Ens ha colpit a tots i totes, l’extrema violència de l’Estat Islàmic (EI) a París. El president francès ha parlat d’acte de guerra. Hem vist víctimes que només passaven hores de lleure sopant, assistint a un concert, passejant. Podríem haver estat vostè i jo.
L’escenari dantesc de persones ferides i mortes és diari a Síria. I no obstant, no acollim, i fins i tot una part de l’opinió, instrumentalitzada pels corrents conservadors i extremistes, rebutja les persones refugiades que fugen de la barbàrie extremista d’EI. Preguntem-nos directament des de la consciència: tenim dret a barrar les portes als que fugen d’atacs diaris com els de París?
L’Islam és una religió de pau, d’amor, de concòrdia. Com ho és el cristianisme i el judaisme, el budisme i les confessions i ètiques humanistes. No ens enganyem, hi ha grups extremistes que usen l’Islam, com d’altres han usat el cristianisme i el judaisme per emparar interessos egoistes i justificar la violència.
Sense caure en el parany de la por, que és el que busquen els extremistes, sabem que es poden repetir aquests atemptats a qualsevol capital europea. La resposta ha de ser unitària.
Amb aquestes ratlles no tindrem espai per analitzar les causes de l’extremisme. Però, sens dubte, un món injust i una Europa en crisi econòmica, democràtica i de valors no ajuden a oferir futur als i les joves. Persones joves que es concentren en barris metropolitans de les capitals europees que necessiten ser més atesos; en l’escola, el treball, l’habitatge, la salut, etc.
Les segones i terceres generacions de fills i filles de persones nouvingudes són francesos, catalans, espanyols, alemanys, etc. La ciutadania és una, i cal exigir i garantir amb fermesa, drets i deures a tothom, sigui quina sigui l’arrel de procedència. Només així farem una societat forta, amb un ampli sentiment de pertinença.
La Llei de Barris pensada i duta a terme pel govern del president Maragall va ser modèlica. És modèlica a Europa. Dignificació física de barris i atenció a les persones i grups amb més dificultats. Ens cal política de barris a escala europea. Això si seria començar a construir seguretat duradora. Acompanyar a les persones joves en la crisi d’identitat, oferint perspectiva de feina, d’estudis, de projecte de vida.
L’austeritat conduïda de manera extrema crea pobresa, desigualtat i al final inseguretat. La resposta a l’extremisme que ens va colpir a París és més democràcia social, política i econòmica. La resposta és afermar-nos en els nostres valors democràtics, en el significat profund de democràcia.
