Pintades a les barraques del barri del Carmel de Barcelona per un habitatge digne a la dècada del 1970. Foto: Enric de Santos/Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Els processos migratoris dels anys 50 i 70 van configurar la metròpoli tal com la coneixem actualment. Aprofundim en quina era la situació aleshores a través de testimonis de l’època per recuperar les vivències d’aquells que van erigir alguns barris de l’àrea metropolitana a base de reivindicacions veïnals.
Hi ha temes que cauen en l’oblit col·lectiu. Semblaria que tot el que va permetre tenir lavabo a casa, aigua rajant de l’aixeta o carreteres asfaltades no hauria de ser tan desconegut. O, com a mínim, que cada vegada que es parla de com van arribar aquests serveis a molts habitatges de la perifèria no ens resultés tan estrany saber que va ser el mateix veïnat qui va propiciar-ho. Ara bé, tal com passa amb el que no se li dona importància, el record dels barris que es van fer a si mateixos s’esvaeix en l’oblit fins a morir, juntament amb els testimonis de tots aquells que van ajudar a construir-los.
Les reivindicacions veïnals de la metròpoli van ser un dels factors essencials que van transformar la realitat de barris habitats però sense urbanitzar. Parlem, per exemple, de les lluites que van protagonitzar els veïns de Roquetes, a Barcelona, la Salut, a Sant Feliu de Llobregat, o Ca n’Oriac, a Sabadell. Si bé aquestes zones avui són una part més de les citades ciutats, durant la primera meitat del segle XX eren parcel·les agràries de propietat pagesa on, a poc a poc, es van assentar persones d’arreu de l’Estat fins a transformar-les en els barris que coneixem actualment.
La doble opressió
Pels volts del 1950, Espanya es trobava en una situació de misèria. En ple règim franquista, els treballadors de les àrees rurals es van veure obligats a marxar a les zones industrialitzades a la recerca de millors condicions de vida i de sous dignes. D’aquesta manera, en qüestió de poques dècades, ciutats metropolitanes com Barcelona, Cornellà de Llobregat, Badalona o Terrassa van rebre grans onades migratòries. El problema, però, és que “l’emergència va ser molt més important que la capacitat que tenien els municipis per planificar o desenvolupar plans parcials d’urbanització i polítiques d’habitatge”, explica David H. Falagán, codirector de la càtedra Barcelona Estudis d’Habitatge de la UPC.
En aquest sentit, la manca de gestió municipal i les altes rendes dels nuclis urbans van provocar que aquestes persones “habitessin les ciutats de diferents maneres; des de les més informals, com les barraques o les coves, fins a les cases d’autoconstrucció”, detalla Falagán. Per tant, es van instal·lar en indrets més assequibles per viure-hi, a la perifèria. Concretament, en espais naturals sense urbanitzar com la platja, la muntanya o parcel·les agràries. És així com, moltes vegades, s’improvisava “una caseta de 20 metres quadrats en format rectangular”, relata l’expert.
“Ens organitzàvem per demanar a les autoritats que comencessin a pensar en el barri, però sempre ens rebien d’esquena”, recorda un veí de Ca n’Oriac, a Sabadell
Els reptes principals d’aquest fenomen conegut com a urbanització marginal consistien en la falta de serveis i d’equipaments bàsics, un fet que a la llarga va impulsar les comunitats d’aquestes zones a organitzar-se per reclamar condicions de vida dignes. A més, el malestar en aquests barris estava accentuat per les injustícies laborals que molts dels veïns també patien al seu lloc de feina. “La fàbrica i el barri eren dues cares de la mateixa moneda. Parlem d’una classe treballadora a qui explotaven tant a l’entorn laboral com al vivencial”, resumeix Ivan Bordetas, professor d’Història moderna a la UAB.
En aquesta línia, Bordetas afirma que la doble opressió originaria “un subjecte col·lectiu”, així com “les bases del moviment veïnal sostingudes en la solidaritat, la reciprocitat, l’organització col·lectiva i el suport mutu dels seus membres”.
