Arribem a primera hora de la tarda al Parlament. És dia de sessió plenària. A la planta noble, les corredisses per anar a votar quan sona la campana se succeeixen. Les converses de passadissos també. I enmig d’aquesta atmosfera ens rep el president Puigdemont. Parlem en clau local durant una hora i mitja. La proximitat com a fil conductor.
Ja fa setmanes que va complir el seu primer any de mandat. Quina nota es posa en clau metropolitana?
No em poso nota. Crec que no ens l’hem de posar nosaltres. Ens poséssim la que ens poséssim no seria creïble. Si la tiréssim massa avall, la gent diria que és falsa modèstia. Si la tiréssim massa amunt, es diria que és sobrevaloració. La nota l’han de posar els ciutadans i, sobretot i en particular, els alcaldes i alcaldesses d’aquest territori.
Amb tots ells ha demostrat tenir-hi una bona sintonia. Per exemple, l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, ens deia en una entrevista que fa un any el diàleg amb la Generalitat “no era possible” i que des de la seva arribada a la presidència sí que ho és. Què ha canviat?
No ho sé, perquè no puc respondre per quina era la relació fa un any i què és el que fa explicable que hi hagués la situació que hi havia. Segur que hi ha arguments per a tots els gustos.
Potser el seu passat d’alcalde és un factor diferencial que explica el canvi.
El que és cert és que jo em continuo sentint alcalde. Quan vaig a un municipi empatitzo directament amb l’alcalde o l’alcaldessa, al marge del color polític que tingui. Perquè sé que tots ells han estat al capdavant de la societat en uns moments molt difícils i que són els primers responsables que el sistema no hagi caigut. Per tant, s’ha de ser solidari amb ells, perquè, de fet, difícilment tenim agendes gaire divergents de país.
Ah no?
El que preocupa un alcalde o alcaldessa preocupa el president de la Generalitat. I per això jo em poso a disposició de tots els ajuntaments, que són la primera línia de defensa de l’Estat del benestar. Fer-ho forma part de la meva convicció, que a més a més ve alimentada per aquesta vocació d’alcalde que jo no he deixat de tenir. La mirada d’alcalde no es perd mai.
Refer ponts amb l’àrea metropolitana ha estat i és una de les seves prioritats?
És una prioritat de país. L’àrea metropolitana és una estructura d’Estat. No hi pot haver futur de progrés per a Catalunya sense la realitat metropolitana, que està cridada a jugar un rol aglutinador i vertebrador potentíssim. Tant si ens ho mirem des d’un punt de vista econòmic com de coneixement, d’agenda social… L’àrea metropolitana en el seu conjunt és un pilar fonamental. Catalunya es juga el seu futur aquí.
Sobretot en termes econòmics, per descomptat.
La part del PIB de Catalunya que es concentra en aquest territori és immensa, i la potencialitat que té també. Només que analitzem el teixit de centres de recerca i de coneixement públics i privats ja ens en fem la idea. És un dels grans districtes europeus. Per tant, aquesta vocació europeista que té tot l’entorn metropolità és el factor que el Govern no només vol acompanyar, sinó també potenciar. Comptem plenament amb el rol que ha de jugar tot aquest territori en la construcció de la Catalunya del futur.
Entenc que fa referència a la Catalunya independent que vostè desitja, però estem parlant d’un territori on, tradicionalment, l’independentisme ha arrelat poc.
No ens obsessiona fer créixer la base independentista a l’àrea metropolitana. El que és important és que compartim allò que ja sabem que existeix: el capteniment democràtic. Diguem-ho d’una altra manera. Durant moltes dècades, l’autonomisme ha governat regions de Catalunya netament independentistes i no ha passat res. És a dir, el tema no va de ser o no ser independentista, o de ser o no ser autonomista. Tothom pot contribuir a la defensa i al sosteniment del país. Jo no tinc cap dubte que els ciutadans de l’àrea metropolitana ja ho fan al mateix nivell que la resta i que ho seguiran fent, hi hagi una majoria política d’un sentit o d’un altre. Perquè per sobre de tot, el que sí que és indiscutible és el seu compromís democràtic.
