Foto: Àlex Akeru

Després de presentar el seu nou llibre Sempre han parlat per nosaltres a Santa Coloma amb motiu de la commemoració del Dia internacional contra la violència de gènere, Najat El Hachmi atén Línia Nord per parlar del procés que l’ha portat a construir un esperit crític i feminista.

Amb vuit anys vas marxar del Marroc per anar a viure a Vic. Has apreciat una evolució de la nostra societat en termes de feminisme durant aquest temps?
Vam créixer amb la idea que el feminisme ja havia complert els seus objectius. Era una imatge enganyosa que no ens permetia veure la realitat de la discriminació de les dones en molts àmbits. La generació que va batallar durant els anys setanta tenia molt clar que s’havia de treballar per canviar moltes coses. En el nostre cas, el canvi ha estat acabar de prendre’n consciència. Les dones que estàvem vivint en la pròpia pell discriminacions molt evidents no podíem evitar tenir una inquietud feminista.

En una entrevista a El Mundo expliques que ser feminista et va portar a perdre la fe. Com va ser aquest procés?
Quan tens inquietuds en relació amb el teu lloc al món com a dona, et qüestiones els elements que fan que siguis una persona considerada de segona. Analitzes el context cultural i social en què has nascut i has de fer una confrontació feminista amb la mateixa religió, perquè té elements que són clarament discriminatoris cap a les dones. Llavors és molt difícil no qüestionar-te la religió sencera.

Amb vint anys et van obligar a casar-te, però al cap d’un temps et vas revelar i vas trencar la relació amb la teva família. Com ha canviat la teva vida des d’aleshores?
Van ser uns anys molt durs perquè vaig sentir molta soledat. Vaig marxar de Vic i vaig anar a viure a Granollers i després a Barcelona. Així vaig escapar una mica del control social. L’escriptura i haver guanyat el premi Ramon Llull l’any 2008 em va permetre tenir una vida millor. Ha sigut un recorregut llarg, però ara considero que m’he desprès de moltes de les coses que em condicionaven com a dona.

En una altra entrevista vas dir: “Vaig pagar un preu molt alt per expressar el què pensava”. El pagament d’aquest preu t’està condicionant la vida?
En aquests moments no, perquè el preu ja el vaig pagar. Estic en un entorn on les meves idees no són atacades, i tinc la possibilitat d’escriure i parlar públicament. Tenint aquest privilegi, i sabent que hi ha dones en situacions semblants a les que jo vaig viure, no estaria tranquil·la fent veure que aquesta realitat no té res a veure amb mi.

També has comentat en més d’una ocasió que ara s’està venent un islam ortodox. Per què creus que passa això?
Les organitzacions que tenen el poder de difondre els seus missatges en molts casos són molt conservadores, fins i tot reaccionàries i fonamentalistes. L’islam que es defensa no és divers i obert, sinó que és un corrent que ens diu que hem de tornar a una altra època de la història per ser bones musulmanes. Hi ha creients que no tenen coneixement dels seus orígens. És més important que mai una educació crítica, en què les famílies musulmanes puguin aprendre de quina realitat venen.

Utilitzes força l’expressió bones musulmanes. Què és ser una bona musulmana, segons el teu punt de vista?
Jo no ho sé. Hauríem de deixar que cadascú expressés i sentís la fe a la seva manera. El problema és que ara tenim uns discursos públics que defineixen com s’han de comportar les dones, què han de fer amb les seves vides, amb la seva llibertat i, sobretot, amb els seus cossos. Encara no podem parlar d’una realitat en què puguem apel·lar a algun tipus de llibertat o elecció. Avui dia, la majoria de dones musulmanes estan sotmeses a unes pressions tremendes i tenen uns rols marcats que quasi sempre venen determinats per estructures liderades per homes i amb una visió molt masclista.

“L’aliança entre dones de diferents procedències només pot ser productiva”

Has explicat en diverses ocasions que al Marroc les dones casades porten el hijab per diferenciar-se de les que no ho estan. Per què creus que aquí noies cada vegada més joves porten el mocador?
Perquè no tenen el coneixement del context d’origen, i reivindiquen d’una forma identitària elements que són relativament recents. El hijab és una manera de tapar-se molt recent. Fins i tot està en discussió teològicament. A més, instàncies polítiques han donat a entendre que la dona que és representativa a nivell polític és la que porta mocador. Qui diu que la teva identitat s’hagi de demostrar amb un tros de tela? Per què tu ho has de fer i els teus germans no? Són preguntes molt bàsiques que aquestes noies no s’estan fent. Ningú confronta les teories que circulen lliurement. Ho fem només les que ens declarem feministes sense cap restricció. Fan falta més espais de debat tranquil i seriós per confrontar aquestes idees. S’estan escampant, sense cap mena de resistència, coses absolutament falses sobre l’islam, que van en contra de les lluites feministes de les dones musulmanes.

Una dona pot ser feminista i musulmana a la vegada?
Jo suposo que sí. En el meu cas no va ser possible, però jo no nego a ningú el dret a fer compatible les seves creences amb el feminisme. L’important és separar les dues esferes i defensar els teus drets sense haver-los de justificar pel que diguin els textos sagrats. S’ha de defensar la llibertat de pensament fins i tot si ets creient.

Parlant de l’actualitat política, creus que Vox ha buscat un cop d’afecte escollint Ignacio Garriga com a cap de llista per Barcelona?
Aquest cas demostra que el fet de ser d’una manera no et legitima necessàriament per parlar en nom de les persones que comparteixen la teva mateixa característica. És el cas d’una persona que nega completament la discriminació que existeix. Aquí hi ha també un element de classe molt important a tenir en compte. El fet de ser de casa bona et blanqueja bastant.

Com a filòloga i escriptora, fins a quin punt creus que la literatura ha col·laborat a elaborar un esperit crític?
Crec que la lectura t’obra finestres de mons que no coneixes, altres realitats i formes d’expressar el malestar. Evidentment, un dels malestars més importants que apareix en la literatura des del segle XX és el que fa referència a les dones. L’escriptura també et fa posar en pràctica tot el que estàs intentant entendre tu mateixa. Per a mi és un camí de coneixement del món en què visc.

El dia 21 de novembre vas presentar Sempre han parlat per nosaltres a Santa Coloma de Gramenet. Com va ser la rebuda a la ciutat?
Em vaig sentir molt a gust. Em va resultar especialment emocionant que algunes de les assistents compartissin la seva pròpia lluita feminista. Crec que conèixer les diferents experiències és molt enriquidor, perquè l’aliança entre dones de diferents procedències només pot ser productiva.

Què destacaries d’aquesta nova obra en relació amb les altres?
És un assaig, un text que expressa un punt de vista molt clar. No és tant una novel·la on es pot veure part de la meva inquietud, sinó que m’expresso més directament.

Com definiries tu el feminisme?
Crec que és una forma de pensar el món i les relacions entre les persones. Jo associo el feminisme amb la llibertat, la justícia i la pau.