Les restriccions per la pandèmia han aturat durant uns mesos l’ocupació dels carrers per expressar protestes, però de mica en mica la realitat torna a esclatar, sumant lluites antigues i lluites noves. Cal empènyer molts canvis estructurals després de les lliçons de la Covid-19, i cal combatre les amenaces d’un statu quo que aprofita l’excepció per imposar més mesures de control social. Són dies d’estar alerta, de prendre consciència i reaccionar. De motius no ens en falten, i escullo quatre titulars ben actuals per reflexionar-hi.

El primer titular: la prohibició del Suprem de penjar simbologia reivindicativa a les façanes d’institucions públiques apel·lant a la neutralitat. Ni banderes ni simbologia no oficials perquè el seu ús “no resulta compatible amb el marc constitucional i legal vigent, i en particular amb el deure de l’objectivitat i neutralitat de les Administracions Públiques”. Porta oberta a la persecució de la llibertat d’expressió, i deure de lluitar per protegir-la. És un bon moment per recordar el lluitador antiapartheid Desmond Tutu (“Si ets neutral en situació d’injustícia, has escollit el costat opressor”) i per recordar, també, que cal desmuntar el marc mental de la neutralitat com a excusa per no posicionar-se contra discriminacions i vulneracions.

Ni en el cas del racisme ni en el dels abusos policials la reacció actual, aquí, està a l’altura

El segon titular és l’esclat del Black Lives Matter per l’assassinat de George Floyd als Estats Units en mans de la policia, un cas més dels abusos policials i del racisme estructural que s’ha convertit en una abominable normalitat tolerada. Aquest nou assassinat a Minnesota ha estat la gota que ha fet vessar el got i que ha fet prendre consciència i reaccionar sectors que potser fins ara s’ho miraven amb certa indiferència o fins i tot incredulitat. Estem davant de dues vulneracions, abusos policials i racisme, que sovint van juntes multiplicant el seu efecte devastador, però existeixen més enllà l’un de l’altre. I cal traslladar-ho a la realitat propera. Tot plegat no passa només als Estats Units. Tenim racisme pur i dur a Europa, en tenim als nostres barris, pobles i ciutats. Pel que fa als abusos policials contra la població, analitzem-los com una part intrínseca i protegida del propi sistema policial, que no aconseguim que sigui radicalment democràtic. No només als Estats Units. Aquí s’ha condecorat els policies que van exercir brutal violència sobre la població pacíficament concentrada per votar l’1 d’Octubre, s’ha deixat que el torturador franquista Billy el Niño visques sense retre comptes a la justícia pels seus crims i Marlaska, el jutge instructor de sis dels nou casos que motiven les condemnes d’Estrasburg a Espanya per tortures o per no investigar tortures, és ministre. La llista és inacabable, arreu de l’estat, des d’Alsasua fins als CIEs passant per milers d’abusos en protestes de tota mena i les clavegueres d’Interior. Ni en el cas del racisme ni en el dels abusos policials la reacció actual, aquí, està a l’altura.

Hi ha vulneracions tan estructurals, tan sistemàtiques, que formen part de la normalitat

El tercer titular és el sisè informe d’Amnistia Internacional pronunciant-se i reiterant-se en la denúncia de la sentència injusta que manté empresonats els líders de la societat civil catalana Jordi Cuixart i Jordi Sánchez per una manifestació pacífica, i la denúncia que fa del delicte de sedició, inacceptable tal com està al codi penal espanyol perquè limita drets fonamentals de reunió i manifestació. La petició de la seva immediata posada en llibertat per part d’un organisme de la rellevància d’Amnistia Internacional està començant a ser secundada per un sector social a qui li costa molt veure l’abús contra els presos polítics catalans pel fet de ser contrària a la causa que els independentistes defensen. Aquí cal recordar i reivindicar la frase de Voltaire “no estic d’acord amb les teves idees, però defensaré sempre el teu sagrat dret d’expressar-les”. Prendre consciència i reaccionar davant les injustícies i l’abús de poder comporta escapar de l’adoctrinament de les versions oficials i de la submissió que imposa l’statu quo, el poder hegemònic. Hi ha vulneracions tan estructurals, tan sistemàtiques, que formen part de la normalitat i es protegeixen per fer-se invisibles als ulls de moltes persones. L’abusador fabrica arguments per justificar-se a si mateix i trobar complicitat en la seva justificació. Quan l’abusador és un sistema, passa exactament el mateix. És com el patriarcat. De vegades, sense les ulleres de mirar no es pot detectar enmig de la normalitat ancestralment apresa.

I acabo amb el quart titular, a tall de provocació. Torna el futbol amb categoria simbòlica de tornada a la normalitat quotidiana. No deixem que la normalitat quotidiana sigui anestesiar-nos amb les distraccions que l’statu quo ens proveeix. És imprescindible prendre consciència i reaccionar per transformar aquest món en un univers millor per a la vida de totes. Bona tornada als carrers!

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram