Cada dia centenars de persones intenten arribar a Europa fugint de la guerra o la misèria que regna als seus països d’origen. Aquestes persones es continuen trobant les fronteres tancades, però el focus mediàtic cada cop està més allunyat del seu patiment i de la responsabilitat dels organismes europeus que el provoquen.
Un any després de tornar de Grècia, la periodista de Premià de Mar Sara Montesinos publica conjuntament amb el periodista i fotògraf Samuel Nacar Petjades d’aigua i sal, on recullen la seva experiència als camps de refugiats de Lesbos i Idomeni. Una experiència marcada per la contínua arribada de persones a la recerca de refugi i la frustració que això suposava davant la inacció de la Unió Europea. De fet, Montesinos reconeix que es va plantejar el llibre com a procés terapèutic.
CURES I RÀBIA
“No ho he aconseguit”, reconeix la premianenca. “M’he adonat que s’han reobert ferides que encara no estaven a punt per obrir-se”, afegeix. De fet, Montesinos relata que en alguns capítols del llibre li han faltat paraules per explicar allò viscut, el mateix sentiment que tenia sobre el terreny a Grècia.
Tot i que arrossega molta ràbia, diu que haver mantingut el vincle amb algunes de les persones que van arribar a les platges gregues és una de les coses que li han permès “curar-se”. “Els voluntaris vivíem moments íntims amb aquesta gent. Parlaves amb una nena i de cop t’explicava que algú havia bombardejat la seva escola”, recorda. “Qui pagarà pel que ha viscut aquesta gent?”, es pregunta.
Qüestions com aquesta traspuen a cada pàgina de Petjades d’aigua i sal, tot i que el llibre se centra en la vida quotidiana i la rutina als camps de refugiats. Segons la periodista premianenca, és un “àlbum de fotos” que ressalta moments concrets viscuts a Grècia, molts d’ells allunyats del dramatisme i les grans notícies, amb la voluntat d’incidir en la vessant humana.
Ara Montesinos i Nacar volen evitar que aquestes persones caiguin encara més en l’oblit: “El nostre objectiu és que el llibre serveixi per donar a conèixer les persones que treballen per poder acollir refugiats a casa nostra”, assegura.
PREMIÀ ACULL
Precisament per això, en la presentació del llibre que es farà el 12 d’abril a la Biblioteca de Premià de Mar, els autors del llibre estaran acompanyats pels integrants de Premià Acull. Aquest col·lectiu va néixer fa un any al poble per reivindicar l’acollida de persones refugiades i amb la voluntat de treballar per fer possible que Premià de Mar es pogués convertir en la nova llar d’algunes d’elles.
Actes com el del dia 12 serviran a Premià Acull per compartir amb els veïns els seus objectius actuals, el principal dels quals és aconseguir gestionar un pis al poble per oferir-lo a persones refugiades. “De moment volem veure quanta gent s’hi podria implicar posant-hi diners i, quan trobem un immoble que pugui servir, els cobraríem per pagar un lloguer”, explica Heidi Galindo, membre del col·lectiu. Galindo explica que Premià Acull vol ajudar sobretot aquelles persones nouvingudes que estan pendents que els aprovin una sol·licitud d’asil. “Són les més vulnerables”, argumenta. Fins ara Premià Acull ha fet tasques d’acompanyament amb quatre persones refugiades arribades a Premià de Mar. “Més enllà d’aconseguir-los un pis, volem continuar donant-los eines perquè la seva inclusió social sigui més fàcil”, explica Galindo.
Premià de Mar, doncs, no oblida les persones que intenten arribar a Europa ni tampoc aquelles que ho han aconseguit. “Tot i que molts mitjans s’han centrat en el morbo i el drama, això no és una crisi humanitària. Aquesta gent no ha patit un terratrèmol, sinó una guerra. Mentrestant, Europa ha decidit tancar-los les fronteres”, conclou Montesinos.
