Església Línia

Només una de cada deu persones de Catalunya va cada setmana a l’església (imatge del Santuari de la Mare de Déu del Carme de Barcelona). Foto: Albert Alexandre

Tot i que l’augment de l’ateisme no ha estat tan important com es preveia als anys 80 amb la fi de la dictadura, la irrupció de noves religions i espiritualitats o els escàndols de les institucions catòliques han fet que l’Església perdi el seu poder hegemònic a la regió metropolitana de Barcelona.

Hi ha silencis de moltes menes. El silenci de la nit i dels carrers buits, el silenci de quan acaba una discussió o el silenci de després de llegir l’última línia d’un llibre. Però el silenci que se sent durant la missa de dissabte al Santuari de la Mare de Déu del Carme, al centre de Barcelona, és doble. És el de qualsevol església: aquell silenci dens dels rituals i de les cerimònies mil·lenàries. Però també és el silenci d’una realitat que es panseix.

“És evident que a moltes esglésies només hi va la gent més fidel, i la mitjana d’edat cada vegada és més alta… Amb la pandèmia ha minvat molt el nombre de persones que venen”, diu el Josep Maria. Aquest mossèn de la parròquia de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat va ser ordenat sacerdot amb 29 anys i ara en té 64. Les ha vist de molts colors. “Gràcies a Déu, ja no és obligatori ser catòlic com en el franquisme”, comenta. “Tot i que no és el final de l’Església, avui dia estem veient com s’acaba una etapa de la cristiandat”, assumeix. De fet, si ens referim a la regió metropolitana de Barcelona, les xifres no fan res més que confirmar les seves paraules. El catolicisme, la creença hegemònica al territori, perd adeptes de forma gradual mentre cap altra religió ocupa el seu espai. La metròpoli no es vol religiosa.

Un panorama complex

L’any 1978, segons dades de l’Institut Català d’Estadística, el 99% dels casaments que s’oficiaven a Catalunya es feia per l’Església. El 2020 només el 7,7% eren religiosos. “Hi ha hagut una caiguda en picat dels rituals catòlics, i això demostra una pèrdua del poder cultural de l’Església”, explica Mar Griera, directora del grup d’Investigacions en sociologia de la religió (ISOR), de la UAB.

El darrer Baròmetre sobre la religiositat i la gestió de la seva diversitat del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) assenyala que actualment un 53% de la població catalana es considera catòlica, un 7% evangèlica i un 4% musulmana. Pel que fa a la fe catòlica, això suposa una davallada de cinc punts percentuals des de l’anterior baròmetre fet el 2016. A més, gran part de les persones que s’autodefineixen com a tal no tenen per què considerar-se creients. De fet, només un 44% afirma ser una persona amb creences religioses, un 11% menys que el 2014. Griera parla d’un fenomen relativament nou que anomena catolicisme identitari. “Està passant a tota Europa i és el resultat d’una associació entre cristianisme i cultura europea”, assenyala. Així, hi ha persones que se senten cristianes sense professar aquesta fe.

Els matrimonis per l’Església han passat de ser el 99% dels casaments l’any 1978 a només representar el 7,7%

Pel que fa a l’àrea metropolitana, tal com explica Avi Astor, investigador de l’ISOR especialitzat en aquest territori, “la tendència és encara més pronunciada”. “L’àrea metropolitana és un dels territoris més secularitzats d’Espanya… A tot l’Estat, el nombre de catòlics arriba al 59%”, afegeix.

Malgrat que la metròpoli presenta unes xifres de religiositat molt baixes, Griera es mostra cautelosa a donar per mort el catolicisme. “Als anys 70 semblava que l’ateisme havia de créixer de manera molt forta, però no va ser així”, comenta. Avui els ateus no són més del 20% de la població. Així mateix, la investigadora afirma que el mapa de les religions a la metròpoli és ara molt més complicat que fa uns anys. “A més de la presència de noves religions gràcies a l’augment del nombre de persones migrades, al tombant de segle hi ha un 12% de població que és molt practicant, que està organitzada en escoles i contextos de lleure catòlics i que té posicions conservadores”, analitza.

