Records gent gran

El 40% de les persones grans se senten més soles ara que abans de la pandèmia. Foto: Eli Don/ACN

Les persones grans són les que més han patit els efectes de la pandèmia. A més de veure’s directament afectades pel risc de mort si es contagien, de vegades s’han sentit soles i oblidades per la societat. Això ha fet que la seva condició tant física com emocional s’hagi deteriorat en menys de dos anys.

Tota la població de Sant Fost. O gairebé tota la de la Llagosta. O la meitat de la de Martorell o Olesa. O dues terceres parts de la de Sant Just. El nombre de defuncions de persones grans que hi va haver durant el primer mig any de pandèmia equival a aquestes comparacions. En només sis mesos, 11.255 persones de més de 70 anys van morir a conseqüència de la covid a Catalunya. Es diu de pressa, però com seria l’experiència de visitar, per exemple, Sant Fost el 31 de gener de 2019 i veure gent als carrers i tornar-hi el juny de 2020 i no trobar-hi ningú? Seria com caminar per un paisatge arrasat per la guerra o pel silenci d’un desastre nuclear.

És així com millor s’entenen els efectes de la pandèmia: com un desastre que va posar el focus en la gent gran. I ara que ja hem fet el símil adequat, que sabem de què parlem, caldrà pensar com aquesta població ha entomat una realitat tan extrema. Mort, tristesa i soledat. Aquestes serien les tres paraules guia per recórrer els dos darrers anys viscuts per les persones grans. Però també ho serien altres mots menys durs: resistència i esperança.

Mort

Quan el 10 de març la filla de la Maria Teresa li va dir que era millor no reunir-se per celebrar el seu aniversari, ella, una dona vital de 86 anys, no podia arribar a imaginar-se el que havia de venir. “No em vaig espantar”, assegura a l’altra banda del telèfon.

Durant aquests dos anys, el seu exmarit i el pare del seu gendre han mort de covid. “Els meus dos consogres van entrar a l’hospital amb covid, i quan ella va recuperar-se i en va poder sortir, li van dir que el seu marit havia mort”, relata la Maria Teresa.

Albert Quiles, director de la fundació Amics de la Gent Gran, assenyala que a l’inici de la pandèmia les morts es van fer notar en un organisme que està en contacte amb unes 2.200 persones. “No podem dir-ho del cert, però les morts d’usuaris van augmentar entre un 10 i un 15% els primers mesos”, afirma Quiles.

Amb tot, si en algun lloc es va fer sentir especialment la mort de la gent gran, aquest va ser les residències: l’epicentre de la pandèmia. Tal com ha posat sobre la taula Amnistia Internacional, “a Catalunya, de l’1 de març al 15 de novembre de 2020 van morir per covid 7.045 persones grans que vivien en residències”. Així mateix, l’organització denuncia que en molts centres s’han vulnerat drets fonamentals d’usuaris i familiars.

“Jo que vaig passar la guerra quan era una criatura hauré de marxar d’aquest món passant això?”

“Tinc dret a saber què estava passant. Ens ho han negat sempre. La meva mare no ens la podran tornar, però una cosa que es podria haver evitat no volem que torni a passar mai més”, diu l’Ana María, filla d’una dona que vivia a la residència Federica Montseny de Barcelona. En el seu cas, no va ser traslladada a l’hospital quan es trobava en estat crític, i encara que la filla ha presentat una denúncia, el contenciós, com tants altres a tot l’Estat, encara no s’ha resolt.

Els mateixos treballadors d’algunes residències de Barcelona han denunciat les deficiències que els seus centres tenien per afrontar una crisi com la que hi va haver. La Natalia, una gericultora d’una residència barcelonina, afirma que a les persones grans que hi vivien “no se’ls va explicar què estava passant i moltes van pensar que se les castigava”, i això va comportar-los “un greu deteriorament físic”. En els casos més extrems, segons lamenta Amnistia Internacional, “hi ha persones que han mort soles, violant així el seu dret a la mort digna i suposant també un trauma per a les seves famílies”. “Tampoc va haver-hi una gestió adequada de l’acomiadament i del trasllat de les persones un cop mortes: no s’avisava els familiars, tardaven dies a treure els cossos de les residències, les famílies no sabien on eren…”, afegeix.

