Raúl Sánchez al passeig marítim de Badalona durant la trobada amb el Línia. Foto: Línia Nord
Fa onze anys que la vida de Raúl Sánchez va deixar de ser la que havia estat durant 35 anys. Un eixelebrat –per dir-ho suaument– va deixar-lo tetraplègic en un partit de futbol de veterans. Després de dedicar-li unes amenaces de mort i propinar-li uns cops de puny al pit, l’individu va ser expulsat. Això, però, no va impedir que, uns minuts després, i amb el joc aturat, saltés al camp per atacar Sánchez amb traïdoria i clavar-li una puntada de peu a l’esquena que el va deixar en cadira de rodes. “Ho vaig notar de seguida i li vaig dir a un company: ‘Aquest tio m’ha deixat tetraplègic’”, relata al Línia Nord Sánchez, que va ser conscient a l’instant de la gravetat dels fets.
El badaloní ens cita al passeig marítim, en concret al Pont del Petroli. Una zona que, a banda del paisatge, li agrada especialment perquè és accessible. Ens trobem per parlar sobre què ha passat durant aquest temps i perquè la setmana passada va sortir la sentència que condemna el seu agressor a sis anys de presó. Perquè sí –si s’ho pregunten–: l’individu continua en llibertat onze anys després i encara nega els fets.
Una sentència ridícula
Sánchez ho té clar. Els sis anys de presó –els quals, diu, segurament ni complirà sencers– són ridículs comparats amb el mal causat. Li queda la impressió, argumenta, que la justícia, amb sentències com aquesta, no fa més que contribuir a la sensació d’impunitat de persones que, sense pensar en les conseqüències, no dubten a emprar la violència. “Fotre-li la vida a algú surt molt barat. Nosaltres demanàvem dotze anys. Ni tan sols s’ha aplicat l’agreujant de traïdoria. I més traïdoria que venir per l’esquena no n’hi ha”, afirma Sánchez.
L’agressor també haurà de pagar-li 714.000 euros, i la lliga organitzadora, a més, ha estat condemnada com a responsable civil subsidiària. En cas que ell es declari insolvent, per tant, la lliga haurà d’assumir la indemnització, sense que això eximeixi de responsabilitat l’autor. “De justícia no n’hi haurà mai. Però, si a més, arriba tan tard, deixa de ser-ho”, afegeix el badaloní, tot relatant el calvari d’esperar vuit anys per al judici i onze per a la sentència. Ara, si tot va bé, en un mes l’autor hauria d’entrar a la presó.
Xerrades a joves
L’agressió va capgirar la vida de Sánchez, però això no ha truncat les seves ganes de tirar endavant. Conscient de la situació, destaca la necessitat de tenir projectes i motivacions per continuar actiu.
Una de les activitats que més l’omple és fer xerrades sobre la violència a l’esport en escoles i entitats esportives, on explica la seva experiència. “Amb els nens m’ho passo bé, tot i que de vegades recordar fa mal. Però ells escolten, pregunten, no tenen filtre i això també és bo”, celebra. Curiosament, afegeix, és en els clubs esportius on costa més fer aquestes xerrades, que malgrat ser simbòlic, tenen un cost econòmic. “Sembla que no vagi amb ells, quan precisament haurien de ser els més interessats”, diu.
Tot i que la seva vida va canviar en un terreny de joc, continua estimant l’esport, però ara el mira amb ulls crítics. “El futbol és l’esport majoritari i l’actitud de l’aficionat no té res a veure amb la del bàsquet. Soc soci de la Penya i l’ambient és més sa. Els mitjans també en tenen part de culpa, escalfant l’ambient i utilitzant llenguatge bèl·lic com ‘batalla’”, lamenta.
Per donar a conèixer la seva història, l’any 2018 va publicar el documental 26 d’abril, Play Again, on reflexiona sobre el que ha viscut i mostra com afronta el seu dia a dia. Aviat, a més, sortirà a la llum un projecte per explicar com ha viscut aquests anys fins que hi ha hagut la sentència.
“La feina m’ha donat la vida”
Seguir una rutina, en el seu cas, té connotacions positives. Fa rehabilitació dilluns i dijous, i treballa a les tardes. També fa exercici a casa, com posar-se dret. “És necessari per a l’aparell digestiu i per a tot. Si no t’exercites, t’atrofies, com qualsevol persona”, apunta el badaloní.
Per a molts, treballar és una llosa. Per a Sánchez, en canvi, és una benedicció. “La feina m’ha donat la vida”, assegura. Psicològicament, diu, poder anar a l’oficina o treballar des de casa ha estat “molt important”. Fa 25 anys que treballa a la mateixa empresa, a la qual està molt agraït per permetre-li continuar formant-ne part malgrat les seves limitacions. “Van comportar-se molt bé. Em sento valorat, i això també em permet socialitzar i sentir-me un més”, afirma Sánchez, sabent que no tothom a la seva situació té la mateixa sort.
“La cadira fa de barrera”
La nova realitat de Sánchez també ha condicionat les seves relacions personals. Curiosament, ell és una persona extravertida, tot i que la cadira en què es mou, diu, de vegades actua com a barrera. “Conec molta gent. La meva germana sempre em diu que no es pot passejar amb mi per Badalona perquè em paro sovint a saludar”, bromeja, amb tot.
Malauradament, les limitacions de mobilitat influeixen en la seva vida social. “Acabes condicionant la resta per anar a sopar o a fer una copa, perquè ha de ser en llocs adaptats. No em queixo dels amics que tinc, però tothom busca la seva pròpia felicitat. Hi ha persones que han decidit quedar-se i d’altres, marxar”, relata Sánchez.
El mateix passa amb les relacions de parella. “La gent es pregunta com serà estar amb una persona dependent, encara que jo sigui molt autònom. Ets molt simpàtic i els caus bé, però… La vida m’ha canviat en tot”, conclou el badaloní.
