És ben cert que Podemos ha activat un vector d’esperança a España, un fet que era necessari. Altra cosa és que, aquest necessari canvi, l’aconseguiran en uns pocs anys quan la inèrcia social i cultural a España porta segles d’un ADN nacional conquistador, imperial i negador de l’alteritat.

Però l’esperança que pot generar Podemos necessita, no només aconseguir presència al Congreso i ser-hi una veu més, sinó que és esperança en la mesura que pugui guanyar per majoria absoluta fins i tot, i pugui impulsar un procés constituent a l’Estat espanyol per a reformar-lo de dalt a baix.

I ha semblat que aquesta promesa d’un Podemos guanyador que escombrés la casta era possible degut a una combinació conjuntural de factors: una gran necessitat social en aquest sentit en la societat espanyola, totalment desmoralitzada per la prepotència i la corrupció i sense esperances des del 15M, sumat a una hàbil maniobra mediàtica amb ingent quota de pantalla ben utilitzada, i també afegint-hi una necessitat dels poders fàctics espanyols de crear un efecte desestabilitzador de l’únic vector d’esperança que, fins llavors, generava passions dins l’Estat, l’independentista.

La crua realitat, i és que la realitat és tossuda, és adonar-se’n que Podemos no només no podrà forçar un procés constituent, sinó que ni tan sols podrà guanyar el govern. En les passades eleccions andaluses, van apuntar-se maneres que segurament seran extrapolables en gran mesura a la societat espanyola.

Per una banda, hi ha grans romanents de vot en el PP i PSOE, que els continuaran fent decisius (no com a Grècia que el Pasok ha desaparegut!!! El PSOE no és el que era, però ni molt menys desapareixerà).

I per altra banda, ja han trobat l’antídot que ha de neutralitzar la fuga de descontents cap a l’esquerra disfressada de “ni drets ni esquerres”, o almenys una porció d’ells de la mà d’un partit de centre-dreta que sí que no és d’esquerres i que va néixer en oposició al catalanisme, creant barricades identitàries en una societat que, en bona mesura, ja estava passant pàgina d’això per bastir projectes conjunts plurals i integradors. I és que el poder ho té clar: “España, antes roja que rota”, però a continuació accepten: “España, antes ‘naranja’ que roja”.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram