis amb aluminosi, en un bloc que ja no existeix. Era el primer català d’una família andalusa i el primer d’ells que va arribar a la universitat. És una història molt comuna. Recordo que a l’estiu no podíem anar amb xancletes perquè hi havia xeringues a terra. Recordo els yonkis a les places. Això t’endureix la pell. Després moltes coses et semblen suaus, encara que per a altres puguin ser molt dures. No és res extraordinari, la meva història. Per sort, és la de centenars de persones d’aquest país.
Entenem que ara ja s’hi pot anar amb xancletes a l’estiu…
[Riu] Sí, tot ha millorat molt a Santa Coloma. És cert que les xifres de desigualtat respecte d’altres indrets continuen sent extremes. A Catalunya hi ha diferències molt bèsties entre barris i municipis. La diferència de renda entre Badia i Sant Cugat és de 35.000 euros l’any, i la diferència d’esperança de vida entre Nous Barris i Sarrià és de 10 anys. Però també és cert que ara la meva àvia no ha de pujar per la muntanya de Singuerlín per arribar a casa, sinó que té unes escales mecàniques. Cap de les coses que s’han aconseguit hauria estat possible sense les lluites veïnals dels darrers 30 anys i els impostos de la gent. Recordo que quan tenia 5 anys anava a manis perquè hi hagués escales mecàniques. Dèiem que volíem escales mecàniques com les del Carrefour de Montigalà.
Encara té relació amb la ciutat?
La família i molts amics són de Santa Coloma. Després els meus pares van mudar-se a Badalona i jo vaig viure allà dels 15 als 25 anys. A Lloreda.
Ara on viu?
Sincerament, visc a l’AVE. Vaig estar 10 anys a Sabadell i molt bé, però ara no tinc residència fixa. Treballo a Madrid durant tota la setmana i quan puc vinc a Catalunya per estar amb el meu fill.
Últimament es parla molt de la rivalitat entre Barcelona i Madrid. Amb quines coses bones es queda de cada una?
Són ciutats similars. Quan vas per Vallecas és molt semblant a quan vas per Santa Coloma. La gent té les mateixes preocupacions. El que més m’agrada de Madrid és l’enorme diversitat en tots els sentits, i el que més m’agrada de Barcelona és que és la meva ciutat. Hi vaig treballar durant 15 anys.
I quines coses no li agraden?
A Barcelona, el que menys m’agrada és el boom turístic. Recordo quan els estrangers només venien a l’estiu i els avisàvem si els estaven robant. Ara hi ha turistes tot l’any. Això fomenta la ciutat aparador i expulsa la gent dels barris. No sé fins a quin punt algú de Nou Barris pot llogar un pis a Nou Barris. Per la seva banda, el pitjor de Madrid és l’hostilitat que s’hi viu. Qualsevol representant d’esquerres té una diana penjada a l’esquena, fruit dels discursos de Vox. Per a mi, que no porto escolta, és complicat anar a segons quins llocs de la ciutat.
“Qui es pensi que la independència arribarà sent forts a Vic s’equivoca molt”
Ha viscut alguna situació de violència als carrers de Madrid?
Defensar el que defenso i ser qui soc té unes conseqüències. De totes maneres, per responsabilitat no entraré en detalls. Si volen, un dia fent un cafè o una canya els hi explico. Quan sentia el Rivera i l’Arrimadas dir que tot el món sabia què passava a Catalunya em semblava d’una enorme irresponsabilitat. Quan ets Oskar Matute o Gabriel Rufián, viure a Madrid de vegades no és tan bonic.
Com van ser els seus inicis a la política?
Els meus pares es van conèixer en un míting de Bandera Roja, però jo mai vaig militar en cap partit ni sindicat. Això sí, vivia en una casa molt polititzada. Recordo des de molt petit sentir Víctor Jara, Pablo Milanés, Aute i el Che o llegir Lenin sense saber qui era el davanter del Barça o de l’Espanyol. No és res extraordinari. Passa, i potser passava més abans, a moltes cases. La meva infantesa va ser això: un debat constant. També era esgotador, perquè amb 13 anys els meus amics no m’entenien. Després d’estudiar a la universitat vaig treballar en una empresa privada durant més d’una dècada. Va ser aleshores quan de casualitat vaig coincidir, en un parell d’actes de Súmate, amb l’Oriol Junqueras i el Joan Tardà. Un dia em van oferir fer política amb el Joan Tardà a Madrid. Per a mi era com jugar amb el Messi. I no hi ha gran cosa més a dir. Encara que hi ha gent que mana molt a Catalunya que va dient que jo era un agent del CNI, tot va ser fruit de la casualitat.
I com va néixer el seu sentiment independentista?
M’ho pregunten molt, com si això de l’independentisme fos una grip. Sempre dic el mateix: jo soc d’esquerres i republicà. Em van ensenyar que el dret a l’autodeterminació era de primer d’esquerres. No m’he mogut d’on era. Em sembla paradoxal que hi hagi gent que defensi el dret a l’autodeterminació d’Escòcia o de Palestina i no de Catalunya… Aquesta esquerra pura, els Coscubieles de la vida. Crec que si es votés l’estatus polític de Catalunya, això ja seria un gran canvi per a la resta de l’Estat. El meu independentisme o republicanisme, que per a mi és el mateix, ve d’aquí. Al final, l’independentisme és un estat transitori cap a tenir un país millor per a tothom, sense menystenir altres pobles de l’Estat espanyol.
A llocs com Santa Coloma, les opcions independentistes superen per poc el 20% del vot, tot i que ja fa anys que persones com vostè, que venen d’aquests entorns, tenen molta presència a escala mediàtica. Què està fallant?
A veure, cal tenir en compte que ERC ha passat que no la votés ni perri a segons quins llocs a ser la segona força política a moltes poblacions de l’àrea metropolitana. Això és positiu i s’ha de recalcar, perquè venim d’on venim. Ens cal una mica més de temps. Explicar-nos. Tenim maquinàries mediàtiques molt poderoses en contra. La trava que tenim al circuit mediàtic espanyol és molt important, però encara que sigui per trencar-s’hi la cara s’hi ha d’anar. A les pròximes eleccions municipals hi haurà sorpreses, i ERC es convertirà, per la via de la utilitat, en un partit molt important a l’àrea metropolitana. Si això no passa, no hi haurà independència. Qui es pensi que la independència de Catalunya arribarà sent forts a Vic s’equivoca molt.
Després d’una etapa complicada, el PSC s’ha recuperat i a l’àrea metropolitana és molt fort…
És cert que el PSC ha recuperat molta força: governa a la Moncloa i és una marca consolidada. Però nosaltres venim de guanyar dues eleccions generals. Dues eleccions que, entre cometes, són les seves. Els darrers cinc anys han passat coses extraordinàries per a ERC. El que també és veritat és que no guanyarem a l’àrea metropolitana per onades de nacionalisme, sinó per onades d’esperança i de polítiques d’esquerres que realment ajudin la gent.
Aleshores, per on passa el projecte d’ERC a l’àrea metropolitana?
Per créixer és imprescindible que l’àrea metropolitana ens entengui. Soc de Santa Coloma de Gramenet i sé de què parlo. Aquí, repartint carnets de puresa ningú t’entén. Tampoc s’ha de renunciar a qui ets ni al que defenses. Fa 80 anys ERC ja defensava la independència de Catalunya i la jornada laboral de 8 hores. Nosaltres no destriem les lluites nacionals de les laborals. Una bandera i un himne sols no serveixen de res si no s’omplen de contingut. ERC ha d’estar al costat de qualsevol causa política justa que dignifiqui la vida de la gent. Per aquí és per on ens podem apropar a qui té dubtes i està decebut amb el progressisme espanyol.
Gabriel Rufián: “Parlem massa de Junts i molt poc del PSC, i després venen les sorpreses”
