A la Segona Guerra Mundial el govern britànic tenia un únic pla que era resistir amb totes les seves forces i al cost necessari l’invasor. Gran Bretanya, que es trobà en grans i terribles moments de debilitat, va acabar guanyant la guerra gràcies a abocar molta sang, suor, resiliència i unes llàgrimes vastes com oceans. El pla B, de fet si és que mai va existir, va ser canviar un primer ministre tou per un de dur de pelar i a prova de qualsevol bomba, mai millor dit. El govern de França, per contra, sí que tenia un pla B en cas de perdre la guerra, que no era altre que posar un govern amable amb Alemanya encapçalat per la figura d’un heroi de guerra, esdevingut un penques, com Petain. França, com sabem, va passar la guerra emmirallant-se amb la vergonya, la tragèdia i la traïdoria, excepcions ben comptades. De Gaulle ho va acabar mig arreglant, però ¿qui pot dubtar que el mal ja era fet, el pecat consumat i l’ombra d’aquella deserció arriba fins avui amb unes enquestes gens magres per a la candidata i sempre revisionista Le Pen?

Ja sabem que a la política cal ser pragmàtic, estrateg i que la prospectiva sobre qualsevol escenari de futur és sempre aconsellable. El que no cal en política, ni en la vida, és comportar-se com un il·lús o un derrotista com alguns han fet aquests dies. Il·lús per donar informació irrellevant i derrotista per generar pors innecessàries a una societat que necessita polítics amb concretes certeses i insubornables conviccions. A hores d’ara, ni la independència està guanyada per un sentiment d’inevitabilitat talment antihistòric, però tampoc està perduda per un horror malaltís i prostrat cap a la possible derrota. La partida tan sols acaba de començar o potser encara no ho ha fet.

El que sorprenentment no s’ha dit aquests dies és que, de la mateixa manera que el fracassat tripartit va posar punt final a la carrera política de no pocs polítics d’esquerres, alguns d’ells sorprenentment joves; l’anomenat procés, cas de derrota sobiranista, s’endurà amb major virulència i impetuositat cap a can pistraus la plana major dels dirigents polítics catalans independentistes. No pot ser d’altra manera, altrament amb quina autoritat es podrien presentar davant la ciutadania, tots aquells que no han pogut ni sabut pilotar el vaixell a bon port? I tot això ho dic amb respecte, atès que a la vida, com abans deia, pots guanyar o perdre. El que no pots ni deus és autoexcloure’t de competir, per mor d’un càlcul o rebaixa. Això és com explicàvem la França mendicant i tenebrosa de l’any 1940. En un altre ordre de coses, Salmond convocà el referèndum a Escòcia i el va perdre i deixà la presidència per coherència i dignitat. No li calia dir-ho, tothom al Regne Unit, i a Escòcia en particular, coneix les regles no escrites que dignifiquen la coherència i escarneixen la cobdícia en forma de fals pretext. Allò és una democràcia consolidada i això, de vegades, sembla un mercat de Calaf amb sufragi universal, poc coneixement d’història i la decència a l’alçada del turmell.

Si el procés fracassa, o millor dit, si el fem fracassar els propis catalans, el que caldrà és refermar el nostre compromís amb la independència nacional i armar-nos de valor, coratge, autocrítica i idees pel combat polític, que més d’hora que tard, tornarà. Si el centredreta català, ahir Convergència i avui PDeCAT, volgués defugir o renunciar al seu compromís amb la independència, cosa que coneixent molts militants d’aquesta formació no m’ho vull creure ni fart de vi, que ningú posi en dubte que sorgirà de l’intern i de l’extern un partit que entomi els valors demòcrates, humanistes i liberals dins un projecte independentista. De la República només queda Esquerra, ahir autonomista avui independentista, mentre que la Lliga i Unió, els partits de les rebaixes i d’una mal dita moderació, formen part del parlamentarisme històric català. La moderació i l’altura de mires probablement hauria aconsellat a Espanya ser justa i considerada amb Catalunya, i tenint multitud d’oportunitats no ho va fer. La moderació i l’altura de mires ens obliga a perseverar fins a assolir l’objectiu d’independència nacional. Si volem certeses recordem que Roma, aquí Espanya, no paga a traïdors i un candidat autonomista només ajuda a refermar el tòpic del català interessat, barrut, cuc arrossegat i per sempre més derrotat. Podem perdre, que no ho farem, però siguem dignes. O és que ja hem començat a deixar de ser catalans?

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram