El bloc Venus, al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs. Foto: Línia (Arxiu)

Mai en la història recent la població havia passat tant temps tancada a casa. Durant el que s’ha anomenat confinament dur, que va transcórrer del 16 de març fins al 2 de maig de 2020 –quan va iniciar-se la desescalada–, els ciutadans de la metròpoli van estar-se més de 40 dies pràcticament sense poder sortir al carrer. Més de 1.100 hores entre parets.
La quarantena es va viure de formes molt diferents i, com ha volgut demostrar l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB) en una investigació publicada a principis de maig, la llar ha estat un element determinant en la manera d’afrontar la crisi. Així, els confinaments van veure’s afectats pel tipus de casa que tenia cadascú i la percepció sobre l’habitatge es va veure afectada pels confinaments.

“Jo vaig decidir marxar de casa meva per anar a viure amb els meus pares”, explica la Isabel. Actualment viu en un pis a Barcelona. “Si m’hagués quedat allà ho hauria passat molt malament, perquè és un pis petit, que no té llum i no té espai per treballar”, detalla. L’immoble només té un saló-menjador-cuina i, per a ella, la idea de passar cada hora del dia al mateix espai es feia difícil.

Certament, els pisos van deixar de ser llocs on dormir i passar unes poques hores per convertir-se en el centre de la vida. El 54,2% de la població va teletreballar-hi, el 55,4% hi feia esport i un 32% va fer-hi formació a distància. Cap arquitecte dissenya cases amb aquestes perspectives.

Com la Isabel, molts habitants de la metròpoli han hagut de repensar si el lloc en on viuen és adequat. La Fatty, de Badalona, per exemple, afirma que a ella li faltava espai perquè a casa eren cinc persones. “Les habitacions són gairebé totes interiors, així que amb llum artificial gairebé tot el dia és clar que em canviaria de casa per una que tingués balcó o terrassa o finestres que no fossin altes com les nostres”, apunta.

Tant la Fatty com la Isabel podrien semblar casos freqüents, però només representen el 12,8% dels habitants de l’àrea metropolitana: el percentatge de persones que valoren pitjor el seu pis ara que fa un any. De fet, el 29% veu ara el seu pis amb més bons ulls i el 56% el veu igual, ni millor ni pitjor.

Com és el pis que ningú voldria per passar un confinament?

La xifra de persones que considera que el seu pis té alguna carència és alta: el 41%. És a dir, 4 de cada 10 veïns de la metròpoli pensen que algun element del seu pis no funciona com hauria de fer-ho. Sovint es tracta d’immobles amb humitats, poca llum, dificultats per accedir a internet o mal aïllament acústic.

Els pisos amb aquestes mancances s’assemblen? Es pot fer un retrat robot del pis on ningú voldria confinar-se?

Podríem pensar que les queixes són personals, però l’O-HB apunta que les carències depenen del tipus de pis. Els inquilins de cases construïdes entre 1940 i 1960 són els que més mancances detecten. Fins i tot més que els de pisos construïts abans de 1940. Les queixes augmenten si parlem de finques amb més de 10 pisos. En aquest sentit, les persones que viuen en menys de 40 metres quadrats són les que valoren pitjor els seus pisos després del confinament.

Una llar petita, llogada, en un bloc de pisos rusc i construïda als cinquanta a Barcelona. Així és la casa de qui ha passat pitjor el confinament.