Carles Sans: “Badalona és d’aquells llocs que queden marcats en la memòria”

Carles Sans ha actuat per tot el món durant 40 anys amb el Tricicle. Després de quatre dècades, puja a l’escenari i, com diu el títol del seu espectacle que es representa al Teatre Borràs de Barcelona, ho fa Per fi sol. Què ha passat amb aquells tres comediants? Per què es va acabar el trio més graciós de Catalunya?

Vas estudiar Dret, però ho vas deixar. Quina és l’assignatura que més t’agradava?
Hòstia… Si t’he de ser sincer, cap. Em vaig ficar allà perquè vaig suspendre l’examen de Periodisme i el meu pare em va obligar a estudiar el que fos. M’hi vaig posar com em podria haver posat a estudiar ebenisteria… No m’interessava en absolut.

Aleshores ja t’agradava el teatre?
No, no. En aquella època era un jove que no sabia a què es volia dedicar i a qui no li agradava res. Fins que no vaig trobar el teatre vaig anar molt perdut. Sí que és cert que, per tarannà, jo era divertit. El que feia bromes, el que a la classe l’expulsaven perquè sempre feia ximpleries… També és cert que m’agradava la ràdio, perquè era una cosa en la qual em veia amb possibilitats. Però això de ser actor, aleshores, era difícil.

Com vas començar a dedicar-te al món de l’humor?
A Almeria, on vaig fer el servei militar, vaig conèixer una companyia de teatre amateur a la qual ajudava. Vaig veure que aquest món em podia agradar moltíssim. Pel tipus de gent. Quan vaig tornar em vaig matricular a un centre d’art dramàtic i vaig veure que tenia talent. Va ser quan vaig començar a treballar a l’escola de teatre El Timbal quan vaig veure que l’humor era el meu camí.

Què sents quan fas riure la gent?
És una de les satisfaccions més grans que es poden sentir, a l’altura d’un bon àpat o de [riu]… El que vulguis. És l’objectiu del comediant. Quan prepares una cosa pensant que faràs riure la gent, la fas i té els resultats que esperaves, tens una satisfacció incalculable. Però quan un gag no et funciona, per molt que sigui un entre 100, et sap molt greu. Cada rialla és com una guspira d’or, és com una troballa difícil d’aconseguir. Fer riure no és fàcil, perquè la gent no ve a riure al teatre, sinó que espera que la facin riure.

Parlem de l’obra que estrenes al Teatre Borràs i que es titula Per fi sol. El títol és provocatiu o tenies ganes de pujar a l’escenari sol?
És una ironia, perquè en realitat m’agradaria seguir amb el Tricicle i amb els meus col·legues dels últims 40 anys. En el moment en què vam decidir deixar-ho em vaig plantejar com volia seguir. A mi aquest ofici m’agrada molt. Té coses que no m’agraden, com els viatges, els hotels, no tenir caps de setmana mentre tots els teus amics en tenen… Hi ha coses més ingrates, però el nou projecte m’estimula, i a aquestes alçades de la meva vida professional tenir un estímul així em dona molta trempera.

Què podran veure els espectadors a Per fi sol?
Hi trobaran un seguit d’anècdotes de la meva vida tan inversemblants que a l’inici de l’espectacle he d’aclarir que són reals. Si bé són anècdotes divertides, jo els hi poso la gestualitat del Tricicle. Són una vintena de situacions. N’he hagut de treure perquè en tenia moltes i perquè n’hi ha que he considerat que no tocaven. Algunes de les anècdotes les explicava a la sobretaula amb amics, i va ser la meva dona qui em va dir que podia fer-ne un espectacle. A la gent li agrada saber les petites coses quotidianes de les persones que ha conegut i que segueix.

“Amb el Tricicle vam connectar amb la gent fent riure senyors de 80 anys i nens de 10”

Quina és la més sonada?
Explico un ridícul espantós que vaig passar en un avió sortint de Nova York, com ens van llepar l’orella al Japó o com vaig intentar lligar-me les nòvies del Joan i del Paco sense saber que eren les seves nòvies. Malgrat que tècnicament és un monòleg, Per fi sol no s’ha de contemplar com el típic show en què un senyor explica acudits damunt d’un tamboret. Té un embolcall molt més teatral… Les seves llums, els efectes de so, les imatges…

Quins són els teus referents humorístics?
En tinc molts. M’agraden el Pepe Rubianes o el José Corbacho, que s’encarrega de la direcció d’aquest espectacle. Si marxem a fora, Ricky Gervais o Philippe Caubère.