Una revista com a arma
“Quan dic que no teníem absolutament res no és una exageració”, afirma Pedro Martínez, un dels veïns del barri sabadellenc de Ca n’Oriac que va viure l’època d’autoconstrucció l’any 1959. “No hi havia metges, carrers asfaltats ni corrent elèctric. De fet, les cases tenien el que li dèiem pou mort: un gran forat a terra que utilitzàvem quan volíem anar al lavabo”, recorda Martínez a l’altra banda del telèfon.
Ca n’Oriac –en aquell moment també conegut com a Can Oriach– és un dels clars exemples d’un barri fet a si mateix. Reconegut oficialment el 1945 com a part de Sabadell, en els seus inicis era una finca agrícola on es conreaven sobretot vinyes. Cap als anys 30, però, l’ús pagès va anar disminuint i les primeres onades migratòries van començar a comprar-hi parcel·les per construir-hi la seva llar. De totes maneres, la manca d’equipaments bàsics va originar una forma de vida on “les condicions eren infrahumanes per a la majoria”, testimonia Martínez.
“Les deficiències en els serveis mínims és el que ens va portar a organitzar-nos per demanar a les autoritats que comencessin a pensar en el barri”, explica aquest veí. Malgrat tot, la resposta habitual de l’administració era mirar cap a un altre costat. “Sempre ens rebien d’esquena, i l’Ajuntament es desentenia de totes les nostres peticions i instàncies”, lamenta.
A partir del 1966, el règim va legalitzar el dret d’associació. Això va permetre un enfortiment de l’Associació de Veïns de Ca n’Oriac, que tot i que ja estava en funcionament des de feia anys, ara podia operar amb més llibertat. Enmig d’aquest context, els veïns van idear un butlletí mensual que, a la llarga, va esdevenir “una eina periodística extraordinària d’oposició a un règim per posar damunt la taula totes i cadascuna de les mancances del barri de Ca n’Oriac”, destaca Martínez.
Els articles van permetre mantenir la població informada, però també expressar i criticar l’oblit administratiu del barri. És així com, aviat, la revista va erigir-se en una plataforma d’oposició a “una dictadura que no permetia la llibertat de premsa, política ni sindical”, conclou el veí.
Bolcant una excavadora
El barri de la Salut, a Sant Feliu de Llobregat, segueix el mateix patró d’urbanització marginal que Ca n’Oriac. Tot i això, aquest cas destaca per la lluita veïnal de la plaça del barri, la qual “va posar el focus en la forma que s’utilitzava l’espai públic i en la construcció democràtica de la ciutat a través de l’acció ciutadana”, expressa Àngel Merino, membre de l’Associació de Veïns i testimoni d’aquell episodi.
El 1977, l’administració local va tirar endavant un projecte per edificar una benzinera en un solar buit molt proper a la Salut. Aquest fet, d’entrada inofensiu, va generar malestar entre el veïnat, que denunciava des de feia dècades l’excés de densitat a la zona i la falta d’espais públics comuns, com places o parcs.
La lluita de la plaça de la Salut, a Sant Feliu, és un dels exemples més paradigmàtics de com “el barri construeix la ciutat, i no al revés”, afirma un dels veïns que ho va viure
Malgrat les reivindicacions i les peticions a l’Ajuntament tant del veïnat de la Salut com d’altres zones perifèriques de la ciutat, el projecte previst no es va aturar. El que pocs s’esperaven, però, és que un diumenge a la matinada d’aquell mateix any milers de veïns anirien a les obres, empenyerien l’excavadora cap a un esvoranc i plantarien arbres per reclamar l’espai per a l’ús públic.
“La dona més gran del barri, de 96 anys, va inaugurar la plaça, amb gairebé més de 4.000 persones al seu voltant expectants”, recorda Merino. Per a ell, aquesta reivindicació és un dels exemples més paradigmàtics de com “el barri construeix la ciutat, i no al revés”.
Clavegueres els diumenges
“Vivíem ben amunt de la muntanya, en una casa de planta baixa sense llum ni aigua. D’aquella època recordo el fang quan plovia, com de malament quedaven els carrers i la vergonya que em feia anar a treballar amb les sabates tacades”, diu Rosario Jiménez, antiga veïna del barri de Roquetes, a Barcelona.