La defensa del dret a decidir.
Exacte. Totes les enquestes que es publiquen sobre quina és la percepció dels catalans respecte del dret a decidir indiquen que la immensa majoria, el 80% i de vegades més, estan d’acord a fer un referèndum. I això no prejutja que estiguin a favor o en contra de la independència.
Més aviat sembla que estan dividits, en aquest sentit.
Això és secundari, quan parlem de respecte al dret a decidir. El que és important és aquesta voluntat de resoldre i de voler construir un esdevenidor comú a partir de la democràcia. I aquí no hi ha diferències. És igual la Catalunya metropolitana que la Catalunya no metropolitana. La Catalunya central que la Catalunya perifèrica. És igual. El capteniment és el mateix. I això és una de les coses de les quals com a país ens hem de sentir més orgullosos. Hi ha una solidesa de la convicció democràtica, es pensi el que es pensi, que és el que fa fort el moviment del dret a decidir.
Això no li qüestiono.
[Fa una pausa]. Per tant, tot plegat és el que ens fa sentir molt esperançats pel que fa a la construcció d’aquest país. Al costat d’aquest 80% llarg de gent que totes les enquestes diuen que vol un referèndum, hi ha gairebé la mateixa xifra de ciutadans que acceptarien el resultat d’aquesta votació. I això són tant els del sí com els del no. Què vol dir, doncs? Que som una societat no només profundament democràtica, sinó també profundament unida entorn de la idea de resoldre les legítimes diferències polítiques a través del vot.
En tot cas, des del món independentista es vol fer un referèndum per guanyar-lo, i això passa per fer créixer la base que dóna suport a l’Estat propi a l’àrea metropolitana. Què s’ha de fer?
Explicar que l’objectiu no és la independència. La independència és un instrument, com pensàvem que podia ser-ho l’autonomia, per al desenvolupament de les persones, dels col·lectius, de les empreses, de les famílies. Però ho hem intentat i hem vist que el vehicle, l’autonomia, ja no era útil. Al revés, anava perdent capacitat de resposta davant dels problemes i les demandes de la gent. Tant si parlem de mobilitat, de la qual l’àrea metropolitana n’és deficitària, i de quina manera, com si parlem d’habitatge, de pobresa energètica, de refugiats, de salut… L’instrument autonomia ha caducat. A més, està en mans d’un Estat, governat pel PP durant molts anys i cridat a ser-ho per la dreta espanyolista durant molts més, que es dedica a anar reduint les competències i la capacitat financera de l’autonomia. Per tant, què li diem a la gent?
Que cal un Estat independent?
Que per seguir prestant bons serveis i garantir el futur dels fills i néts de tots els catalans que viuen i treballen a Catalunya, ens cal un instrument modern i nou. I aquest instrument es diu Estat: Estat independent. Però és un instrument. L’objectiu continua sent el mateix. Així com al principi l’autonomia va donar resposta a les esperances de molta gent i va poder desplegar una xarxa de centres de salut, educatius i d’infraestructures territorials i comarcals molt poderosa, l’Estat és l’instrument que pot donar resposta als desafiaments del segle XXI.
Expliqui’s.
L’exigència de la societat catalana, cada vegada més internacionalitzada, que sent propis els desafiaments com el canvi climàtic, les crisis humanitàries i la lluita per la democràcia i la pau al món, fa necessària un altre instrument. Hi ha un desig d’insubornable modernitat en tots els catalans, pensin el que pensin. De país modern, diguem-ne. I per donar resposta a aquesta aspiració de modernitat, que històricament sempre ha tingut Catalunya, avui l’instrument es diu Estat. És l’explicació d’això el que farà que molta gent entengui que, tingui la identitat que tingui, cosa que és innegociable, l’instrument per respondre i donar esperança i oportunitats de futur es diu Estat propi.