Tristesa

La mort és la conseqüència més terrible de la pandèmia. Malgrat això, la crisi sanitària també s’expressa en altres aspectes com el confinament.

“La veritat és que he viscut molt malament aquests dos anys… Estic sola i soc molt gran, i els dos primers mesos me’ls vaig passar sense veure ningú”, diu l’Aurora. Ara té 86 anys i surt de casa amb dificultats. Abans baixava al carrer i quedava amb altres persones grans, però el març de 2020 tot allò va quedar enrere. La seva anterior vida es va ensorrar. La pandèmia li ha passat factura i ha empitjorat físicament. Li costa caminar. De fet, ha passat del bastó al caminador en menys de dos anys. “La vida m’ha canviat”, lamenta.

“La pandèmia ha aprofundit el menyspreu cap a la gent gran…”

Ella és l’exemple més clar de la llosa que suposen els temps pandèmics. “Abans vivia molt bé, i ara m’enrabio perquè em dic: ‘Jo que vaig passar la guerra quan era una criatura hauré de marxar d’aquest món passant això?’. No tinc ganes de viure gaire més, em falta alegria”, afirma.

Té la veu cansada. Només s’il·lumina quan recorda el passat. “A mi sempre m’ha agradat la natura, i ara des de casa no veig ni un arbre… Quan tenia 20 anys vaig anar de Martinet a Andorra i d’allà a Puigcerdà… Que bonic que va ser!”, rememora. Per travessar la frontera ho va haver de fer de matinada, quan no hi havia guardes, perquè el règim franquista no permetia a les dones canviar de país. Són més de 130 kilòmetres de ruta a peu. Ara l’Aurora ja no pot caminar pels Pirineus, i ens recorda que tots els joves serem gent gran i que tota la gent gran va ser jove.

Soledat

El cas de la Pilar també té punts semblants al de l’Aurora. Ella té 73 anys i el març de 2020 en feia dos que el seu marit havia mort. “La veritat és que he passat la pandèmia amb molta angoixa. Totes les mesures em van fer agafar molta por”, explica. Durant els primers compassos no sortia de casa i se sentia sola. “Ho vaig passar molt, molt malament… Hi havia dies que no em volia llevar ni menjar”, recorda.

La soledat ha estat una constant. Segons un estudi d’Amics de la Gent Gran, més del 40% dels usuaris amb els quals tracten se senten menys acompanyats ara que abans de la pandèmia. Tal com detalla Quiles, la soledat s’ha agreujat encara més per la manca de coneixements tecnològics d’aquesta població. “Tres de cada quatre persones que acompanyem fan servir el telèfon fix per a la seva comunicació”, afirma per afegir que “la bretxa digital és severa”. Això va fer que moltes persones perdessin el contacte humà directe. Amb tot, Quiles llença una reflexió: “Molta gent a la qual preguntàvem com estava vivint el confinament ens replicava: ‘Quin, aquest o el d’abans?’. Abans de la pandèmia ja vivien reclosos”.

“Els avis serveixen fins que són útils per cuidar els nets, i quan no aporten res se’ls aparta”

La mateixa Pilar s’ha sentit abandonada. Considera que la pandèmia ha aprofundit el menyspreu de la societat cap a la gent gran. “Els avis serveixen fins que són útils per cuidar els fills dels fills, i quan no aporten res se’ls aparta i es tornen invisibles”, critica. Ella, però, creu que de tothom es pot aprendre alguna cosa.

Sigui com sigui, fa uns mesos que les coses ja no són tan dures per a la Pilar. “La situació va canviar com si haguessin girat un mitjó quan va venir el voluntari d’Amics de la Gent Gran… Va ser com un fletxazo, ens vam entendre des del primer moment”, comenta rient.

Resistència i esperança

Als seus 86 anys, la Maria Teresa té un rellotge intel·ligent al canell que li diu que ha de fer 6.000 passes cada dia. El passadís de casa seva, ha comptat, són unes 100 passes. Durant el confinament, el recorria 60 vegades cada dia. “Ho feia quan hi havia anuncis a la televisió o en altres moments”, explica. El seu cas demostra la capacitat de resiliència de moltes persones grans.

