“Cap mare deixaria a un fill enterrar la seva vida al mar”: el perillós viatge del Marroc a Barcelona

Tot blau. Al davant, el mar, i al darrere, també el mar. Damunt del cap, el cel i la pluja. I fred, molt fred. L’Oualid es preguntava, aleshores, quin sentit tenia tot allò. Per què havia decidit emprendre el viatge de Tànger a la Península en pastera? A terra ho tenia clar, però ara que el motor de l’embarcació s’havia espatllat i la mort semblava possible, no entenia per què als seus 16 anys era al mig del mar. Tant de bo no hagués decidit anar a Europa, es deia, quan de sobte un soroll va fer-lo tornar al present. El motor va bramar de nou. Estava salvat.

De tot això ja fa més de quatre anys. Ara, aquest jove nascut al Marroc viu en un pis a Montgat amb la seva parella. Treballa a l’Ajuntament de Mataró al matí i a la tarda estudia català. A més, participa en el programa Shababuna – La nostra joventut informada i preparada per al seu futur. Es tracta d’un projecte impulsat pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament que té com a objectiu “enfortir les capacitats de les autoritats regionals i locals de la regió de l’Oriental, al nord-est del Marroc, per promoure la conscienciació i la sensibilització sobre els riscos de la migració irregular entre els joves de 14 a 25 anys”. Aquest mes, per exemple, es duen a terme 27 tallers en municipis com Sant Boi, el Prat, Viladecans o Mataró on els joves que han migrat relaten les seves experiències. Més tard, aquest coneixement es compartirà amb les autoritats locals del nord marroquí perquè informin les seves poblacions.

Segons explica Carla Fadlallah, responsable de gestió del programa, “no es tracta de dir a les persones que no emprenguin el procés migratori, sinó que estiguin informades dels riscos”. En aquest sentit, Fadlallah considera que hi ha molta desinformació sobre el viatge.

Zouhair el Hairan, facilitador dels tallers amb la ciutadania d’origen marroquí, assenyala que sovint els joves veuen Europa “com ‘El Dorado’, on tindran accés a l’habitatge i a la feina de manera ràpida”. A més, afirma que a molts d’ells “els costa reconèixer el patiment que han viscut durant el viatge i els és difícil explicar l’exclusió i el racisme que es troben aquí”.

El viatge de l’Oualid

Encara anava a l’escola quan amb els amics van decidir que marxarien cap a la Península. Mai ho va dir a la família. “Cap mare et deixaria enterrar la teva vida al mar”, afirma. Era una aventura més de la joventut que tenia un objectiu massa adult: aconseguir un futur millor. El pla no estava gaire elaborat i, per això, en els primers intents l’Oualid i els seus amics van fracassar. “Intentàvem entrar als vaixells del port de Tànger que creuen l’estret, com a turistes, però sempre ens enxampaven”, recorda. Quan va veure que no obtindria el seu propòsit per aquesta via, va redoblar l’aposta. “Vaig decidir marxar en pastera, però els tres primers cops tampoc ho vaig aconseguir”, afirma.

Era un matí de tardor i l’Oualid era a l’escola. “Un company em va dir que aquella nit sortia una pastera i jo vaig dir a la mestra que havia d’anar al bany… Em vaig escapar del centre, vaig anar a casa meva a buscar roba i vaig fer via cap al port”, explica. Com que ell no havia pagat a les màfies per tenir un lloc a la pastera, va haver d’esperar-se fins que l’embarcació va deixar terra a les 10 de la nit. Aleshores hi va pujar sense que ningú el veiés. Era l’únic dels seus amics que havia aconseguit començar l’aventura, que en poc temps es convertiria, per moments, en tragèdia.

El trajecte va durar gairebé cinc hores i el motor es va espatllar dues vegades. Finalment, la pastera va arribar a les costes de Cadis. “Vaig saltar de la barca i em vaig amagar en un bosc durant dos dies”, recorda. Quan la gana i la set ja no el deixaven dormir, va trucar la porta d’una casa on el van ajudar. D’allà va emprendre un camí a peu fins a Tarifa. “Durant aquell trajecte van passar coses dolentes, coses que no vull recordar”, diu l’Oualid amb la veu sobtadament fosca. “Són coses que mai he explicat a la meva família”, afegeix.

Va arribar a Algesires i després el van internar en un centre de la Línia de la Concepció. “Dormies a terra i els altres nois et robaven tot el que tenies”, relata. Durant gairebé una setmana va estar demanant diners al carrer per pagar-se el bitllet d’autobús cap a Barcelona. L’Oualid havia vist imatges al Facebook dels seus amics a les zones turístiques de la capital catalana i per això hi volia anar. Tot era brillant en aquelles fotos.

Finalment, va arribar a l’Estació del Nord de Barcelona i un conegut el va acollir durant un temps. Més tard es va presentar a la comissaria i d’allà el van derivar a un centre de menors de Dosrius. Quan va fer els 18 anys va entrar en un pis tutelat i, més tard, per fi va poder anar a viure en un pis amb la seva parella.

Temps després

L’Oualid ha tornat dues vegades al Marroc d’ençà que en va marxar. La seva família n’està orgullosa. Els seus amics l’admiren. Malgrat això, només ell sap que l’aprovació dels altres no és suficient per esborrar les penúries viscudes. “Si tornés a fer el viatge, no el faria per mar… Tampoc el faria sota un camió, perquè hi ha molts joves que moren fent-ho”, diu.

Són aquesta mena d’històries, però també les que no tenen un final feliç, les que es volen donar a conèixer des del projecte del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. Són aquestes històries les que una Europa emmurallada produeix cada setmana.