Començo aquest article lamentant el terrible assassinat de dilluns al matí comès en l’IES Joan Fuster de Barcelona. Ja sé que episodis com aquest i d’altres són fets aïllats i que de desgràcies i misèries sempre n’hi han hagut, però alguna cosa més hauríem de fer a banda de lamentar-nos i condemnar els fets. L’educació, motiu de convivència i de dignitat en tota societat, és massa important com per no esmerçar tots els recursos que siguin necessaris després d’aquests tristos anys de crisi i desesperació per massa gent. La crisi no explica ni justifica res del que ha passat però, és obvi, que la manca de recursos ho complica tot més.

Aquests darrers dies s’ha conegut la notícia de la impugnació, per part del Govern espanyol, de la figura de recent creació, del Comissionat de la Transició Nacional, càrrec que recau en la persona de Carles Viver Pi-Sunyer. No és un fet qualsevol, ja que ens indica que el grau de bel·ligerància per part de l’Estat no minva i que els partits que podrien convertir-se en alternativa al PP –PSOE, Podemos i Ciudadanos- no presenten alternatives, a grans trets, a la particular visió que té el partit de Rajoy sobre Catalunya i l’anomenat “procés”.

Les pròximes eleccions espanyoles, en principi previstes per a després dels comicis catalans del 27-S està encara per veure si suposaran la fi del bipartidisme dominant, però no sembla que hagin de suposar, tot i la fragmentació que s’intueix, cap canvi d’envergadura de la tradicional visió que, a dreta i esquerra, es té del conegut com a “problema catalán”. M’atreveixo a afirmar que amb independència dels resultats, en el millor dels casos ens trobarem davant la famosa “conllevancia orteguiana” i en el pitjor, i tal vegada més realista, amb un intent, ara sí totalment desemmascarat, de recentralització competencial i buidatge del nostre, ja de per si limitat, autogovern. Per a una determinada visió d’Espanya, la broma de les autonomies i de les extravagàncies catalanes ha anat massa lluny i dura massa temps. Si pot, i governa, el PP s’endinsarà per aquests viaranys amb l‘aquiescència més oberta o tancada del bàndol progressista i l’aplaudiment entusiasta de Ciudadanos. I en bona mesura hem de convenir que és normal que ho facin, ja que si inicies una guerra i la perds, o diem-ho d’una altra manera, que no la vols guanyar per por o manca de convicció, els fets t’acaben passant factura i amb aquestes circumstàncies l’Estat espanyol no ha estat mai ni una ventafocs ni una germaneta de la caritat cristiana. La seva victòria els farà tancar el cercle que la LOAPA no els va permetre i que la voluntat i necessitat política del moment no aconsellà. La partida és clara: o guanyem, això és la independència; o perdem dins el marc delirant i contradictori del centralisme més uniformador que menys amb el nom els efectes seran concloents i asfixiants per la catalanitat. Un clar objectiu de valencianització del Principat, em temo no exagerar, ens caurà com a dura i repressiva llosa.

No és hora de diletantismes ni de temeritats absurdes tampoc, però sí que és l’hora de convèncer-nos que molt, massa, està en joc i si no empenyem de valent l’anomenat “procés” acabarem desgastant a propis i estranys. A vells independentistes i als acabats d’arribar. Fora bo aparcar diferències que, ara per ara, són sobreres i en res contribueixen a la Catalunya plena que anhelem tots els sobiranistes i concentrar temps i esforços en tot allò que ens uneix. Altres pobles ho han fet i practicat en moments de dificultat i d’incertesa, i val a dir, que el remei els ha enfortit. Cal matar l’autonomia per fer el salt cap a la independència. L’autonomisme ha empetitit les nostres mires i horitzons i ha afeblit el nostre cor. No caiem, d’una vegada per totes, en autorebaixes tan llastimoses i estèrils i demostrem que som un sol poble i ben unit ara amb un noble objectiu d’independència nacional i prosperitat social.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram