Hi ha persones que estan mortes però que desconeixen la seva recent defunció. És un fenomen tant real com desagradable. Se’n poden veure al carrer, a casa, en llocs insospitats, fent vida aparentment normal sense adonar-se que ja està, que s’ha acabat tot, vostè és mort, és un cadàver, miri’s, faci el favor d’estirar-se solemnement i descansar, que la vida és dels vius. Dels vius i prou.

Però ells s’arrapen a la vida, incapaços de saber morir. I quan parlem d’ells, d’aquest extens catàleg de morts que reivindiquen la seva vitalitat, parlem, entre d’altres, d’una determinada premsa d’aquest país. Premsa morta. Diaris sense poder. Editorials esquinçats. Pressions sense receptor. Impremtes que creien que el relat passava per elles, com hi havia passat sempre, i que han hagut de veure com ara és la gent qui l’entoma i el transforma com vol, lliurement, sense benes als ulls, sense tremolor a les cames.

Quin greu, veure en què han acabat convertint-se. No acaben de creure’s la davallada -o no se la volen creure- i això els fa ser impulsors d’escenes delirants, muntatges fracassats, enquestes que ningú compra perquè tothom sap que l’enquesta real és un mateix, postveritats que ja no resten perquè l’experiència suma massa, portades que, sabent-se inversemblants, desitjarien agonitzar amb intimitat i discreció, i una llarga llista de despropòsits que reprodueixen cada dia per intentar transmetre la imatge que són vius.

No, no ho són. Hem mort el llop. I el llop es resisteix a veure’s mort, està disposat a morir matant, ensenyant els mateixos ullals que ensenyava quan era ferotge i esvelt i ens condicionava i el temíem i era respectat i se n’obeïen les intencions perquè tenia el poder de canviar-te la vida i tornava a ensenyar els ullals i salivava i millor que t’hi portessis bé. Ara tot ha canviat, ja no és allò, ja no ho serà mai més. I l’últim en saber la bona nova està sent ell, malhumorat i perdut.

Un dia, quan la ràbia els desaparegui, quan vulguin aturar-se a reflexionar què ha passat en les seves pàgines, es preguntaran per què ja no són importants, per què les seves paraules ja no ressonen com abans. I potser llavors es palparan el pit i sentiran, per fi, que ningú els escoltava perquè feia temps que eren morts.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram