Aprofitant aquests joiosos dies de campanya electoral, voldria traslladar tres preguntes als caps de llista d’En Comú Podem, Esquerra Republicana i Convergència Democràtica. Una per a cadascú. Ignoro si voldran respondre-les, les agendes van plenes d’indocumentats que volen accedir als candidats, però si per casualitat interessen a algú més que a mi, pot ser profitós que les responguin. Que facin el que creguin convenient.

Per a Xavier Domènech:
Sabem que Unidos Podemos vol fer un referèndum a Catalunya. Ho heu dit i ho heu defensat diàriament. És una bona notícia i, a més, és perfectament creïble. Ara bé, el que no preciseu mai és en quin lloc està col·locat aquest referèndum dins l’ordre de prioritats de la vostra formació. I no és una informació menor. Jo puc voler fer una cosa a la vida i predicar-ho arreu, però tenir-la en la posició 74 de les meves prioritats. Sí, la vull fer, i tant, però no em monopolitza l’existència, no em farà renunciar als altres 73 objectius vitals. I aquest petit detall és molt i molt rellevant, perquè tenint en compte els pactes tots sabem que caldrà fer amb Pedro Sánchez, i segons en quina posició tingueu el referèndum, la defensa que en feu en campanya electoral serà una autèntica farsa o no.

Està en les vostres prioritats, el referèndum, o bé només és un esquer eficient? Triareu referèndum o govern d’esquerres quan el PSOE us faci escollir? –Evitar el concepte “reforma constitucional” en la resposta–.

Per a Gabriel Rufián:
“Anem a Madrid a dir-los que marxem, que farem la República Catalana”. Això és el que dèieu el 20D, en aquelles eleccions que no aportaven massa res a una formació independentista però que, ben mirat, potser podien servir –de manera forçada– per anunciar la bona nova a La Manxa. Molt bé, ja està dit. Hem tingut uns mesos preciosos per anar-los anunciant que marxem. Fet. A què ve, ara, tornar-se a presentar en unes eleccions espanyoles? L’argument de baixar un moment a dir-los una cosa i tornar a pujar ja no té cap sentit. Ara és reincidència, és vici. Si el plebiscit es va guanyar, en principi un partit com Esquerra Republicana no hauria de presentar-se en unes eleccions d’un estat que, ara sí, ja no hauria de tenir cap poder real sobre la realitat catalana.

Com funciona, exactament, tot plegat? Què s’hi va a fer a Madrid, ara, que no s’hagi fet aquests últims mesos? Si no s’hi va a fer política perquè ja se n’ha fet durant 40 anys, si no s’hi va a explicar que marxem perquè ja hem explicat que marxem, què hi aneu a fer? –Evitar el concepte “mentrestant” en la resposta–.

Per a Francesc Homs:
L’eslògan de Convergència és “Fets per Catalunya”. Es juga amb el doble sentit, correcte. Però un d’aquests dobles sentits potser ha quedat un pèl precipitat. Algú s’ha envalentit.

Quan parlem de fets en el mateix sentit que ho feia aquell mític “Fets, no paraules” de Montilla, de quins fets parlem, concretament? Perquè suposo que no seran els del 9N, que foren molt lloables però que van estar protagonitzats en tot moment per una societat civil hiperactiva i disposada a desobeir el que fes falta. Els fets destacables potser serien el no acatament de les opinions interessantíssimes del Tribunal Constitucional, el ple funcionament d’aquella hisenda pròpia que fa anys que s’explica però que no acaba d’estar del tot enllestida –per dir-ho suaument–, o el no nomenament de segons quins consellers i alts càrrecs partidaris de continuar formant part d’una Espanya fraternal i afectuosa. Això serien fets realment rellevants. Però cap d’aquests fets es produeix avui en dia. Exactament, doncs, de quins fets parla l’eslògan? –Evitar el concepte “querella” en la resposta–.

Gràcies als tres per les hipotètiques respostes.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram