Gent gran

A l’àrea metropolitana, només una de cada 10 places de residència és pública. Foto: Diputació de Barcelona

Encara no era gran i va anar a visitar una amiga que vivia en una residència de Barcelona. Va ser aleshores quan la Mercè ho va veure clar: ella no acabaria allà. “Em va fer molta pena tota aquella gent sola”, explica. “Sentia que estaven desatesos”, afegeix.

Ara té 85 anys i ja no es pot valdre per si mateixa. Viu amb el seu marit, que en té noranta i que només s’aixeca del llit per anar al lavabo i a menjar. La Mercè necessita que la dutxin, que la canviïn de roba, que li cuinin, que li facin la compra, que li facin companyia… Per sort, els seus familiars han pogut contractar una noia que hi va del matí fins a la tarda entre setmana. Els caps de setmana, els fills fan torns per estar amb el seu pare i la seva mare.

El dia que va anar a visitar la seva amiga, allò que més va impactar la Mercè va ser l’olor. “La sala feia pudor d’orina, i mentre vaig estar amb ella ningú va venir a canviar-li els bolquers”, recorda. “Em vaig prometre que jo mai acabaria en una residència”, sentencia.

Com ella, hi ha moltes persones d’edat avançada que es resisteixen a deixar casa seva per ingressar en un centre de cures per a gent gran. De vegades, el motiu principal és la manca de recursos econòmics. De fet, el preu mitjà d’una residència a Barcelona ronda els 1.900 euros mensuals, i de les gairebé 37.000 places de residència que hi ha a la regió metropolitana, només 4.600 són públiques. Dit d’una altra manera, només quasi una de cada 10 places és gestionada directament per l’administració i té, per tant, preus accessibles per a tothom.

Malgrat això, hi ha casos com el de la Mercè en els quals les persones no volen deixar la seva casa per raons que van més enllà de les econòmiques. “Encara que ja no em pugui valdre per mi mateixa, a casa hi estic bé, és la meva casa”, diu la Mercè. “Encara més quan amb la pandèmia es va veure com es tracta la gent gran a les residències”, afegeix.

A casa o a la residència?

En els darrers temps, tots els debats sobre el benestar de les persones grans s’han centrat a millorar les residències. Les xifres de mortalitat en aquesta mena d’equipaments van posar de manifest les enormes mancances quan es tracta de vetllar qui ja no pot valdre’s per si mateix.

Amb tot, no tothom considera que millorar les residències sigui la solució. Enmig de la pandèmia, el director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC), José Augusto García Navarro, va escriure un contundent article al diari El País en el qual afirmava que “en el futur no hi hauria d’haver residències”. Era el juny de 2020 i García assenyalava que el debat sobre el model d’atenció a la gent gran estava dominat per la política i els treballadors de les residències amb càrrecs de direcció. Per aquest motiu, ell apostava per preguntar què volien les persones d’edat avançada i qui les cuida. “La gent gran ens dirà que no vol anar a una llar sinó envellir a casa”, considerava l’expert.

De fet, les mateixes residències compten amb protocols d’acollida per a la gent gran que contemplen un període d’adaptació i de visites al centre abans d’ingressar-hi. Aquest fet demostra que entrar a una residència pot ser un procés traumàtic per als usuaris.

Cap a un model d’estar a casa

La Diputació de Barcelona ha anunciat que destinarà més de 39 milions d’euros el 2023 per “donar suport a les persones grans que volen continuar residint al domicili al llarg de la seva vellesa”.

L’organisme impulsarà tot un seguit de serveis d’atenció domiciliària i millorarà l’accessibilitat d’algunes llars. A més, donarà suport a les persones que cuiden gent gran sense ser professionals.

Així, una de les principals línies de suport serà la digitalització del servei local de teleassistència i la incorporació de tecnologies de cures “al 60% de les llars”. “La Diputació de Barcelona impulsa projectes pioners per avançar en la tecnologia de cures, com el nou sistema de monitoratge Tot en un sensor“, afirmen des de l’organisme de la demarcació de Barcelona. “Es tracta d’un paquet de sensors de temperatura, d’humitat i de presència, entre altres, en un sol dispositiu, en el qual tota la informació recollida permet detectar canvis de comportament com a possibles indicadors de situacions de risc i possibilita la intervenció ràpida en cas de necessitat”, afegeixen. Segons la Diputació, la previsió és tenir 9.000 sensors en 3.000 llars el 2024.

Per altra banda, el programa també farà possible les millores a les cases de les persones grans, amb obres en banys, cuines o habitacions per “garantir l’accessibilitat i la qualitat de vida als domicilis”. “Des del 2019 s’han fet 1.500 arranjaments a llars de 3.000 persones de 267 municipis i a finals de 2023 se n’hauran realitzat 3.000”, asseguren des de l’ens públic. “La inversió pel 2023 serà de dos milions d’euros”, afegeixen.

Finalment, la Diputació potenciarà el programa Nexes d’atenció a la soledat no desitjada. “La finalitat del programa és detectar persones grans que es troben en situació de soledat no desitjada per tal de facilitar-los suport per revertir aquesta situació i millorar el seu benestar”, conclouen des de l’organisme.