Molts estarem d’acord que el dia 12 d’octubre, el del famós espectacle de pirotècnia a l’ajuntament de Badalona, no va ser el dia més brillant de l’independentisme.
Tampoc va ser-ho el 4 de novembre, quan ordes de catalans pujaren esperitats cap a Berga per donar suport a una alcaldessa detinguda pels Mossos per una qüestió de banderes i declaracions. Ha tingut dies millors, la cosa. Ha tingut dies molt millors.
De fet, de tot allò no fa pinta que n’hàgim tret res gaire positiu. Ara mateix no tinc el comptador d’independentistes a mà, però és molt possible que durant aquest període de temps no hagi augmentat gaire la xifra total. És més, és probable que hagi disminuït una mica. Segur que hi ha molts adherits de nova fornada que, amb bon criteri, han optat per plegar les veles recentment desplegades quan els ha semblat que al final tot plegat anava només de símbols i de pàtries. Perquè la imatge que està transmetent el procés aquestes últimes setmanes és aquesta, la d’un moviment distret amb estelades i diades nacionals.
Com que l’independentisme va sobrat de vots, però, ara valora la possibilitat de tornar a viure una jornada com les dues anteriors, amb una obertura massiva d’ajuntaments el pròxim 6 de desembre. Perquè la Constitució no és la nostra Constitució, perquè aquest dia no tenim res a celebrar, i totes aquestes proclames que, siguin moralment certes o no, tan bé acostumen a funcionar sempre per sumar fans a la causa.
Sí, anem llençats. Ens està anant tot tan bé, tenim una estratègia tan ben parida i dissenyada, hem patit tan poc desgast aquests últims mesos, que continuarem incidint una estona més en el tema de les banderes, dels dies simbòlics i de la part més sentimental del procés, a veure si així acabem de seduir tota aquella gent que caldria seduir abans del setembre. Això sí, almenys haurem demostrat que som independentistes de veritat, que no ens deixem aixafar en cap cas. I tant.
En comptes de desobeir fortament en aquells punts que et dignifiquen com a país i que serien socialment acceptats i aplaudits (des de desnonaments i fins a l’acollida de refugiats, passant per pobreses energètiques), preferim començar per les engrunetes del cor. Aquelles petiteses que no aporten res al debat (si encara no tens les grans estructures fetes, quin sentit té començar a encarar-te amb l’Estat per qüestions secundàries i no populars) i que ensenyen la part menys atractiva del procés, la més impulsiva i nacional, a la vegada que deixen de banda els motius socials i econòmics que han arrossegat tanta gent fins aquí.
Que cadascú faci el que cregui oportú, Déu nos en guard de dir a la gent què pot fer i què no. Però potser al final, de tant voler obrir les portes dels ajuntaments per simbolismes, estarem tancant sense adonar-nos-en les portes del procés a moltes persones que tenien l’esperança d’entrar-hi per motius ben diferents.
