És 1991 i això és un pla seqüència. Rosalia no existeix. Ni l’Instituto Cervantes. Ni el Mercosur. La Unió Soviètica encara belluga i San Petersburg encara es diu oficialment Leningrad. Iugoslàvia és real, allà la tenim, i la Guerra del Golf està entretinguda.
A Sud-àfrica encara han de suprimir l’apartheid, a Colòmbia encara no s’ha entregat Pablo Escobar, i als Estats Units encara hi mana George Bush pare. ETA fa una matança a Vic i l’IRA posa bombes a Londres. Joan Pau II es dedica a publicar encícliques; ara, la novena.
Lluny del Vaticà, a Sevilla ultimen els preparatius de l’Expo que s’acosta, i a Barcelona què us he d’explicar dels Jocs Olímpics, una bogeria, els tenim a tocar. Ed Sheeran encara ha de néixer i Freddie Mercury és a punt de morir. El videojoc Sonic ha de veure la llum d’un moment a l’altre, encara no hi és, i Ayrton Senna guanya el que serà el seu últim títol, encara hi és.
Avui, la joia infantil i juvenil de Catalunya continua pensant-se i executant-se com si encara fos 1991
Un tal Tim Berners-Lee comença a parlar d’una cosa anomenada internet, els Rugrats encara no s’han parit, i el negre de Banyoles és exhibit tranquil·lament en un museu. Alejandro Sanz i Ricky Martin ni tan sols han debutat, i Mariah Carey i Nirvana tot just ho han fet. Posa un casset, que els escoltarem.
Posa un casset, que així sona música mentre arribem a l’últim tram d’aquest pla seqüència i descobrim l’últim tresor que amaga aquest 1991.
Perquè, senyores i senyors, l’11 de febrer de 1991, enmig de tot aquest huracà d’antigalles, neix el Club Súper 3. Fa ni més ni menys que 29 anys.
I tal com naixia llavors és com està morint ara. Avui, la joia infantil i juvenil de Catalunya continua pensant-se i executant-se com si encara fos 1991, com si encara vivíssim en un planeta sense internet, amb Gorbachov i sense Bad Gyal. El món s’ha revolucionat de dalt a baix i el nostre canal infantil de referència és on era, ancorat en una realitat de televisors i boy bands.
Atrapats en un 1991 perpetu, tothom sembla mirar-s’ho, ningú sembla fer massa res per adaptar la maquinària al segle XXI. I cada any que passa és una generació perduda, una generació que, oblidem-nos-en, no serà salvada a última hora per cap superman. És 1991 i això és un fos a negre.
