Política i salut mental: un binomi d’alt risc

La política és una professió perillosa per a la salut mental. La sobreexposició als mitjans, la impossibilitat de conciliar la vida familiar o la por d’equivocar-se poden provocar problemes emocionals. Parlem amb diferents polítiques sobre com viuen aquesta pressió i sobre com a les institucions encara és un tema tabú.

A l’Elsa li agradava pintar. Fer dibuixos a llapis i després omplir-los amb aquarel·les. També li agradava fer ioga. De fet, va cursar la formació per ser-ne professora. Les sèries li encantaven, sobretot les d’intriga nòrdica. N’era tan addicte que va estar un temps sense televisió per no veure’n tantes. A l’Elsa li encantava anar al poble de la seva infància, Sitges. Allà reconnectava amb els moments feliços, sense preocupacions, dels estius de quan era una nena i una adolescent. Malauradament, hi anava poc. Massa poc.

Elsa Artadi, de Junts per Catalunya, va haver de renunciar a moltes de les coses que li agradaven per dedicar-se a la política. Potser ho va fer per vocació. Potser per passió. Sigui com sigui, un dia va dir prou. La feina l’havia sobrepassat. Havia arribat al seu límit. El 6 de maig va convocar una roda de premsa per anunciar que ho deixava. Va ser un dia difícil per a qui era candidata a l’alcaldia de Barcelona. “Tots podem tenir un moment de dir prou”, va verbalitzar. “No puc més. No tinc energia per seguir. No em sento amb forces per continuar”, va dir entre llàgrimes. La política, com un tsunami, li havia passat per damunt.

Cremar-se

Poques vegades es veuen polítics de primer nivell exposant el seu malestar. A la memòria queda aquell instant en què Alba Vergés, aleshores consellera de Salut, va plorar mentre anunciava que, per un brot de covid, es confinava Igualada, la localitat on vivia la seva família. Molts la van atacar en considerar-la dèbil per ocupar el càrrec que ocupava, i en el moment crític en què ho feia.

Encara és més difícil que una figura pública decideixi deixar la primera línia mediàtica perquè no pot més. Davant del cas d’Artadi cal preguntar-se quantes persones que es dediquen a l’àmbit públic viuen una situació d’estrès o de depressió i continuen treballant sense dir res.

Montserrat Benedí és una excepció. Ella és regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona i, tot i que creu que dedicar-se a la política és “un privilegi perquè suposa fer un servei de proximitat a la gent”, també reconeix que és una feina “molt exigent que requereix molta responsabilitat”. “Genera estrès, tensió i dificulta la conciliació familiar i personal”, afirma.

“Des dels partits és més fàcil denunciar la mala salut mental dels treballadors d’una fàbrica que la dels mateixos polítics”

Ella és una de les poques personalitats públiques que ha reconegut obertament haver tingut problemes de salut mental. “He patit ansietat, angoixa, principis de depressió abans de fer política… Però tinc la sort de conèixer-me en l’àmbit emocional i, quan començo a pensar que ho vull deixar tot, prenc les mesures adequades: vaig a la meva metgessa del CAP”, diu. L’últim cop que li va passar va ser en plena pandèmia. Durant aquells dies rebia missatges constants de persones i d’entitats. “Haver de donar tantes respostes i intentar resoldre situacions complexes em va provocar un atac d’angoixa”, recorda.

La política és una feina de 24 hores i set dies a la setmana que pot acabar cremant. És el que tècnicament s’anomena burnout. Segons explica la psicòloga Alba Alfageme, el també anomenat síndrome d’esgotament professional sorgeix quan la persona es veu desbordada en l’àmbit laboral. “És com una cursa de fons: vas sumant cansament”, detalla l’experta. “Al final sents que no pots amb tot, que no tens el control i que estàs sobrepassada”, afegeix. Pel camí hi ha tota una sèrie de símptomes que la manca d’educació en salut mental fa que no tinguem en compte “fins que no estem caient pel precipici”. Es refereix a l’insomni, les palpitacions, l’ansietat o la fatiga constant que acaben derivant en una sensació d’incapacitat. “Li pot passar a qualsevol persona, però en el cas de la política hi ha alguns components que la converteixen en una professió de risc”, afirma Alfageme.

Sobreexposició

L’alt ritme de feina que no permet tenir caps de setmana no és l’únic element que pot fer trontollar el benestar emocional dels polítics. Les persones que s’hi dediquen estan constantment exposades a l’opinió pública, i en un món hiperconnectat com l’actual això també pot ser devastador. “És molt difícil que la pressió de les xarxes socials no t’afecti i dinamiti la teva autoestima”, considera Alfageme.

Tot i que es va arribar a especular que era una estratègia de màrqueting polític, és probable que en la decisió d’Ada Colau d’abandonar Twitter hi hagués una explicació psicològica. “Que em critiquin, em preguntin o em portin la contrària no només no em molesta, sinó que ho accepto i m’agrada”, deia aleshores l’alcaldessa de Barcelona. “Per desgràcia, la xarxa s’ha omplert de perfils falsos i anònims que intoxiquen i inciten a l’odi”, afegia.

Més enllà d’això, i segons Alfageme, aquesta hiperconnectivitat també pot afectar els polítics d’una altra manera: en la seva capacitat de prendre decisions. En aquest sentit, tal com explica l’exalcaldessa de Badalona i diputada de la CUP-Guanyem, Dolors Sabater, “la sobreexposició pública i la por de fer una pífia comunicativa” són dos dels elements que més la tensen. En línies similars s’expressa el regidor del PSC de Barcelona Joan Ramon Riera. “Tenim molta responsabilitat en la presa de decisions i hi ha molta por d’equivocar-se”, afirma en general.

Tot això passa en un món canviant que, per a Alfageme, podria definir-se com a volàtil. “Abans les legislatures duraven quatre anys, però ara els polítics tenen la sensació que el seu pas per les institucions pot acabar en qualsevol moment”, diu. Aquest fet genera inestabilitat i inseguretat. “Estem vivint un moment en què les coses canvien ràpidament i, com hem vist amb la pandèmia o amb el Procés, hi ha poca estabilitat social”, afegeix la psicòloga. Tot això afecta la ciutadania en general i suposa una pressió extra per als polítics. “Ara ja no planifiquem a tants anys vista i això és un problema, perquè la política també ha de pensar-se a llarg termini i des de la paciència”, considera.

Un tabú

I podem sumar-hi un darrer element que fa de la política un lloc on la salut mental brilla per la seva absència: mostrar-se dèbil i reconèixer el patiment penalitza molt.

Com és, segons la majoria de la ciutadania, un bon polític? Segurament algú racional, amb nervis d’acer i que no es deixi endur per les passions. Probablement un home blanc que rondi la quarantena i amb estudis universitaris.

Just quan Mar García va ser elegida diputada al Congrés espanyol per Barcelona en Comú va donar a llum dos bessons prematurament. Ella, com Benedí, és una de les poques polítiques que ha fet públics els seus problemes psicològics. Les complicacions de salut dels bessons, la depressió postpart i la mateixa entrada al circ polític per a algú que venia de fora d’aquest àmbit li van generar “una crisi d’ansietat”.

El cas és que la institució a la qual va entrar no va acollir-la com caldria. “La política de partits i la institucional no estan preparades per a la salut mental ni les cures”, diu. Quan va decidir explicar el seu cas, poques persones de l’hemicicle se li van acostar per saber com estava. “Més enllà de les amistats, em vaig sentir molt sola”, recorda. A més, considera que en partits com el seu “de vegades és molt més fàcil denunciar la mala salut mental dels treballadors d’una fàbrica que la que viuen els mateixos integrants de la formació”.

“La política és una feina molt exigent que genera estrès, tensió i dificulta la conciliació de la vida familiar i personal”

El seu cas demostra fins a quin punt la salut mental continua sent un tabú a la política i quins atributs s’hi premien. Podria ser diferent? Totes les representants que han volgut parlar amb el Línia sobre la salut mental en primera persona són dones i coincideixen en un fet: actualment les institucions són espais patriarcals on els valors de la masculinitat s’imposen. “És un món molt opressiu, on impera la raó, i si no tens certa agressivitat, no et consideren vàlida”, diu García. Per a Sabater, “la política institucional i de partits és molt depredadora i competitiva”. “Les mentides, els ganivets i les jugades brutes són freqüents”, afegeix. “De vegades sembla que la política pugui funcionar al marge de la vida”, sentencia.

Hi manquen, per tant, les cures i els lideratges emocionals que sempre han estat repudiats en considerar-se quelcom femení. En aquest sentit, la pregunta que es fa Alfageme és important: “Vull una persona que s’assembli a mi i que tingui problemes o algú sense emocions?”.

L’Elsa ja fa dies que no escriu res al seu compte de Twitter, concretament des del 5 de maig. Abans, en un dia podia fer més de 10 publicacions. És bonic imaginar-se-la, ella que podrà, pintant una aquarel·la del mar a Sitges. Descansant o recuperant-se.

Potser els milers de persones que treballen cremades i els polítics que ja no poden més haurien de fer el mateix: un pas endavant i reconèixer que, de vegades, la feina no és vida.

Privilegiats?

La política, queda clar, és una activitat que suposa un alt risc per a la salut mental. Amb tot, la majoria de representants que han intervingut en aquest reportatge reconeixen que la seva situació no és diferent de la que viu la societat en general, sobretot després de la pandèmia, i creuen que les millores en salut mental s’han d’estendre per a tothom. “Si només es deixés que els polítics tinguéssim una vida conciliada, seríem uns privilegiats”, afirma Joan Ramon Riera, regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona. Al mateix temps, el socialista considera que des de la política cal fer esforços per aconseguir que tothom pugui gaudir d’una atenció psicològica adequada. “Cal donar una resposta pública més contundent davant dels problemes de salut mental. Hem de desplegar un sistema de salut mental públic fort perquè hi ha demandes ciutadanes que no estan cobertes”, argumenta.

També ho pensa Mar García, diputada de Barcelona en Comú al Congrés espanyol, quan assenyala que, a diferència d’una persona que ha estat desnonada o d’algú que treballa durant jornades maratonianes, ella, quan va patir problemes, en certa manera va poder “gestionar-los”.

Malgrat això, i com afirma la psicòloga Alba Alfageme, les persones que es dediquen a l’àmbit públic són un reflex en el qual s’ha d’emmirallar la societat i, per això, si reconeixen que pateixen dificultats psicològiques poden ajudar a erradicar el tabú que plana sobre la salut mental. Potser no es tracta de tenir privilegis, sinó de ser sensibles a aquesta problemàtica. Encara més quan, com alerta l’Organització Mundial de la Salut (OMS), s’espera que la depressió sigui la primera causa de discapacitat al món el 2030 i, al llarg de la seva vida, una de cada quatre persones tindrà problemes de salut mental. No són les úniques xifres que ens mostren un futur negre. Un informe de la consultora estatunidenca Gallup considera que només un 8% dels treballadors espanyols estan compromesos amb la feina, mentre que en indrets com Islàndia aquesta xifra arriba al 22%. Per altra banda, els treballadors espanyols són dels més infeliços de l’Europa occidental. Només un 42% creuen tenir una vida pròspera, quan a Finlàndia són un 85%. Més dades de l’informe: un 43% dels treballadors de casa nostra estan estressats i un 27% es declaren “enfadats”.