Vivim un drama humanitari amb una mediterrània convertida en malson i cementiri blau. Els governs europeus, entre calculadors, egoistes i porucs, no s’atreveixen a l’acollida. No es tracta d’una qüestió de solidaritat, només, sinó de dret internacional i d’asil. Cal dir, no obstant això, que el govern alemany, amb crisi interna i en el partit que li dóna suport, fa un esforç.
Dins d’altres crisis com la socioeconòmica, la crisi de refugiats és un nou argument per al populisme de dretes i els que atien la xenofòbia. Tots ells adversaris de la democràcia. Veiem a Alemanya la funesta actuació de PEGIDA, la crema de cases per a refugiats i la por de diversos governs europeus que rebaixen les previsions d’acollida, com a mínim, o promulguen lleis de confiscació de béns a les persones refugiades.
Cal una societat activa i reivindicativa davant d’aquesta Europa glacial, tot i el canvi climàtic, comanada pel pensament conservador i l’austeritat que ha dut una part de la població europea a patir atur i pobresa. Cal més democràcia en aquesta ‘democràcia’ que aixeca murs i tanques de filferro davant l’acollida als 4,6 milions de sirians que fugen de la guerra, com d’altres persones de l’Afganistan, de l’Iran, d’Eritrea.
El populisme titlla de perill les persones que “ens vénen a prendre serveis públics”. Ho fa per desviar l’atenció de les veritables causes de la crisi. Pretén responsabilitzar dels problemes les víctimes dels despropòsits d’un sistema que necessita profundes reformes; pretén responsabilitzar les persones que fugen de l’Estat Islàmic i de la guerra, atrapades a Turquia i presoneres de les màfies per arribar a les illes gregues.
On és el lideratge de l’esquerra europea? On és l’humanisme d’Atenes i/o de Jerusalem que ens fonamenta com a europeus, en paraules d’Steiner?
La resposta a molts dels reptes de la globalització i l’europeització de l’economia és en les ciutats, en els seus barris, en la participació i en construir amalgama de persones i entitats que posin els drets humans al davant. Drets per als quals ja vivim aquí i pels que fugint de la guerra tenim el deure d’acollir.
Sí, deure. Dèiem que no és només una qüestió de solidaritat. És una qüestió de Dret. Després de la II Guerra Mundial, el 1951, es va elaborar la Convenció de Ginebra per acollir persones desplaçades. I ara els estats, que ens fan complir la llei, de vegades fent ús del monopoli de la força, vulneren el dret internacional i el d’asil.
El politòleg nord-americà Benjamin R. Barber creu que el món estaria més ben governat si fos en mans d’alcaldes, i proposa un parlament mundial d’alcaldes. S’està demostrant a Europa que, davant la inacció dels estats, són els barris actius i les ciutats associades qui estan davant de la sensibilització. Des de Colònia fins a Lesbos, des de Lampedusa a Barcelona. El pròxim dissabte 27 de febrer sortirem al carrer per reclamar vies segures per a les persones refugiades.
El moviment essencial és el retorn. Tornem a les ciutats i als barris, com a la Sagrada Família i a Gràcia a Barcelona, amb moviments solidaris a favor de l’acollida. Fem-los confortables, espais de drets i deures, invertim-hi els recursos públics i privats de manera coordinada, amb objectius compartits, i veurem com les crisis s’afebleixen. I veurem que els drets humans no són només grafies negres sobre paper blanc, paper blanc de vegades tacat de sang.
