«I febrer era el nom d’una epidèmia»
Erri de Luca
Mapa inamovible, foto fixa, vídeo congelat o realitat estàtica. Hivern cru i un altre informe que ens recorda que, una dècada després, encara som al mateix lloc. I, per tant, a un lloc pitjor. Perquè res ha canviat gaire. La setmana passada, com cada any, es feien públiques les dades sobre l’Enquesta de condicions de vida de la societat catalana que puntualment publica l’Idescat, l’Institut d’Estadística de Catalunya. Cada febrer, després de cada gener costerut, el de sempre: les coses que mai canvien. No ens hem mogut d’on érem. En matèria de desigualtats socials, el dia de la marmota. Cap novetat. El 24% de la societat catalana continua en risc de pobresa o d’exclusió social. Portat al cos a cos, lluny de la gèlida xifra, estem parlant d’1.904.000 persones. La dada remet a la taxa Arope, un indicador d’anàlisi social que inclou tres variables centrals: el risc de pobresa, la població amb baixa intensitat de feina i la població amb privacions materials severes. En el cas català, avui, ara i aquí, la taxa de pobresa se situa en el 17,4%, la baixa intensitat de feina afecta un 6,1% i la part de la societat que viu amb severes dificultats vitals impacta en el 8,6%, gairebé un de cada 10 catalans.
La dada sintètica inalterable, només quatre dècimes de diferència respecte del 24,4% del 2023, porta inscrites unes quantes xifres més, que operen com un retaule del país real en temps complexos: el 47,6% declaren arribar amb dificultats a finals de mes; un 35% reconeixen no poder fer-se càrrec de despeses imprevistes de 800 euros; un 30,4% saben que no poden permetre’s ni una setmana de vacances a l’any; un 17,6% saben massa bé que no es poden permetre mantenir l’habitatge a una temperatura adequada; i un 14,6% sobreviuen amb retards en el pagament de despeses relacionades amb l’habitatge. Cartografia de la desigualtat, el 20% de les llars amb més ingressos acumulen 4,6 vegades més del que ingressen el 20% de les llars més desfavorides. És clar: el propietari de la Casa Orsola disposa de 66 habitatges, dotze locals i cinc terrenys –i acaba de guanyar 3 milions d’euros de plusvàlua amb la venda del bloc–, i no és amb la suor del seu front. Com sempre, va per barris i per condició social. I va com va, que xiuxiuejaria l’Ovidi Montllor: el risc de pobresa afecta el 49,5% de les persones a l’atur, el 42,7% de les persones migrants, el 34,8% dels menors de 16 anys i el 24,6% de les dones. Aturats, migrants, joves, infants, dones. I el 16% dels treballadors actius –el que s’anomena pobresa assalariada: treballar i no arribar a final de mes. Però, amb tot, la dada més rellevant i més colpidora és que la xifra del 24,0% és, en estricta realitat estructural, del 40,1%. Minva a la meitat després de comptabilitzar totes les transferències socials, especialment les pensions de vellesa i supervivència, però també les de l’atur, invalidesa o ajuts a la família. Més dades de corrent de fons: un 60% de les llars han rebut almenys un tipus de prestació social.
El pretès creixement econòmic s’ha desacoblat del tot de l’anomenat progrés social
En un equilibri desequilibrant, podríem dir que el pretès estat del benestar es queda a mig camí i només redueix les conseqüències de la pobresa a la meitat i que, alhora, la pobresa seria el doble sense aquestes polítiques socials que ha costat dècades d’assolir i que avui estan qüestionades de soca-rel per l’onada reaccionària ultracryptobro que ens assetja. Al capdavall, no deixa de ser paradoxal –i caldrà repetir-nos-ho moltes vegades– que el moment recent socialment més eficient, on ningú no dormia al carrer, on es van aturar tots els desnonaments, on es va tancar el CIE de la Zona Franca i on fins i tot va baixar la contaminació de l’aire, no va ser conseqüència de cap política pública de llarg recorregut, sòlida i decidida, solvent i determinada, sinó d’un maleït virus: la covid. Quan vam tornar a l’excepció de la normalitat, quan vam tornar a la política oficial, va tornar el sensellarisme a la ciutat, la corrua de desnonaments quotidians i silents, la contaminació de l’aire i la reobertura del CIE. Fa pensar. I molt. Massa.
24%, doncs, un cop més. I això que tot just enguany alguns es vanten de ser l’economia que més creix de la UE, mentre el que certifiquen és una veritat nòmada: que el pretès creixement econòmic s’ha desacoblat del tot de l’anomenat progrés social. Oh, Europa. Fins i tot Isidre Fainé va dir fa no gaire que «sense equitat social el creixement econòmic no és acceptable moralment». En aquella immoralitat estem. Segons Oxfam, el 63% de la riquesa generada des de la pandèmia s’ha concentrat en l’1% més ric del planeta. En dona fe també, mai no hi ha text sense context, contraposar les dades recents, però antigues, sobre desigualtats socials a Catalunya amb altres dades simultànies amb les quals convivim com si res. Per exemple, que mentre els beneficis d’Endesa i Iberdrola del 2024 ja apunten a més de 7.000 milions d’euros polvoritzant rècords, un milió i mig de catalans pateixen pobresa energètica, un problema social que s’ha disparat a Europa de mala manera. Per exemple, que el govern més progressista de la història –que critica Trump, però l’acaba obeint en matèria militar– pensa duplicar la seva despesa en defensa fins a arribar als 36.000 milions d’euros anuals el 2029. O per barceloní exemple final –en la ciutat del Pla Endreça, l’ordre i el civisme només segons per a qui– l’embolic on s’ha capficat l’Ajuntament fent decaure expedients sancionadors. Encara no queda clar si s’atorga butlla municipal d’impunitat als que han transgredit les disposicions municipals, perdonant-los multes milionàries, o si aquesta era la temptació i ara reculen. Es tracta d’aquells que van incomplir o van trampejar l’obligació de reservar un 30% per a habitatges socials, el tema més candent i urgent de la ciutat. De mar de fons, un argumentari oficial que addueix que la reserva del 30% «no ha funcionat». Normal. Si et creues de mans fent temps mort, si mires a una altra banda quan incompleixen la llei i si fas tot el possible perquè fracassi, és obvi que no funcionarà. I això no és que sigui la pitjor política pública o la degradació de la democràcia: és la seva negació. I així ens va.
