“Hola sóc l’Andrés i no jugo des de l’1 de setembre del 2007”. Així és com es presenta cada divendres l’Andrés a les reunions que l’associació Jugadors Anònims celebra setmanalment a Cabrera de Mar. El col·lectiu treballa per donar eines a persones ludòpates i permetre’ls així tractar la seva addicció. El que pateixen, la ludopatia, és una malaltia, i saber-ho és el primer pas per sortir-se’n, asseguren.
De fet, aquest és el primer dels 12 passos que marca la seva teràpia. Els següents insisteixen, sobretot, en la necessitat d’acceptar el suport i l’ajuda externa. També, en la sinceritat amb un mateix. En aquest sentit, Jugadors Anònims planteja una sèrie de 20 preguntes als participants de les reunions. Si en responen més de 7 afirmativament, vol dir que encara són jugadors. Es tracta d’un test que sobretot fan als acabats d’incorporar i l’Andrés encara recorda les seves primeres respostes, fa més de 10 anys. “Vaig respondre que sí a set o vuit preguntes però després em vaig adonar que no havia estat sincer. Hauria d’haver-les contestat afirmativament gairebé totes”, reconeix.
“NOMÉS UNA ESTONA”
L’Andrés confessa que quan va començar a assistir a les reunions de Jugadors Anònims no confiava gaire en el resultat que en podia obtenir. De fet, va estar molt temps sense voler reconèixer que estava malalt. “Em deia a mi mateix que només jugaria a les escurabutxaques cinc minuts, que només em gastaria deu euros o que si em tocava el premi me’l guardaria i no me’l tornaria a apostar, però no complia amb res d’això”, explica. En la mateixa línia s’expressa el Josep, que forma part de la coordinació de Jugadors Anònims a Catalunya, “igual que passa amb l’alcohol o les drogues, si algú pensa que ho té controlat i compra una butlleta dels cecs, o posa una moneda a les màquines, hi acaba tornant”.
Un cop capbussats en aquesta espiral, tant l’Andrés com el Josep creuen que l’única solució és tocar fons per reaccionar. “Vaig arribar a treure diners de la guardiola dels fills per jugar”, relata el Josep. Per la seva banda, l’Andrés assegura que es va convertir en un “zombi”: “No volia saber res de ningú i quan arribava la nit plorava i pensava que tant de bo no em despertés l’endemà”.
I és que l’addició comporta diverses conseqüències, tant en l’àmbit emocional com en l’econòmic. “El joc et porta a la bogeria, a la presó o a la mort”, diu l’Andrés. Per això insisteix que la ludopatia és una malaltia que es pot aturar però no curar.
En aquest sentit, el Josep creu necessari no abandonar mai les reunions de Jugadors Anònims un cop s’hi ha anat per primera vegada. “Dius que no jugaràs més però pots tornar-hi”, afirma. Sobretot, tenint en compte les diferències entre la ludopatia i altres addicions. La primera és que ho pots dissimular. A l’alcohòlic que ha consumit, en arribar a casa li noten a la primera. A un jugador compulsiu pot ser que no se li noti res. La segona és l’acceptació social que hi ha del joc.
Així doncs, Jugadors Anònims s’ofereix com a espai de cura per a persones del Maresme i les comarques gironines a través de les reunions a Cabrera. Una teràpia que pot ajudar a sortir del pou moltes persones que pateixen ludopatia i que habilita un telèfon d’atenció disponible les 24 hores del dia -606461883- per aquells que tinguin qualsevol consulta.
Les famílies dels ludòpates:
l’altre camp de batalla“Jo no volia rebre ajuda però la meva dona em va estirar de l’orella per portar-me a una de les reunions de Jugadors Anònims de Cabrera”, recorda l’Andrés. Així d’important és algunes vegades el paper que l’entorn de la persona ludòpata juga perquè l’addicte decideixi tractar la seva malaltia. La família pateix de primera mà les conseqüències de la ludopatia i per això s’ha constituït el grup Gam-anon, en què familiars de jugadors anònims es reuneixen per compartir les seves experiències.
Una de les participants és la Pilar, la dona de l’Andrés. “Patim una malaltia paral·lela a la seva. Vius amb mentides, falta de diners i canvis de caràcter que inicialment no saps a què responen”, explica. “Acabem perdent els papers”, afegeix, fent referència a l’època en què el seu marit no volia rebre ajuda.
Ara, considera que gràcies a la feina grupal en una associació on la majoria de participants són dones, la seva vida ha canviat a millor. A més, se sent perfectament preparada per ajudar als nous membres que arribin al grup.
Tot plegat, després de passar per una situació límit amb l’Andrés. “Al final tenia la sensació que la culpa era meva perquè les persones que pateixen ludopatia poden ser molt manipuladores i et fan pensar això”, explica. Va meditar acabar amb la relació de parella però explica que va plantejar-li “un ultimàtum” que per sort de tots dos va aconseguir encaminar la situació.
