La Caserna del Bruc, a Barcelona, és un dels espais de l’exèrcit a la metròpoli més coneguts, però n’hi ha més. Foto: Pol Solà/ACN
A l’àrea metropolitana hi ha desenes d’espais militars. Des d’antigues casernes reconvertides en jardins municipals fins a zones en desús, és impossible negar que l’exèrcit ha influenciat el desenvolupament urbanístic i històric de les nostres ciutats. Aquesta n’és la radiografia, amb dades i el context dels experts.
On és l’exèrcit a la metròpoli? És un dubte que potser ens hem plantejat si hem passat per davant d’alguna de les seus militars més conegudes, com la Caserna del Bruc, a Barcelona. És possible, fins i tot, que tinguem coneixement d’altres espais militars que, anys enrere, van tenir un gran pes en la nostra història, com les Casernes de Sant Andreu, també a la capital catalana, durant la Guerra Civil. Però a banda d’aquests casos, n’hi ha més?
Avui dia, a l’àrea metropolitana encara hi ha 12 edificis de propietat militar, dels quals 9 són a Barcelona i els 3 restants als municipis de Begues, el Prat i Sant Boi de Llobregat, tal com recull el Sistema de Gestión de Infraestructuras del Ministeri de Defensa, facilitat per l’Exèrcit de Terra –la branca terrestre de les Forces Armades espanyoles– al Línia. D’ençà que se’n tenen registres, però, el sistema calcula que abans disposaven de 31 infraestructures més que s’han anat venent a entitats públiques i privades.
El canvi de model
La desaparició progressiva del mobiliari militar no és un fet aïllat a la metròpoli. Si ho mirem a escala nacional, observem que, a Catalunya, el Ministeri de Defensa ha passat de 127 edificis en propietat a 40, i que a tot l’Estat només queden 1.057 infraestructures de les 2.936 de les quals disposava originalment. La reducció d’aquests espais es deu a un procés de compravenda iniciat al segle XIX que encara es manté fins als nostres dies. Entre els anys 80 i 2000, però, aquestes transaccions van experimentar un repunt a causa de la transformació del model militar tradicional, impulsada pels governs d’Adolfo Suárez i José María Aznar.
Francisco Gracia Alonso, catedràtic de la UB i expert en història militar, explica que el decreixement del nombre d’equipaments militars té a veure amb “la transició d’un model d’exèrcit de lleva –on els ciutadans són cridats a servir l’exèrcit de forma obligatòria– a un de professional”. Arran de l’eliminació del servei militar el març del 2001 “es va establir un nombre d’efectius d’acord amb les promocions anuals”, relata Gracia, afegint que “mantenir la despesa de totes les instal·lacions militars anava en contra de l’operativitat que es volia donar a un exèrcit professional que havia de seguir els paràmetres d’intervenció ràpida i d’àmplia capacitat de desplegament definides per l’OTAN, les Nacions Unides i la Unió Europea”.
A la metròpoli encara hi ha 12 edificis de propietat militar, dels quals 9 són a Barcelona i els 3 restants a Begues, el Prat i Sant Boi de Llobregat
En aquest sentit, l’historiador detalla que “una competència més gran s’havia de traduir en una gestió diferent dels recursos” i, per tant, “les casernes no tenien cap mena d’eficàcia, perquè estaven ubicades en indrets que ja no tenien res a veure amb els interessos actuals de protegir el flanc sud de la península Ibèrica o de controlar determinats corredors marítims”, remarca.
Aquest nou model obliga a reubicar i a concentrar els centres logístics en un seguit de seus estratègiques que, a banda dels seus usos militars, s’empren per “mantenir la presència i el control militar a les ciutats i a les poblacions més importats del territori”, resumeix Gracia.
Els espais en ús
Els edificis militars més coneguts de l’àrea metropolitana són a Barcelona. Destaquen la Caserna del Bruc, la Capitania General –on resideix la Inspecció General de l’Exèrcit a Espanya–, el Govern Militar de Barcelona –encarregat de l’administració local dels afers militars– i la Comandància Naval de Barcelona. Aquestes tres últimes seus, ubicades al Passeig Marítim, en temps passats formaven part de tot un centre militar que complementaven l’edifici de les Drassanes Reials –actual Museu Marítim–, la Caserna de Santa Mònica –transformada en el Centre d’Arts Santa Mònica– i la Caserna de Santa Madrona.
