A les profunditats del Masnou hi ha una estructura de 27 quilòmetres de mines d’aigua. Foto: Rosa Maria Andrés Blanch
El Masnou amaga una xarxa de 27 quilòmetres de mines d’aigua que durant molts anys ha estat l’única via perquè el líquid element arribés al poble. És el que ha constatat i documentat la historiadora masnovina Rosa Maria Andrés, que en el seu llibre Les mines d’aigua: la cara oculta del Masnou explica la història d’aquestes galeries que van començar a construir-se el segle XIX.
Andrés relata a Línia Mar que ha tingut una mina a casa seva amb el corresponent safareig per on sorgia l’aigua, i que ja fa temps que va interessar-se per l’origen d’aquestes estructures. “Fa més de 20 anys que vaig aconseguir arribar al naixement d’aquestes mines i ha estat ara, que tinc més temps, quan he pogut fer la investigació”, detalla Andrés.
Com funcionen les mines?
Les xarxes de mines són habituals a la comarca i també les tenen poblacions veïnes com Vilassar de Mar. Les del Masnou són especialment nombroses, tenint en compte l’extensió del poble. I és que en els seus 3,4 quilòmetres quadrats n’hi ha un total de 23, que formen el sistema d’abastiment. L’origen de les mines, diu Andrés, sorgeix d’una necessitat.
“Al Masnou del segle XIX no hi ha rius i l’aigua ha de sortir d’algun lloc. I algú decideix fer un estudi del traçat i veure com pot fer arribar l’aigua a casa seva”, comenta Andrés. Per tant, les galeries subterrànies que es creen són privades i associades a la burgesia, que, a més, va començar a comercialitzar l’excedent d’aigua a altres ciutadans. L’autora confirma que aquesta prové d’un aqüífer subterrani, que va des de Tordera fins a pràcticament Montgat.
El traçat es va fer al peu de Teià, des d’on baixa l’aigua que abasteix aquestes estructures. L’aigua arribava als safaretjos de les cases, per on brollava com una font. “La majoria de població obtenia l’aigua de safaretjos públics. No tothom tenia un pati amb safareig, era un tret diferencial”, matisa la masnovina.
Un safareig del Masnou, per on brollava l’aigua que arribava per les mines. Foto: Rosa Maria Andrés Blanch
Usos en l’actualitat
Evidentment, aquesta xarxa ja no és el que era, però no fa tant continuava essent fonamental. El Masnou va connectar-se a la xarxa pública d’Aigües Ter-Llobregat l’any 1968. Ara, sigui com sigui, els propietaris de les cases continuen tenint la propietat de l’estructura i disposen de l’aigua amb concessions de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).
Mantenir-les, un repte
Actualment, de les 23 mines només en funcionen tres, ja que la majoria dels usuaris van unir-se a la xarxa pública d’aigua. Per tant, alerta l’autora, a causa de diversos factors, estan en risc. Andrés avisa que durant molts anys de treballs urbanístics, nombroses mines s’han enfonsat o, directament, s’han eliminat per poder fer-hi aparcaments.
Un túnel de la xarxa de les mines d’aigua. Foto: Rosa Maria Andrés Blanch
S’ha de sumar també el cost del manteniment, que és elevat, i la dificultat per trobar minaires. Cal afegir que la xarxa de mines presenta accessos complicats i foscos, la qual cosa dificulta qualsevol tasca. “No tothom hi entraria”, afegeix Andrés. Per tot plegat, assegura que és necessària “la complicitat de l’Ajuntament” per poder preservar aquest patrimoni. “S’ha de treballar per mantenir-les. Jo el que he fet és constatar, posar plànols i exemples i explicar la història. Si no s’entén que l’aigua i les mines són un tot i que formen part del patrimoni històric, acabaran desapareixent”, afirma Andrés.
El llibre, que va ser la proposta escollida per la beca de Recerca Local, és la prova, diu l’autora, que el consistori té la voluntat de no deixar perdre les mines. De fet, en l’acte de presentació del llibre, l’alcalde del Masnou, Jaume Oliveras, va avançar que estan treballant per elaborar un pla especial per protegir-les.
