L’any 1865, l’economista anglès William Stanley Jevons passava les tardes observant com les fàbriques i manufactures de Manchester, impulsades per màquines de vapor, funcionaven a ple rendiment. En pocs anys, les innovacions introduïdes per Watt a la màquina de vapor de Thomas Newcomen les havien fet molt més eficients, cosa que significava que podien produir el mateix consumint molt menys carbó. Això les va popularitzar i el seu ús es va estendre en molts àmbits del teixit industrial britànic.
Cada dia hi arribaven desenes de trens carregats de carbó de les mines gal·leses per abastir la frenètica i puixant indústria. El consum de carbó creixia exponencialment any rere any i, com era d’esperar, moltes mines van començar a mostrar símptomes d’esgotament. Posseïts pel fervor tecnològic de la revolució industrial, molts economistes de l’època creien que les millores tecnològiques, com les introduïdes per Watt, reduirien el consum de carbó, permetent-ne allargar les reserves nacionals. Tanmateix, per a Jevons tot això no era tan evident.
Revisant fulls i fulls d’estadístiques comercials es va adonar que les millores tecnològiques no es traduïen directament en una reducció del consum total de carbó com afirmaven molts economistes, ans al contrari. Va veure que des de l’arribada de la màquina de vapor de Watt, el consum de carbó continuava creixent. Jevons va deduir que la millora de l’eficiència impulsava als consumidors d’un recurs, en aquest cas el carbó, a consumir-ne més aprofitant l’increment de la rendibilitat i, alhora, a utilitzar aquesta tecnologia en molts altres àmbits. La teoria que la millor eficiència en l’ús d’un recurs en redueix el consum total es demostrava errònia per al carbó, però també per a molts altres recursos, com l’aigua.
D’aquí a uns anys ens adonarem que, tot i invertir milions d’euros a ampliar la infraestructura hídrica, tampoc n’hi haurà prou
A finals del segle XX es va observar que, en situacions d’escassetat, l’augment de les reserves d’aigua, per exemple, construint embassaments o dessalinitzadores, provocava a mitjà i llarg termini un augment del consum total, tal com Jevons havia pronosticat. Com en el cas del carbó, més aigua disponible permet sostenir més població i alhora és un incentiu per al creixement de teixit productiu (indústries, serveis, agricultura o indústria turística). Un creixement que, de retruc, pot provocar de nou problemes d’abastament. Al cap i a la fi, augmentar la disponibilitat d’aigua és un carreró sense sortida que ens obliga a redimensionar-ne infinitament els sistemes de proveïment.
Tot i que la paradoxa de Jevons ha estat molt estudiada en l’ús sostenible de recursos naturals, hi continuem caient de quatre potes com ho van fer els economistes britànics de mitjans del segle XIX. N’és el darrer exemple la nova proposta de transició hídrica que va anunciar fa unes setmanes la consellera Sílvia Paneque. El nou pla pretén generar el 70% dels recursos d’aigua que consumeix el país, i per fer-ho es construiran noves plantes de regeneració d’aigua i dessalinitzadores. Malauradament, d’aquí a uns anys ens adonarem que, tot i invertir milions d’euros a ampliar la infraestructura hídrica, tampoc n’hi haurà prou.
Per sortir d’aquest cercle viciós que Jevons va identificar fa pràcticament dos segles cal un gir copernicà en com gestionem els nostres recursos hídrics, especialment en un context d’intensificació del canvi climàtic. Fixar-nos més en quant consumim i qui consumeix més, perquè per molt que el Govern de Salvador Illa insisteixi que no vol dependre del clima i de les pluges, el cicle de l’aigua regeix i regirà de quina quantitat d’aquest recurs disposem. Aprenem a gestionar-la, dimensionem el consum a la seva disponibilitat i preservem els ecosistemes que sostenen aquest cicle. Estic convençut que Jevons, en això, hi estaria d’acord.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
