Aquest país no tolera la pulcritud. L’exemplaritat està mal vista. L’enveja aflora arreu, i la puresa és ràpidament ennegrida sense miraments. No hi ha lloc per a referents de cap mena, la ira ens corromp i ens encega. Sense veure-hi de cap ull, ensorrem, destruïm i eliminem tot el que és immaculat.

La meva ànima podrida també ha caigut en aquesta dinàmica perversa centenars de vegades.

I, precisament per això, perquè conec la sensació de buidor que se sent després d’haver practicat l’enveja, m’he promès a mi mateix que amb ell això no em passarà. La seva aureola és massa neta, íntegra, impossible d’esquerdar. Amb ell -és la nostra obligació com a ciutadans- només podem ser justos: regalem-li un lent aplaudiment i vanagloriem-li amb tots els honors la seva blanca trajectòria.

Josep Antoni Duran i Lleida ha passat per la política sense llençar ni un sol paper a terra. L’heroi d’El Campell, hàbil pianista, ha tocat durant més de 35 anys, -trenta-cinc- totes les tecles que es podien tocar en l’àmbit polític. A Catalunya, a Espanya, i de tant en tant a l’Amèrica Llatina. No ha deixat cap despatx buit, cap suite per ocupar, cap candidatura per representar. Ho ha negociat tot, ha format part de les decisions més importants que han afectat als catalans, ha estat mà dreta, molt dreta, de tota una època. Ha mamat el règim del 78, s’hi ha aferrat, l’ha abraçat, exprimit i plorat.

I ho ha fet, amics i amigues, sortint-ne després sense ni una sola taca a la camisa, cap esgarrinxada. El seu prestigi i el seu honor han saltat de les urpes de la política estatal nets com una patena. Una patena lluent, daurada i devota. El seu llegat és un plat d’or impol·lut on s’hi poden posar totes les hòsties celestials que calguin. Totes les hòsties del món, Santa Maria Gloriosa. Totes, ep, menys la seva.

I és que mentre l’imaginari català s’enfonsa, el seu passat sura i descansa en terra, apareixent com un far llunyà, amb una llum enlluernadora que mai s’apaga. L’imperi de la catalanor cau, però ell i la seva imatge romanen. I nosaltres, mísers i poca cosa, només podem estar-ne orgullosos encara que ens cogui, perquè els catalans per fi podem recórrer sense temors a una ment sana i sense perversions, un tòtem incorruptible, el polític que no ha sabut decebre el seu poble, el pare modèlic que volen les filles, el de la veu greu, el de la mà forta, que paga un vermut i que arregla una porta.

L’agraïment més sincer, doncs, Josep Antoni. Contra l’enveja, fets. Contra l’odi, feina. Deixa estar les boques consumides per la mesquinesa. El temps t’ha situat com l’única flor que no fa estiu en un camp arrasat per la corrupció, els interessos personals i la infàmia. Has acabat sent la blancor enmig de la foscor. L’honestedat. La integritat. La patena. L’única patena que ha tingut -i que tindrà mai- aquest petit país desfet. Gràcies.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram