Una de les cartes enviades pels germans. Foto: Arxiu de Sant Adrià
Què pots explicar a la teva família mentre ets al front esperant que comenci la batalla més sanguinària de la història de la península Ibèrica? L’estratègia militar, en general, sol quedar en un segon terme, i els soldats parlen del dia a dia i de les ganes que tenen de veure i d’abraçar els seus pares, fills, germans o parella. És el comiat d’Hèctor al seu fill Astianacte a la Ilíada abans de sortir a combatre els grecs que volien assetjar Troia, una imatge universal que es repeteix segle rere segle: la del soldat que diu adeu als seus davant la possibilitat de no tornar a casa.
Això és el que malauradament va passar amb els germans adrianencs Sebastià i Salvador Puig Asperó, soldats de la República que van desaparèixer a la batalla de l’Ebre, que va tenir lloc el 1938. El passat 16 de novembre, aniversari de la seva fi, es va fer un sentit homenatge al Memorial de les Camposines, a Fatarella, on enguany s’han afegit 90 noms de soldats que van morir en aquella contesa que va decidir el destí d’una república arraconada pels rebels.
Secrets en una caixa
Entre ells hi ha els dels dos germans de Sant Adrià de Besòs, que van desaparèixer a la contesa sense deixar cap rastre, més enllà d’algunes cartes que van enviar a la família al llarg del 1938 i que es conserven a l’Arxiu Municipal de la localitat. Les va trobar en una caixa antiga i dipositar a l’Arxiu el Salvador Aragall, net de l’Emília, germana del Salvador i del Sebastià que mai va superar la pèrdua dels seus dos germans. “Sempre li va quedar aquella pena”, comenta Aragall en una conversa amb el Línia Nord.
Les missives, a les quals ha tingut accés aquest diari gràcies a la feina de l’Arxiu, no tracten tant de la mort i de la guerra com de la vida i de l’amor. “Durant aquests dies no us podeu imaginar quant he pensat en vostès i en el Salvador”, escrivia el Sebastià un 23 d’agost del 1938 al seu pare, Isaac Puig, besavi d’Aragall i carreter de professió. “Mare, per aquí hi ha molts polls i de molt grans”, comentava el Salvador en una altra carta del setembre del 1938. “Ahir em vaig banyar a l’Ebre”, anotava el mateix Salvador el 16 d’octubre del 1938, en plena batalla. “Pares, m’heu d’enviar roba per poder-nos canviar, perquè vaig fet un gitano”, descrivia el Salvador, de manera gràfica, les condicions al front.
La caixa on hi havia les cartes del Sebastià i el Salvador, un autèntic “tresor” per al seu pare, Isaac Puig. Foto cedida
Són línies escrites en un castellà amb molts catalanismes, espontànies i plenes d’estima per la família, a qui miren de tranquil·litzar. “Pares, sabeu que per ara no he fet cap tret perquè estic apartat de les trinxeres”, afirmava el Salvador en una carta del setembre del 38. Amb tot, els dos germans asseguraven a les missives que no tenien notícies l’un de l’altre. El Sebastià, segons indica en un dels escrits, formava part de l’11a Divisió, la del general Líster.
Finalment, sembla que els germans van poder contactar una última vegada, segons explica el Salvador en la carta de l’octubre del 38. El soldat demanava llavors als pares que no es posessin “nerviosos”, perquè hi havia rumors que deien que la guerra estava a punt d’acabar.
Un dia, però, les cartes van deixar d’arribar a Sant Adrià. “El mal va ser molt gran, perquè no els van poder enterrar”, lamenta Aragall.