Vostè parla d’esperança i d’oportunitats, però molta gent veu amb por el camí cap a la independència. I no sé si la via unilateral per arribar-hi hi ajuda gaire.
La por paralitza. És un instrument al servei del conservadorisme més retrògrad, del poder clàssic, que amb la por en fa prou per paralitzar. Però crec que a això ens hi hem de sobreposar tots. Jo el primer, com a president, però seguidament tothom. Aquí no ens han de tremolar les cames. Perquè val la pena, val molt la pena, que intentem construir un país en el qual puguem sentir que l’Estat no ens va en contra, com passa ara.
No tothom comparteix aquesta visió.
Bé, jo crec que avui a Catalunya no cal ser independentista per percebre que l’Estat espanyol ens va en contra. Qui agafa el tren cada dia sap de què parlo, per exemple. Però és veritat que cal tenir coratge per sobreposar-se a les campanyes de la por que ens fan. Que si perdràs la pensió, que si no podràs anar a visitar els teus parents de fora, que si no podràs parlar en castellà… Un seguit de ridiculeses grotesques, vaja.
Però que molta gent es creu.
És clar, perquè hi ha tota una maquinària de propaganda orientada a la política de la por. I no hi ha res més allunyat de la llibertat i de la democràcia, siguis independentista o no, que la por i l’actuació encaminada a construir una narrativa per atemorir la bona gent. És injust, a més a més. Perquè és clar que la gent pot tenir motius per estar preocupada… ¿Però que no ho està ja avui en dia per les pensions, per exemple? Qui espanta les pensions avui? No és pas l’independentisme. És un Estat espanyol que va buidant la guardiola d’una manera que tothom sap que posa en risc el sistema. I això no ho està fent l’independentisme. Ho està fent l’unionisme.
Potser s’hauria d’explicar millor, doncs.
El que ens agrada explicar sempre és que l’Estat català del futur no pot cometre l’error de l’Estat espanyol, el qual té territoris que senten que els va en contra. L’Estat català ha de ser el de tots els catalans, pensin el que pensin. Se sentin espanyols o se sentin d’un altre origen, perquè això és innegociable. Però l’Estat l’han de sentir com a propi.
Com s’aconsegueix això?
Garantint que quan necessitin de l’Estat un bon servei de Rodalies, el tinguin. Que quan necessitin de l’Estat unes bones pensions, les tinguin dignes. Que quan necessitin de l’Estat un bon salari mínim, el tinguin. Que quan necessitin tot un seguit de prestacions per competir amb altres territoris europeus on la seva administració sí que els ajuda, l’Estat respongui. Que quan exigeixin un model energètic amb uns preus de l’energia adequats, l’Estat hi sigui. Amb tot, un Estat que vetlli pels interessos de tots els catalans i que no els pregunti de quina manera pensen. Avui sabem tristament que l’Estat espanyol sí que ens pregunta si som d’una manera o d’una altra, com ha demostrat amb les beques, per exemple. ¿Per què els estudiants catalans han hagut de rebre més tard que la resta d’estudiants d’Espanya l’import de les beques al qual tenien dret?
Vostè què creu?
Per què són catalans? Aquest error que comet l’Estat espanyol de dir-nos que, per ser espanyols, primer hem de deixar de ser catalans, nosaltres no el cometrem. Aquest és el gran atractiu de construir un nou Estat independent: que el pot fer la gent, pensi el que pensi. No cal ni tan sols sentir-se catalanista per poder participar en la decisió de com serà l’Estat que governarà la teva vida. No cal. No estem davant la construcció d’un Estat identitari. Ningú et demanarà deixar-te de sentir espanyol per construir i participar activament de l’Estat català. No t’ho demanarà ningú. Al contrari, serà un Estat modern.
N’hi ha prou amb aquesta argumentació per vèncer la por de la qual parlàvem abans?
Bé, jo crec que aquesta és la fortalesa en la qual podem basar-nos per desconstruir les campanyes de la por. Per lluitar contra la propaganda injusta dissenyada per espantar la bona gent d’arreu del país. I és aquesta fortalesa la que també explica la força, encara ara, del nostre moviment, malgrat tenir-ho tot en contra.
Parlem del Baix Maresme, president. Aquí, darrerament el tema estrella ha estat el tancament de l’Escola Mar Nova de Premià de Mar, que finalment no es produirà, almenys el curs que ve. Vist com ha acabat tot plegat, no s’hauria pogut evitar tota la tensió que s’ha viscut amb aquest conflicte? Ha faltat diàleg?
Diàleg n’hi ha hagut molt. Així em consta, perquè jo personalment vaig parlar amb la consellera arran de l’ocupació dels serveis territorials a la zona. Dit això, quan cursos enrere el departament va prendre la decisió, no ho va fer a la babalà. Era la decisió correcta tenint en compte les condicions d’aleshores. No és un tema de si ens agrada o no una escola, sinó de si es donen les condicions o no per poder-la mantenir. I cregui’m que, a tot arreu on hi ha una disjuntiva d’aquest tipus, s’és molt conservador i, d’entrada, sempre es mira de mantenir.
En aquest cas no va ser així.
En aquest cas, en el moment en què el Govern havia de prendre la decisió, totes les condicions apuntaven que s’havia de suprimir la línia de P3 i el curs següent fusionar el centre amb l’Escola Montserrat. Ara bé, si després han canviat les condicions, què ha de fer un govern responsable i seriós? Adaptar-s’hi. A mesura que les condicions han canviat prou per fer replantejar la situació i fer-nos veure que avui la decisió que prendríem seria una altra, el nostre Govern ha respost. No se li pot retreure res, en aquest sentit. Tot el contrari. Crec que un govern que és capaç de canviar una decisió quan varien les condicions és un bon govern.
Quines són les condicions que han canviat?
Quantes famílies garantien la pervivència d’una línia de P3? Són avui les mateixes que hi havia aleshores? No. Nosaltres hem de prioritzar el sosteniment dels centres públics, la viabilitat de totes les línies i la seva eficàcia. Dit això, si en lloc d’haver-hi 11 famílies a P3 ara n’hi ha algunes més, si canvien les condicions, què ha de fer un govern? Fer-ne cas omís? No. Què hem fet nosaltres? Amb valentia i coratge hem canviat la decisió per a l’any que ve i després ho tornarem a estudiar.
Què li sembla que passarà?
Quan hàgim de prendre la decisió de cara als cursos que vindran, ho farem en funció dels elements que tinguem a sobre de la taula en aquell moment. El que li puc dir ara és que la nostra obligació és fer sostenible el model.
A prop del Baix Maresme, al Barcelonès Nord, s’ha patit i se segueix patint molt pels efectes de la crisi. A Santa Coloma de Gramenet, per exemple, hi ha més d’un desnonament cada dia. El seu Govern està fent tot el que està a les seves mans per lluitar contra els desnonaments?
Ho està fent tot i més. De fet, hi ha qui entén, com el govern espanyol, que estem fent massa, i que ens ha portat al Tribunal Constitucional. I aquest últim també entén que estem fent massa, perquè ha donat la raó al govern espanyol i ens ha limitat una eina poderosíssima per lluitar contra les pobreses.
Em referia a l’acció del seu Govern més enllà d’aquest fet, que ja és conegut.
És que és molt important recordar-ho. Però bé, després d’aquesta sentència, a mi em va semblar que era urgent fer una gran cimera antidesnonaments i consensuar el que finalment ha acabat sent una llei que torna a donar instruments, sobretot als ajuntaments, perquè tinguin recursos per poder combatre les emergències habitacionals i la pobresa energètica.