La fi del regne

L’església del Santuari de la Mare de Déu del Carme de Barcelona és un edifici monumental carregat de decoració brillant. Enric Camps, el mossèn, parla per a un públic que la tarda de dissabte no supera les quaranta persones, en un espai que en podria acollir més de 500. “Aquestes cerimònies en edificis tan grans i per a tan poca gent no tenen sentit… Acabaran desapareixent”, diu en declaracions al Línia. “Haurem de tornar al cristianisme de base”, afegeix. Durant el sermó, critica el sistema econòmic i les injustícies que produeix el poder. Missatges radicals per a una platea on la majoria són dones que superen els 75 anys. Senyores que marxen cap a casa en acabar la missa, fent passes petites i arrossegant els peus. Una metàfora del catolicisme.

Com en aquest cas, les persones que van a l’església a Catalunya són ben poques. El 70% de la població diu que no hi va mai, mentre que un de cada deu ciutadans va a l’església un cop a la setmana. Què ha passat en 40 anys? Per què la religió, sobretot la catòlica, ha perdut el seu pes en la vida quotidiana de la metròpoli? “El descens s’ha produït per una infinitat de causes”, explica Jaume Flaquer, jesuïta, integrant de Cristianisme i Justícia i expert en l’Islam. “La pèrdua de pes té a veure amb la pluralitat de l’oferta lúdica que hi ha avui dia”, diu. Per a ell, la immediatesa del món en què vivim “dificulta que les persones puguin viure en espais oberts a la transcendència”. “La vida ha quedat fragmentada en moltes èpoques: ara som nens, adolescents, adults, vells… Tenim moltes vides, i això fa que no tinguem compromís”, considera.

En una línia similar s’expressa Griera. Per a ella, cal llegir la pèrdua de poder de l’Església com una situació global que està afectant moltes institucions que fins fa poc vertebraven la vida tant política com social. Els partits, els sindicats o les comunitats religioses han deixat de tenir preeminència en favor de l’individualisme. Alhora, segons considera Astor, “als entorns urbans, que són més cosmopolites, hi ha menys control i és difícil per a les institucions religioses ser centrals com ho són als pobles”.

Però ni de bon tros la llista de causes s’acaba aquí. La davallada de la religió a la metròpoli té una forta vinculació amb la història del segle XX al territori i s’aprofundeix amb la caiguda del règim franquista. El mateix Flaquer reconeix que la relació de l’Església amb la dictadura “va ser perversa”. A més, des d’abans de la Guerra Civil, a Catalunya i a la metròpoli hi havia una tradició anticlerical arrelada als moviments anarquistes i obrers urbans. “Potser queden restes o influències d’aquests moviments”, considera Astor. De fet, segons el CEO, Catalunya és un dels territoris de tot l’Estat més escorats a l’esquerra, i aquest espai polític tendeix a estar més allunyat de la religió. A això cal sumar-hi que el territori té unes classes mitjanes fortes, també poc religioses.

Per darrere dels banquers i dels polítics, els capellans són la professió que genera menys confiança i la pitjor valorada

L’investigador estatunidenc hi afegeix un element més: el procés sobiranista de Catalunya. “Hi ha un esforç de les institucions per incorporar les minories al ‘fet català’ i per construir una identitat nacional inclusiva que es confronti amb el catolicisme espanyol”, assegura. D’aquesta manera, pensa Astor, organismes com l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona es van crear per gestionar la diversitat de credos vinculant-la a les aspiracions nacionals. Succeeix un fenomen similar a Turquia, on l’Islam cada vegada té més presència a l’estat i els kurds, “salvant les distàncies, com que tenen aspiracions nacionals s’allunyen de la religió”.

Dit tot això, caldrà convenir que l’Església té molta responsabilitat envers la seva situació. “Evidentment que els abusos sexuals són una de les causes de la pèrdua de presència”, considera Flaquer. De fet, el CEO assenyala que el 60% de la població no confia gens en els sacerdots. A Catalunya, són la professió menys valorada, amb un 2,63 de nota, per darrere de polítics i banquers.

