Tinguessin o no res a celebrar, el passat 12-O pràcticament tots els nens de Catalunya van commemorar la Hispanitat a la seva manera: aixecant-se un pèl més tard del que sol ser habitual i col·locant-se davant la tele per gaudir d’un llarg matí de despreocupacions i dibuixos animats. Van fer bé, ja tindran temps i motius per viure inquiets.

De fet, la seva despreocupació és tan profunda i, d’altra banda, tan normal, que també arriba a passar per sobre de qüestions com la de la llengua. I per aquest motiu és molt probable que, si s’han posat a veure dibuixos, els hagin vist en castellà, la llengua predominant als canals infantils en aquests moments. I si no, comproveu-ho. Si ja heu fet aquest exercici alguna vegada, haureu notat de seguida que amb els anys Bob Esponja ha substituït els pastissets del Doraemon, que la Patrulla Canina ha arraconat l’Arare, i que Peppa Pig ha devorat 10+2.

I la tendència va a més, impossible d’aturar. Cada vegada hi ha més oferta de dibuixos animats en castellà, cada vegada aquesta oferta és més atractiva, i cada vegada el mercat en català va perdent més influència. Sense referents ni pals de paller. Què no s’està fent bé? Per què Clan és la cadena infantil líder a Catalunya? Què en queda, d’aquell Súper 3 que durant anys atreia tants i tants nens i que gairebé no tenia rival? Per què les altres cadenes han sabut crear nous fenòmens mediàtics com els que anys enrere creava TV3?

Més enllà de l’augment de la competència, és evident que alguna cosa no es deu estar fent del tot bé quan l’atenció del públic infantil s’ha desplaçat cap a l’oferta en castellà. El català ja no és la llengua dels dibuixos animats que veuen la gran majoria de nens catalans, i aquest fet és un símptoma gravíssim. És una (altra) derrota en un sector clau de la població, una (nova) derrota que, a més, va estretament vinculada amb el futur de la llengua.

N’ignoro els motius reals, però estem perdent una batalla importantíssima per les pròximes generacions. La llengua de la fantasia i de l’entreteniment dels nens ara mateix ja no és el català, com sí que ho era als anys 90. Com passa amb l’àmbit familiar o amb les amistats, l’idioma amb què parlen els seus petits herois animats també és clau per a un nen a l’hora de forjar una identitat. I aquesta llengua, la del pati, la dels interessos comuns, la de l’alegria i la despreocupació, ara mateix és el castellà. És la llengua de la diversió, la que els distreu i els fa créixer culturalment.

No es tracta de ser apocalíptics. El Súper 3 fa una bona feina i continua tenint una capacitat de mobilització esplèndida (la Festa dels Súpers, única al món, ho demostra cada any). Però els números no surten, i cada cop surten menys.

Potser hauríem de reflexionar-hi i començar a ser conscients que l’incendi que amenaça constantment el català ara té un nou flanc, potent i perillós: el públic televisiu infantil. Si no l’aturem aviat, el català continuarà retrocedint i fent-se petit, fins i tot en àmbits que fins ara crèiem segurs. I llavors sí que no hi haurà Supermà que valgui.