A la capital catalana, el fenomen del barraquisme i dels barris autoconstruïts ja hi era present des de la dècada del 1870, especialment a la zona entre la Barceloneta i el Besòs. Entre els casos més paradigmàtics hi ha el del barri de Roquetes, situat entre tres antigues pedreres i una mina de quars i baritina. Allà s’hi van construir més de 1.400 habitatges fets per l’Obra Sindical de l’Habitatge i, així i tot, no van ser suficients per cobrir l’alta demanda de la zona. De fet, Jiménez encara recorda com “molta gent intentava entrar als pisos sense que estiguessin acabats”. Els que ho feien, però, acabaven sent esbroncats, expulsats o fins i tot detinguts.
Del cas de Roquetes cal mencionar l’any 1964, quan s’hi va dur a terme la construcció del clavegueram. Tal com també va passar a Ca n’Oriac i a la Salut, a Roquetes va destacar-hi la presència de capellans i de monges que, davant la misèria i el pèssim tracte que rebien els veïns, van decidir passar a l’acció. D’aquesta manera, a l’estiu d’aquell mateix any, un jesuïta anomenat pare Santi Thió va convocar prop de 300 veïns per dur a terme les obres. Com que només podien fer les clavegueres durant el seu temps lliure, la població va treballar cada diumenge. Fos amb la pala o traient terra, tots van col·laborar-hi. I Roquetes va poder acabar tenint clavegueram gràcies, literalment, als seus veïns i veïnes.
La febre d’‘El 47’
Últimament, el barri barceloní de Torre Baró ha estat el centre d’atenció. El 47, la pel·lícula de Marcel Barrena, ha arrencat de l’oblit la memòria dels moviments veïnals de la segona meitat del segle XX.
El film narra la història real de Manolo Vital, un conductor d’autobús extremeny que durant l’èxode rural dels anys 50 emigra a Catalunya. La crisi econòmica d’aleshores porta els immigrants a instal·lar-se en zones sense urbanitzar, com la serra de Collserola, en el cas de Vital. Oblidats i ignorats per l’administració, el barri de Torre Baró s’organitza per construir-se habitatges i barraques, però, així i tot, pateix constantment la manca de serveis bàsics com l’aigua corrent, la llum i el transport públic.
L’enuig i la frustració d’aquest panorama impulsa Vital a segrestar l’autobús número 47 amb l’objectiu de demostrar que el vehicle es pot conduir pels estrets carrerons sense asfaltar de Torre Baró. Finalment, Vital aconsegueix arribar a dalt de tot del barri, però pocs minuts després és detingut. De totes maneres, el seu acte heroic fa que l’administració cedeixi i acabi incorporant Torre Baró a la ruta del 47.
La història és emotiva, té un salvador i un final agredolç, però, en aquest cas, la ficció supera la realitat. “No vull desprestigiar la pel·lícula perquè està molt ben feta, però té molta ficció i, lògicament, no és pas un documental”, argumenta Antonio Pintor, veí històric del barri des del 1969. “A més, només explica la lluita de l’autobús i obvia part del problema”, remarca Pintor, afegint que “per arribar a la part baixa del barri fins a Ciutat Meridiana continuava sense haver-hi opcions”.
Seguint el fil, aquest veí explica fins a cinc reivindicacions veïnals més que van succeir molt abans de l’episodi del 47. Destaca, per exemple, la vegada que van tallar la carretera d’entrada a Barcelona per demanar aigua i llum a les cases o el moment que veïns, pares, mares i mestres van ocupar l’escola del barri per denunciar la manca de manteniment del centre educatiu.
Amb tot, Pintor descriu el fenomen de la pel·lícula El 47 com una moda passatgera que, afegeix, en les darreres setmanes ha omplert el barri de curiosos. “Quan acabi la febre d’El 47, però, Torre Baró tornarà als mateixos problemes de sempre”, sentencia aquest veí.