Són quaranta anys de carrera artística. Fer riure ara és el mateix que fa quatre dècades?
L’humor no ha canviat gaire. Ens segueix fent riure el mateix. Sí que hi ha cert tipus d’humor al qual abans no vèiem inconvenient i ara sí. Abans tothom reia amb els acudits de gais o jueus, i ara comencem a veure els inconvenients de fer-ho.

L’humor té límits?
Els límits els ha de posar qui fa l’humor i ningú més. Si algú creu que ha de fer una broma sobre la mort o el terrorisme, pot fer-la, però ha de saber que hi haurà un sector del públic que se sentirà més o menys afectat i que hi haurà conseqüències. Jo, per exemple, mai faria humor sobre el càncer o sobre malalties difícils, però entenc que hi hagi humoristes que vulguin fer-ho i que hi hagi un públic a qui li agradi.

Quina és la clau de l’humor?
Sobretot, sorprendre. El problema és que cada vegada és més difícil, perquè ara el públic ve amb més informació. A les xarxes socials pots veure una funció que ha fet un canadenc a Tòquio ahir. Abans, quan arribava el canadenc aquí, flipaves. L’humor s’ha estès d’una forma tan bèstia que el factor sorpresa és cada cop més difícil d’aconseguir.

T’ha costat mai sorprendre?
Crec que no. Amb el Tricicle vam crear un gènere difícilment imitable que, quan era copiat, la gent ràpidament ho reconeixia.

Per què creus que el Tricicle ha tingut tan bona acollida?
Crec que vam connectar amb la gent. Fent riure de la mateixa manera un nen de 10 anys que un senyor de 80. Això és molt difícil, perquè normalment la comèdia està segmentada per edats. A més, teníem una química especial a l’escenari que es transmetia al pati de butaques. La gent ens va adoptar. Ja no només a Catalunya, sinó a la resta d’Espanya. Ha anat així, no sé exactament per què. No hem ressuscitat cap mort… Però hem caigut bé i se’ns ha estimat.

Ara que parlaves d’Espanya… En els moments durs que hi ha hagut a Catalunya políticament parlant, ha estat difícil fer humor?
D’això prefereixo no parlar-ne.

D’acord, canviem de tema, doncs. Has fet cinema, teatre, televisió… També has escrit llibres. Què t’agrada més?
M’agrada molt actuar, però també m’agrada molt escriure. Escric articles a El Periódico des de fa molts anys i a l’Sport, perquè soc molt culer.

Sent tant del Barça no et preocupa la deriva de l’equip?
Som un club que s’ha empobrit, amb una gent que s’ha envellit i uns joves que encara no són els cracs que poden ser en el futur. Estem en aquest impàs. Som com aquelles famílies burgeses catalanes que van anar a menys amb el tèxtil i que es resisteixen a acceptar que són pobres. Fins que no tornem a fer calés, no millorarà la cosa, però estic segur que amb el Xavi anirem millor.

Volia acabar preguntant-te per Badalona, perquè hi vas néixer. Quina relació tens amb el municipi?
Vaig néixer al centre de la ciutat, però amb cinc anys vaig anar a viure a Barcelona, a la plaça Tetuan. De totes maneres, durant molt temps vaig passar els estius a Badalona, on tenia unes tietes meravelloses. Allà hi tenia molts amics. És on vaig aprendre a anar en bicicleta, on vaig fumar els primers cigarrets i on vaig empaitar les primeres noies. Badalona és d’aquells llocs que queden marcats en la memòria emocional. Va ser una època molt bonica. Hi vaig anar tornant mentre van viure-hi aquestes tietes meves, però malauradament me n’he desvinculat. Quan conec algú de Badalona m’il·lusiona. Em sento molt content perquè em van convidar a fer un pregó, i al carrer de Mar, que és el carrer més comercial de la ciutat, hi ha una placa amb el meu nom… Soc dels pocs que pot dir que té una placa en vida. Si alguna vegada hi vaig, hi passo com qui va a visitar el panteó familiar.