És suficient?
Bé, ens falta tenir una política d’Estat que empenyi i obligui els grans tenidors d’habitatges ociosos, que no tenen cap mena de rendiment social i que estan en indrets on hi ha acreditada una necessitat, a mobilitzar-los en benefici de la societat. La llei de la qual li parlava respon a això, però nosaltres tenim els recursos i les competències enormement limitades. Un cop més tornem a lamentar la carència dels instruments d’Estat. Ens agradaria poder estar al costat dels ajuntaments per poder definir una política d’Estat en relació a quin model de garantia del dret a l’habitatge volem per als nostres ciutadans, que naturalment sigui conciliable amb el dret al mercat i a la propietat immobiliària.
Però actualment la situació és la que és. Com valora el què s’ha fet fins ara per fer front a aquest tipus de pobresa?
Crec que no es pot menystenir l’esforç que s’ha fet durant els anys més durs de la crisi, començant per les plataformes ciutadanes i acabant per les administracions, per mobilitzar tots els recursos possibles i impossibles per evitar que aquest país col·lapsés. Crec que ho hem de saber posar en valor. Hem sabut plantar cara prou dignament a una situació gravíssima que amenaçava de col·lapsar el nostre model i el nostre sistema. I això és mèrit de tots.
Una altra amenaça per al nostre sistema democràtic és l’augment del racisme. Ja fa unes quantes setmanes, la regidora de Badalona Fàtima Taleb ho evidenciava amb la seva denúncia, responsabilitzant-ne, en aquest cas, Albiol. Creu que s’estan combatent amb poca fermesa els discursos com el de l’actual líder del PP català? El preocupa?
Sí, és clar que em preocupa. Quan va passar el que comenta, jo mateix vaig trucar la regidora Taleb per expressar-li la meva solidaritat, perquè davant d’això no podem abaixar la guàrdia. Perquè ens ha costat molts esforços, diners i sacrificis poder arribar a l’èxit convivencial que tenim actualment a Catalunya amb un nivell d’immigració elevat. D’això me’n sento particularment orgullós. De pertànyer a un país que és capaç, a través de l’escola, del sistema de salut, de l’educació al carrer i de l’acció dels ajuntaments, de conciliar en tan poc temps una presència tan rellevant d’immigració a molts municipis.
Això costa molt aconseguir-ho, però molt poc carregar-s’ho.
Per això, quan es produeix una frivolització de la xenofòbia o un flirteig directe amb el racisme, nosaltres hem de denunciar-ho. I em sap molt greu que de vegades la justícia no acompanyi amb la contundència que ho hauria de fer quan algun responsable polític frivolitza o banalitza la xenofòbia. Hem de ser contundents. Hem d’expulsar de l’espai públic aquestes actituds. ¿Sap el treball que hi ha al darrere perquè després vingui un polític irresponsable i et pugui arruïnar la feina amb un eslògan o una piulada a Twitter?
[Silenci]
Em sap molt greu que hi hagi responsables polítics que encara avui continuïn flirtejant amb aquesta deriva xenòfoba. Però vaja, això també explica la seva insignificància política. Quants ajuntaments té el PP a Catalunya?
Un.
[Assenteix amb el cap]. Jo crec que amb això ja està tot explicat.
Acabem preguntant al president si, una vegada finalitzi el mandat, li agradaria tornar a ser alcalde de Girona:
“Jo tota la vida em sentiré alcalde. Va ser una etapa molt feliç. Però des que sóc president de la Generalitat la meva vida ha canviat radicalment, i Girona està en molt bones mans. Si quan acabi el mandat tinc la possibilitat de fer política en majúscules, no la descarto. Però ja ho veurem. Això no interessa a ningú, perquè ja no seré president. [Somriu]”