Ella ha aprofitat la pandèmia per abonar-se a les seves aficions. “Durant el confinament vaig llegir, vaig escriure… Vaig poder fer el que volia”, diu. El seu cas divergeix del d’altres persones d’edat avançada que no tenen la mateixa vitalitat. Què la fa diferent? Seria molt fàcil parlar de caràcters, però en la seva història hi ha dos elements cabdals. El primer: en cap moment s’ha sentit sola, ja que el contacte amb la família ha estat constant. “Els meus fills em venien a veure des de la finestra i cada nit fèiem videoconferències”, diu. El segon: les noves tecnologies. “Amb les amigues, tot i que fa dos anys que no ens veiem i abans quedàvem almenys un cop al mes, ens hem continuat parlant pel WhatsApp”, afegeix.

Malgrat tot, ella també ha tingut por. “Ara no em faré la valenta [riu], perquè tot aquest temps he tingut el termòmetre sempre al costat per posar-me’l al mínim símptoma”, admet. A més, també s’indigna pel que ha passat a les residències. Tanmateix, és cert que la seva manera d’entendre el món l’ha ajudat. “Amb l’edat que tinc veig les coses diferent. Les coses passen. No hi ha una explicació per a tot i no cal buscar-la”, afirma.

La Maria Teresa, com totes les persones grans, com l’Aurora i la Pilar, ha estat víctima d’un món que fa bona l’expressió “el mort al sot, el viu al rebost”. El mort són les persones grans i els vius la resta.

Els meus avis

Els periodistes, sempre sota l’allargada ombra de l’objectivitat, oblidem que les històries sobre les quals escrivim també són nostres. I per molt que ens en vulguem extreure, ens afecten. En el cas de la pandèmia, aquesta idea no pot ser menys certa. Tots coneixem gent gran. Avis, pares, àvies o mares que han estat les víctimes d’aquests dos anys. Han patit veient com persones de la seva generació morien i pensant que, si s’infectaven, recorrerien el mateix camí.

La Montse i l’Albert tenen 86 i 90 anys. Quan va començar la pandèmia tenien una dona que anava a casa seva cada dia per netejar i cuinar. Amb dificultats i ajuda, encara es podien valer pel seu propi peu. Poc després de l’esclat de la pandèmia, però, la noia que treballava a casa seva va decidir que, per por de contagiar-se i de contagiar-los a ells, deixava la feina.

Els familiars ens vam organitzar per fer les tasques. Cada dimecres, qui escriu aquestes línies hi anava dues hores a netejar els lavabos, a passar l’aspiradora i a fregar el terra, mentre la Montse mirava com Ana Rosa Quintana treia a passejar eslògans sensacionalistes a la televisió i l’Albert escoltava a la ràdio les novetats financeres del seu Barça. Altres familiars s’encarregaven de fer-los la compra, d’anar a la farmàcia, de planxar-los la roba o de fer-los el menjar.

Els mesos van passar, i quan la situació ja estava més normalitzada, la filla de l’Albert i la Montse va trobar una altra noia per fer les tasques. La parella cada cop tenia més dificultats per valer-se per si mateixa. Per a la Montse, era el dolor, “el mal de tot”, i per a l’Albert la cada cop més fràgil vista, que el feia “avorrir com un vell”.

La reclusió els ha passat factura. Ell cada cop va amb menys freqüència al mercat a comprar i ella no es mou de casa. Diuen que tenen ganes de marxar. Aquell eufemisme de la mort. Parlem el gener quan els dic que vull que apareguin en aquest reportatge. Els pregunto què és el que més els ha afectat de la pandèmia i si tenien por de contagiar-se. “De contagiar-me i morir, no. El que pitjor porto és no poder veure els meus fills i els meus nets amb tanta freqüència”, diu la Montse. “Poder-los abraçar”, afegeix. “Ja m’ho imagino”, responc jo amb les paraules sortint-me de darrere de la mascareta i pensant que aquesta vegada tampoc l’abraçaré. “Treu-te aquesta merda de la cara”, em diu l’Albert fent broma com fa sempre. Tots tenim gent gran que es mereix les nostres històries.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram