Pau Riba assegut

Riba, en una imatge del passat mes de desembre quan va atendre Línia Nord. Foto: Línia Nord/Anton Rosa

El passat 6 de març va ser un dia trist, però especial, a la Casa Alta de Tiana. Desenes de familiars i amics de Pau Riba van acudir a l’antiga masia per donar un últim adeu al cantautor, que moria aquell mateix matí víctima d’un càncer de pàncrees. La música va ser una constant durant tota la vetllada i des d’aleshores no ha deixat de sonar. Els versos de cançons com Mel o Noia de porcellana van estar presents en el tanatori barceloní de Sant Gervasi, on dimarts va celebrar-se un funeral tan còsmic i irreverent com la mateixa figura de l’artista, i encara ressonen en les paraules de les persones que han viscut de ben a prop el comiat d’un referent de la (contra) cultura catalana.

“Potser ara és quan ets més conscient de l’excepcionalitat d’haver estat al costat d’un monstre com en Pau”. Aquestes paraules són d’Abel Queralt, home del temps a RAC1 i membre del grup De Mortimers, una banda tianenca que durant vint anys ha compartit escenari amb el cantautor. “Nosaltres hem crescut professionalment i artísticament de la mà d’en Pau. Hem après molt i ens hem nodrit d’ell tant com ell de nosaltres”, assegura.

Queralt considera que, més enllà de reivindicar Riba com a referent i autor dels dos volums de l’àlbum Dioptria, és important posar en valor que l’artista ha estat al peu del canó fins a l’últim moment, preparant un nou disc amb l’Orquesta Fireluche i enllestint un llibre amb la seva versió sobre la història de la música a través de la tecnologia.

“El comiat va ser bonic fins a l’últim moment. Si la mort és així, gairebé és més maca que la vida”

“La influència a vegades és difícil de mesurar. Per a tota una generació de músics, Pau Riba va ser un far que va obrir moltes portes. Més enllà del seu estil, crec que el més transcendent ha estat el personatge en si i la seva voluntat transgressora”, apunta el músic Marc Parrot, que reconeix la capacitat que tenia el cantautor per fer cançons molt personals farcides de “lletres boniques amb un contrast amarg”. La figura de Riba, però, ha traspassat les fronteres del món de la música. “Tenia un gran instint. Ell no n’era prou conscient, però era una bèstia escènica amb un gran control del públic”, assenyala Joan Arqué, director i actor de teatre. Arqué, que va ser guardonat en la darrera edició dels premis Butaca per la seva adaptació de l’obra Canto jo i la muntanya balla, també ha compartit durant molts anys escenari amb l’artista de la mà dels De Mortimers. “Personalment, en Pau m’ha influenciat a l’hora de no conformar-me amb segons quins patrons. L’inconformisme i aquesta forma d’entendre l’art ara formen part de la meva vida i del meu tarannà”, explica.

Per al director, aquesta irreverència i la llibertat de la qual feia gala Riba el convertien en un personatge poc amable per a les institucions, ja que transgredia els estàndards del políticament correcte. En la mateixa línia es pronuncia el periodista tianenc Carles Cuní: “L’obra d’en Pau no ha sigut fàcil des del punt de vista mainstream i de la indústria cultural. Només es pot entendre des d’una perspectiva catalana i requereix un cert esforç intel·lectual”. Cuní considera que el cantautor ha contribuït clarament a posar Tiana al mapa de l’escena cultural catalana i creu que la relació que va establir Riba amb el moviment artístic local va culminar en una “simbiosi única molt interessant”.

Un refugi durant 40 anys

“En Pau sempre ha estat a tot arreu. Que decidís presentar un àlbum a la Sala Albéniz de Tiana va ser molt trencador. Això va canviar la visió del poble i va servir donar a conèixer als mateixos tianencs que aquí teníem un teatre”, recorda Núria Fàbregas. Aquesta dona és una de les membres del col·lectiu d’artistes local de Can Boter i és la principal culpable que Riba acabés instal·lant-se al municipi. “Ell estava vivint en un pis de la seva família a Barcelona. La Mercè –aleshores companya del cantautor i mare de dos dels seus fills– ja estava molt delicada i en Pau necessitava un lloc on poder assajar i criar els seus fills lluny de tot això. La Casa Alta era del mateix llogater que la masia de Can Boter i els vaig posar en contacte”, explica, i assegura que des d’aleshores Tiana es va convertir en el refugi perfecte per al cantautor durant més de quaranta anys.

Fàbregas creu que el reconeixement que ha rebut Riba en els últims mesos per part d’institucions i autoritats és més que merescut, ja que, al seu parer, durant molts anys se’l va “maltractar” i “castigar” injustament. Tanmateix, la dona considera que l’artista ha pogut marxar tranquil, en companyia dels seus: “El comiat va ser bonic fins a l’últim moment. Si la mort és així, gairebé és més maca que la vida”.

Pau Riba: “Tiana és un punt clau entre la meva faceta urbanita i la salvatge”