A banda de les zones més conegudes, però, és important ressaltar que encara hi ha més espais. Per exemple, l’exèrcit té en propietat i cedida en ús gratuït a l’Ajuntament de Barcelona la Parròquia Castrense de la Ciutadella, una capella ubicada a l’antiga fortificació militar –des de fa temps reconvertida en parc urbà. Aquesta capella està sota jurisdicció de l’Arquebisbat Castrense d’Espanya i el seu ús està pensat principalment per als militars i exmilitars.
També destaca la presència de dues residències a la capital catalana: la Residència Militar de Pedralbes, que encara conserva les seves funcions originals d’allotjar membres de l’exèrcit, i l’abans anomenada Residència Militar Mateo Calabro. Actualment, l’espai està cedit a una empresa privada –tot i que Defensa encara en manté la propietat– que l’ha transformat en la nova Residència Universitària Barcelona Diagonal. A més, l’exèrcit també disposa d’un espai funerari a la metròpoli, de nom Panteó del Soldat, al cementiri de Sant Andreu.
Pel que fa a les zones de fora de Barcelona, a Begues hi ha un centre d’emissions i receptors de radars de propietat militar, que l’utilitzen tota mena d’entitats d’arreu de l’Estat a part dels militars i que la seva administració està cedida a la institució pública empresarial Enaire, que s’encarrega de la gestió aèria i la informació aeronàutica del país.
Les zones en disputa
El procés de compravenda del mobiliari militar és un tema polèmic, i en les darreres dècades s’ha observat un estira-i-arronsa entre el Ministeri de Defensa i altres administracions públiques per tal de definir el preu i les condicions de la cessió d’alguns espais. La raó principal és que infraestructures com les casernes “es van construir en àrees que encara no estaven urbanitzades, però que el desenvolupament urbanístic de la ciutat va acabar menjant-se”, explica Federico Camerin, doctor en Arquitectura de la Universitat de Valladolid i que ha estudiat l’alienació del mobiliari militar juntament amb el també doctor Rafael Córdoba, de la Universitat Politècnica de Madrid. Això, sumat a la gran extensió d’aquestes infraestructures, fa que “estiguin en una posició d’alt valor per a la seva venda lucrativa”, conclou Camerin.
Aquesta pressió econòmica origina, en alguns casos, llargs processos de negociació per a la seva compra, tal com passa, per exemple, en el cas de la Caserna de Santa Eulàlia de Sant Boi de Llobregat –en ús i propietat militar–, que ocupa una extensió de 12 hectàrees al cor del municipi.
Les Casernes de Sant Andreu, de 82.266 metres quadrats, les van comprar per uns 83 milions d’euros l’Ajuntament i el Consorci de la Zona Franca l’any 2007
Des de l’any 2007, el govern municipal ha intentat negociar el trasllat de Santa Eulàlia amb l’objectiu d’alliberar el centre i, així, unir els barris del municipi. Si bé des d’aleshores s’havien signat acords per tirar endavant la iniciativa, en els darrers onze anys el procés havia quedat en punt mort. De fet, no hi va haver cap canvi significatiu fins al 2022, quan l’alcaldessa de Sant Boi, Lluïsa Moret, va acordar un protocol d’intencions amb la ministra de Defensa Margarita Robles. El pacte dona llum verda al trasllat de la caserna i de la subestació elèctrica d’Endesa –de 4 hectàrees i ubicada al costat del recinte militar– per fer-hi un nou centre urbà anomenat Districte Z.
Des de l’Ajuntament de Sant Boi, però, expliquen al Línia que es tracta d’una “operació complexa i només possible amb inversió pública”, per la qual cosa serà l’Entitat Pública Empresarial de Sòl (Sepes) qui adquirirà el terreny. És així com, un cop Ajuntament i Defensa acordin un pla funcional per a la futura instal·lació militar, es podrà signar el conveni urbanístic i moure la caserna als afores, concretament a l’espai conegut com la Sercomsa, confirmen fonts municipals.