Per al Jordi, un jove de 34 anys de Barcelona que fa temps que milita en els moviments cristians de base i que actualment és integrant d’un grup de l’Acció Catòlica Obrera (ACO), la institució eclesiàstica no ha sabut gestionar reptes com la presència de l’homosexualitat o de les dones en les seves esferes. “Això t’allunya de l’Església. Malgrat tot, crec que és una institució que també podem reformar des de dins”, apunta.

El futur de l’església

El Jordi no sempre s’ha sentit a gust dient que és catòlic. “Durant la joventut em feia vergonya dir-ho, perquè tenia por que els altres es pensessin que era de l’Opus”, recorda. Això el va allunyar de l’Església. Però les coses van canviar després de passar un temps en una comunitat rural al Salvador. “Vaig conèixer la història de mossens, entre ells l’arquebisbe Óscar Romero, assassinats per la seva defensa dels drets humans, i això em va fer afirmar que era creient i que no tenia per què avergonyir-me’n”, sentencia.

Potser l’única possibilitat que té el catolicisme de no caure en el silenci implica un apropament a posicions socials transformadores. “El catolicisme es porta molt malament amb el poder, perquè és la religió de les víctimes… Però és cert que hi ha qui vol acabar amb l’Església i amb això l’està entregant a l’extrema dreta”, considera Flaquer. O potser, com diu el capellà de l’Hospitalet, el repte de l’Església és més titànic. “El futur del cristianisme passa per una fe més lliure, més personalitzada i més comunitària… Que sigui menys o gens institucional”, conclou el Josep Maria.

La nova espiritualitat

Dues noies entren al Museu del Tarot, una de les botigues d’esoterisme més grans de Barcelona. Amb prou feines superen els quinze anys. “Voldria un amulet”, diu una d’elles. “Per ara, no m’interessa que sigui per invocar l’amor”, afegeix. La dependenta les atén durant una llarga estona. Parlen el mateix idioma.

Segons explica la Thaís, terapeuta holística de l’establiment, les generacions més joves tenen una relació molt més estreta amb l’espiritualitat. “Veus la manera en què nens de vuit anys s’apropen als cristalls o a les cartes i t’adones que porten avantatge respecte dels adults”, afirma. Segons ella, en els darrers temps la clientela, tant jove com de més edat, ha crescut. “La gent ve perquè té dolors físics, mal d’amors, problemes financers o vol netejar l’ànima”, enumera. Per a ella, aquest auge s’explica pel canvi d’era energètica que estem vivint i perquè la població no té vergonya d’afirmar que creu en la màgia. “A Espanya hi havia molta repressió heretada de la inquisició”, afirma.

Estiguem o no d’acord amb la seva explicació, el cert és que l’espiritualitat va a l’alça. En un article a la revista Barcelona Metròpolis, la directora del grup d’Investigacions en sociologia de la religió (ISOR), de la UAB, Mar Griera, afirma que, mentre que el nombre de persones que s’autodefineixen com a religioses baixa, creixen les que diuen ser espirituals. Segons el CEO, el 48% de la població catalana es considera una “persona espiritual interessada en el transcendent”. Aquesta tendència té a veure amb diversos factors. A l’èxit de la ciència confrontat amb el descrèdit de les institucions religioses cal sumar-hi l’individualisme, que legitima els individus a crear la seva pròpia espiritualitat. A més, la globalització ha ampliat el coneixement que tenim d’espiritualitats d’altres indrets del món.

Segons Griera, el fenomen també té relació amb la salut emocional i el benestar. En un context de pandèmia com l’actual, no costa d’imaginar-se per què estan triomfant pràctiques com la meditació, l’horòscop, el ioga o el mindfulness. El que no té –o té poc desenvolupat– la nova espiritualitat és un discurs social o comunitari. Això ha dut el filòsof Eudald Espluga a assenyalar el caràcter neoliberal i d’autoajuda del fenomen.

Com deia Friedrich Nietzsche, l’home va matar Déu. Malgrat tot, potser no estava preparat per acabar amb tot el que és transcendent.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram