La revista Mongolia fa molta gràcia. Però, a banda de fer gràcia, fa país. S’hi esmerça cada dia, hi posa tota l’empenta possible; i no sempre ho fa intencionadament, en podem estar segurs. El patriotisme és un líquid viscós que sovint corre per la tinta d’aquelles pàgines plenes de diversió, i hi corre a partir d’un impuls natural, poc controlable. Com en tantes ments progressistes espanyoles, a la de Mongolia també hi acaba manant el batec nacional. A l’hora d’ordenar les prioritats vitals, en definitiva, el concepte Espanya noqueja el concepte humor.

Això li passa a Mongolia i li passa també a altres revistes o espais humorístics. D’aquí i d’allà. D’una ideologia i d’una altra. És un mal compartit amb fraternitat, tots tenim les mateixes dèries, en aquest àmbit és complicat tenir les mans lliures per poder llençar la primera pedra. Però el cas de Mongolia és especialment singular i bonic, perquè són una gent que no van ni a la cantonada sense dur amb ells la bandera de les llibertats, l’humor àcid, la transgressió, el modernisme i la valentia.

Van a buscar el pa amb la bandera. Van al lavabo amb la bandera. Critiquen els que lluiten contra el feixisme amb la bandera. Van a comprar una nova bandera amb la bandera. I això fa que després se’ls vegin totes les vergonyes quan ells, defensors de la puresa i de l’atreviment, cauen a les mans de la totpoderosa bandera. L’altra. La que nos dimos entre todos.

“El cas de Mongolia és especialment singular perquè són una gent que no van ni a la cantonada sense dur amb ells la bandera”

La rojigualda se’ls menja quan, per exemple, posen Jordi Borràs en una diana rabiosa. Els colors els devoren les entranyes, no poden fer-hi més. I acaben fent el ridícul de l’altre dia, el mateix ridícul que ja van fer amb aquell cèlebre tweet dels dos tontos muy tontos de Berga, i el que fan cada vegada que es refereixen a la realitat catalana des de diverses vies làcties (mentals) de distància. Tot plegat, entremig de plors i crides a la moderació quan el feixisme els apreta, perquè, efectivament, el feixisme ens apreta a tots els antifeixistes, tontaines, que a aquestes alçades de la pel·lícula ja ho hauríeu de tenir ben après.

Sí, la hipocresia de Mongolia és dolorosa perquè genera una certa sensació d’impotència i indefensió, però també és explícita, ajuda a entendre bé per què som on som. D’aquí a molts anys, quan els alumnes del futur vulguin comprendre què va passar durant aquelles dècades turbulents en aquest país, que facin una repassada al compte de Twitter de Mongolia. Els caldrà ben poc context més, perquè allà hi tindran les virtuts i els mals de l’Espanya més progressista i divina; en definitiva, les virtuts i els mals del seu país. El que en quedi.