A la metròpoli no és la primera vegada que s’arriba a un acord d’aquesta mena. Les Casernes de Sant Andreu –de 82.266 metres quadrats de superfície– les van comprar per uns 83 milions d’euros l’Ajuntament de Barcelona i el Consorci de la Zona Franca –organisme que ha confirmat la xifra al Línia– l’any 2007. Aquest estiu, ambdues institucions han tornat a expressar la seva intenció d’utilitzar aquest espai per construir-hi habitatge social.
El patrimoni en desús
L’altra cara de les zones militars a la metròpoli fa referència a aquells espais que, un cop venuts o cedits a tercers, han quedat abandonats o a l’espera de la formalització de nous projectes. Destaca el cas de l’Antiga Foneria de Canons, un edifici amb una superfície de 3.380 metres quadrats al costat del Govern Militar que va ser adquirit l’any 2003 per la Generalitat. Si bé enguany han començat les obres de restauració per convertir-lo en un gran centre de cultura i art digital, fa dues dècades que està tancat.
També cal citar el Campament de Can Torelló, una antiga caserna militar situada a Gavà que el seu consistori va adquirir l’any 1995 per un import de 200 milions de les antigues pessetes (més d’un milió d’euros). Avui dia encara no hi ha indicis de reforma, però l’Ajuntament ha confirmat a aquest diari que, en un futur, es preveu construir-hi una ciutat esportiva.
El serial del Prat
A l’aeroport del Prat hi resideix una part de l’exèrcit. Bé, tècnicament no a dins de l’espai que conforma avui l’aeroport comercial, sinó més aviat als seus voltants, en un recinte tancat a tocar de la Platja del Remolar i al costat de les pistes d’aterratge. La seva presència no és espontània ni casual: forma part de tota una successió de fets històrics que arriben fins als nostres dies.
El primer de tots és la construcció de l’aeròdrom de la Volateria el 1916, que tal com remarca l’especialista en història militar i aeronàutica de la Guerra Civil espanyola David Íñiguez, “és on s’inicia l’aviació tant a Catalunya com a l’estat espanyol”. De fet, en aquest mateix recinte “hi havia la primera fàbrica d’aviació, que utilitzava el camp com una zona de proves per als avions”, resumeix l’historiador. Anys després, entre el 1920 i el 1930 apareixen dos camps més: un ocupat per companyies aèries franceses i que “s’emprava per fer escala a la costa del litoral català i valencià fins al nord d’Àfrica”, detalla Íñiguez, i un altre de l’Aviació Marina Espanyola, “que aviat s’abandona per traslladar-se a una nova base aèria a Múrcia”, conclou.
Després de la Guerra Civil, gran part dels terrenys de la zona es van cedir als usos civils de l’actual aeroport del Prat, a excepció d’un tros de l’aeròdrom de la Volateria que, fins avui, és de propietat militar. Segons fonts de l’Exèrcit de Terra, en aquest espai anomenat Acuartelamiento Aéreo del Prat del Llobregat (Acar) encara es fan tasques logístiques de l’Exèrcit de l’Aire a nivell català i, a més, conforma una zona residencial per a membres de l’exèrcit.
Amb tot, al Prat de Llobregat hi ha partits que reclamen la cessió del recinte a la ciutadania, tal com va quedar palès al ple municipal del passat mes de gener. “Creiem que des d’un punt de vista ciutadà té tot el sentit del món cedir aquest espai a la ciutat”, afirma Gerard Valverde, regidor de Junts pel Prat que va portar una moció al respecte al plenari. “Les tasques administratives de l’exèrcit que s’hi fan són minoritàries, i principalment és concebuda com una zona d’oci gratuït per a militars i les seves famílies”, critica el polític.
Finalment, aquesta moció es va aprovar amb els vots a favor de tots els partits, a excepció de la posició contrària de Vox i de l’abstenció del PP i del grup municipal Joves i Pensionistes Decidim.
