Una manifestació pels drets de les treballadores de la llar. Foto: ACN

“Ens dediquem a cuidar, però a nosaltres no ens cuida ningú”. Són paraules de Carmen Juares, cofundadora de l’associació Mujeres Migrantes Diversas i actual responsable de Noves realitats del treball i precarietat de CCOO. Juares va marxar d’Hondures ara fa uns quinze anys i, com moltes altres dones, en arribar a Catalunya es va veure obligada a treballar com a interna en una casa cuidant d’una persona gran amb demència. Cobrava 750 euros al mes i només tenia lliures els dissabtes de nou del matí a nou del vespre: dotze hores setmanals. Va estar prop de sis anys en aquesta situació, amb la promesa d’un contracte que no va arribar mai.

Aquest no és, ni de bon tros, un cas excepcional. Així ho va constatar Juares l’any 2015, quan va coincidir en una manifestació amb altres dones que havien estat o encara eren treballadores de la llar i les cures. Arran de la primera trobada, van crear un grup de WhatsApp (l’embrió de Mujeres Migrantes Diversas) per compartir experiències i ajudar dones en la mateixa situació. A través d’aquestes converses, es van adonar que “les condicions laborals estaven empitjorant”, diu Juares. “Ara hi ha dones que treballen com a internes per sous d’entre 400 i 600 euros, amb l’obligació de col·laborar en les despeses d’aigua, llum i gas de la casa i de comprar-se el seu menjar”, explica.

A això se li ha de sumar el fet que aquestes treballadores no tenen els mateixos drets que la resta. “No tenen dret a cobrar l’atur ni a demanar la baixa, i les poden fer fora sense avisar-les amb quinze dies d’antelació”, recorda Isabel Valle, membre del grup Libélulas, una altra entitat feminista que vetlla pels drets de les treballadores de la llar.

UN CAMÍ PLE D’ENTREBANCS
La majoria de dones que treballen en aquest sector, completament feminitzat, són estrangeres. En aquest sentit, la gran barrera que es troben les migrants en arribar a l’estat espanyol és la llei d’estrangeria, que, segons Valle, “és abusiva i t’aboca a l’economia submergida”. Per aconseguir regularitzar la seva situació, la legislació espanyola exigeix als nouvinguts demostrar tres anys d’empadronament ininterromput i un contracte de feina, tal com detalla Juares, que considera que molts ajuntaments catalans són “còmplices” de la llei d’estrangeria perquè no permeten l’empadronament sense domicili fix. A més, matisa que la Generalitat també estableix els seus propis requisits: un total de 120 hores de formació, entre cursos de llengua i de coneixements laborals, socials i judicials.

Un 10% de les treballadores de la llar i les cures afirmen que han patit abusos sexuals

Per a una persona que té, com a molt, un dia lliure a la setmana, acumular 120 hores disponibles és una tasca molt complicada. Per això és important la feina que fa el Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers (CITE) de CCOO, que ofereix formació en drets laborals a treballadores de la llar els diumenges. Gràcies a aquesta iniciativa, més de 150 dones van acabar a finals del mes passat un dels cursos que demana la Generalitat. A més, entitats com la de Juares o la de Valle també programen cursos els caps de setmana.

UNA XACRA QUE NO S’ATURA
Des d’aquestes associacions, recorden que l’assetjament i abusos sexuals sovint acompanyen les condicions d’explotació laboral que pateixen les treballadores de la llar. Segons l’estudi Una violència oculta, de la Fundació Josep Irla, el 28% d’aquestes treballadores ha patit “tocaments o apropaments excessius” i el 10% afirma que han abusat sexualment d’elles. En la majoria de casos, els homes que perpetren aquestes formes de violència actuen amb impunitat i “diuen a les dones que, si denuncien, les deportaran al seu país perquè no tenen papers”, lamenta Juares. En conseqüència, moltes no ho fan “per por i per manca de xarxa”, afegeix.

Per canviar això, és imprescindible la tasca de Libélulas o Mujeres Migrantes Diversas, que ofereixen un espai de comunicació i organització per a aquestes dones. Totes dues han col·laborat amb altres entitats per crear la campanya #DretsRereLaPorta, impulsada recentment per l’Almena Cooperativa Feminista. La iniciativa, que culminarà el 30 de març, Dia Internacional de les Treballadores de la Llar, presenta un recull de cinc vídeos protagonitzats per dones migrants, en què elles mateixes posen de manifest i denuncien la situació que pateixen cada dia.

Per a Valle, aquest fet és especialment rellevant i afirma satisfeta que “les migrants han visibilitzat la precarietat” que havia existit des de sempre en el treball de cures i de la llar. I és que, tal com apunta Juares, aquest col·lectiu ha pres consciència: “Estem transformant la societat, som crítiques i empoderades”.