No hi ha vacunes. Poques setmanes després de l’inici de la campanya de vacunació contra la Covid-19, els problemes d’abastiment han fet revisar totes les previsions. Sembla difícil saber exactament quin serà el ritme de vacunació dels pròxims mesos, però cada cop és més clar que les previsions inicials no es podran complir, ni a Catalunya, ni al conjunt de l’Estat ni a la Unió Europea. I no serà per manca de capacitat dels governs a vacunar la seva població, com es pensava, sinó per manca de vacunes.

Hi ha països que sembla que han negociat amb les empreses de manera més avantatjosa i no pateixen els mateixos problemes de subministrament que la UE. Salvador Illa, que pensava presentar-se com el ministre de la vacuna, segurament haurà hagut de revisar una mica els seus plans. Tampoc és gaire bona notícia per a la Unió Europea: el fet que el Regne Unit, que n’acaba de sortir, tingui més capacitat de vacunació representa un problema important de reputació per a la Unió. Una de les coses que més preocupen els euròcrates és el potencial efecte de contagi del Brexit en altres països amb importants bosses d’euroescepticisme. I tots els èxits del Regne Unit post-Brexit, i els fracassos europeus, es llegiran en aquesta clau.

Però la lentitud en el proveïment de les vacunes també projecta una ombra de dubte sobre el model de negoci de les empreses farmacèutiques. Han aconseguit desenvolupar les vacunes en un temps rècord, però fallen en la fase de producció i distribució. I, sobretot, aquest model mig públic mig privat genera moltes desigualtats entre països en l’accés a un bé essencial.

En tot cas, més enllà d’aquestes implicacions, el fet és que els retards en el calendari de vacunació tindran conseqüències greus. Primer, és clar, per a les persones que s’infectaran i moriran aquests mesos sense estar vacunades. Però també perquè, com més lent vagi el procés de vacunació, més s’allargaran les restriccions i la incertesa. I això el que farà serà agreujar la crisi econòmica i social en la qual estem immersos.

Amb una societat trencada per la pobresa serà molt difícil plantejar cap projecte de futur

Cal tenir en compte que Espanya, i també Catalunya, són dels països més afectats per la crisi econòmica derivada de la pandèmia. Això ja va passar en l’anterior crisi i revela algunes febleses del nostre sistema productiu i del mercat de treball feble i precaritzat que patim. Si en l’anterior crisi l’aturada de la construcció va arrossegar molts altres sectors, ara són el turisme i la restauració els principals afectats, per bé que no els únics, és clar.

Tot això està deixant darrere seu un panorama social desolador. Amb aquesta pandèmia plou sobre mullat, tal com ens recorda el projecte Lliures, impulsat per Òmnium, les entitats d’acció social (ECAS) i la cooperativa Coop57. A Catalunya hem començat el 2021 amb 110.000 persones més a l’atur i 152.000 més en situació de risc d’exclusió social, que s’afegeixen a les 648.000 que ho estaven abans de la pandèmia. Hi ha 221.000 persones al nostre país en pobresa severa i moltes afronten problemes greus relacionats amb l’habitatge.

Aquestes xifres s’expliquen pel virus, però sobretot pels problemes previs. Perquè quan va arribar la pandèmia patíem encara les ferides de l’anterior crisi en termes de precarietat i pobresa. Una crisi que va ser molt desigual va anar seguida d’una recuperació encara més desigual. Les rendes més baixes van patir-la més i no se n’han recuperat, mentre que les rendes altes hi van passar més de puntetes i se’n van recuperar aviat.

Per això, mentre esperem les vacunes de la Covid-19, cal que exigim la vacuna social, que és tant o més important. No la portarà Pfizer ni Moderna, sinó que l’han de portar els governs: l’europeu, l’estatal, el català i els municipals. Perquè si els poders públics no fan un esforç molt més gran, les ferides socials que deixarà aquesta crisi seran molt difícils de cosir.

Aquest esforç s’ha de dirigir, en primera instància, a pal·liar les situacions de pobresa i vulnerabilitat. Amb rendes garantides i protecció del dret a l’habitatge, entre d’altres. Perquè amb una societat trencada per la pobresa i l’exclusió serà molt difícil plantejar cap altre projecte de futur.

Però, a més de les cures pal·liatives, cal plantejar la prevenció: com evitarem que en la pròxima crisi tornem a ser els campions europeus en atur i empobriment? Aquest hauria de ser el paper dels fons europeus de reconstrucció: reorientar i fer més resilient el nostre teixit productiu. Però, com es podia esperar, les inèrcies són molt fortes i la combinació del centralisme polític i el capitalisme d’amiguets de l’IBEX 35 ja està aconseguint capturar aquests fons en uns termes que molt probablement acabaran reforçant unes poques grans empreses i en limitaran els seus efectes.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram