Els últims mesos hi ha hagut un debat virulent a les xarxes socials sobre el contingut i els efectes de la Llei de Contractes de Serveis a les Persones, popularment coneguda com a “Llei Aragonès”. Lluny d’un debat serè i constructiu sobre les potencialitats i límits del projecte, el debat ha estat caracteritzat per les fal·làcies i les mentides sobre el que fa o deixa de fer la llei de contractes.

S’ha arribat a dir que aquest projecte de llei s’ha fet en secret i d’esquena a la societat, quan el cert és que ha seguit el procediment normal de qualsevol iniciativa legislativa, no un, sinó dos cops. El projecte de llei l’impulsa el conseller Romeva i la seva tramitació és avortada per l’aplicació del 155. En aquesta legislatura el Govern reprèn la tramitació i la torna a presentar al Parlament, on se sotmet a un debat a la totalitat, la subsegüent tramitació en ponència i les esmenes. El mateix procés que qualsevol altra llei, públic i participatiu, on la major part d’entitats afectades per la llei hi han pogut dir la seva i una part important d’aquestes crítiques ha estat recollida pels grups parlamentaris via esmenes a l’articulat.

L’única cosa excepcional d’aquest tràmit ha estat l’absència de la CUP i l’abdicació de les seves funcions. No van presentar cap esmena a la totalitat per evidenciar el seu rebuig al projecte, no van presentar compareixences d’entitats que compartissin aquestes inquietuds, no han presentat esmenes a l’articulat per a subsanar els errors que hi veuen… S’han negat a fer política, han abandonat les seves responsabilitats com a diputats i, per acabar-ho d’adobar, han liderat una campanya contra la llei basada en desinformar sobre què fa i què no fa i atacs “ad hominem”. Fins i tot han arribat a dir que Cs i PP donen suport a la llei, quan aquests dos grups han estat crítics amb el seu objectiu i articulat.

La pregunta important és: què fa la Llei de Contractes? Lluny de privatitzar el sector públic, suposa un pas important per estendre la lògica d’una administració igualitària, feminista, sostenible i transparent a les empreses amb les quals col·labora. Lluny de permetre que la lògica del mercat s’implementi a l’administració, dona eines per enfortir el tercer sector social i impulsar lògiques feministes, sostenibles i igualitàries dins de l’àmbit de l’empresa.

No deixem que el sectarisme de determinats sectors ens faci perdre aquesta oportunitat

A diferència d’una privatització, en l’externalització es manté la titularitat pública del servei, encara que l’administració no el presti directament. La prestació es pot organitzar via conveni o via contracte. La Llei de Contractes dona més eines a l’administració pública per assegurar-se que els serveis que es presten via contracte mantenen els nivells de qualitat i que l’abaratiment de la prestació no es fa a costa dels treballadors. Ni tan sols suposa un perill d’externalització de nous sectors, perquè tots els sectors als quals afecta la llei ja es poden externalitzar si es vol via la “Ley de Contratos del Sector Público”. Cal recordar també que, lluny d’externalitzar, els Governs d’Esquerra i JxCat han començat a revertir algunes de les externalitzacions més importants dels Governs d’Artur Mas.

Si bé la gestió directa dels serveis ha de tenir un rol prioritari, també cal tenir en compte les possibilitats d’eficiències presentades per economies d’escala d’empreses especialitzades en un sector o el valor social afegit que pot representar que entitats del tercer sector gestionin determinats serveis. El problema és que tot sovint l’únic guany de les externalitzacions es fa a costa dels treballadors que presten el servei, no aprofitant economies d’escala o coneixement especialitzat. O encara pitjor, que aquestes externalitzacions serveixen directament per a espoliar el sector públic i fomentar l’enriquiment privat.

La Llei de Contractes aprofita que la legislació europea permet una regulació específica per a l’àmbit dels serveis a les persones per a dotar l’administració de més eines per a fiscalitzar les entitats que presten serveis via contractes. És una llei que ha de servir per a expulsar l’adjudicació de contractes basada en el preu més baix en l’àmbit dels serveis a les persones. Per això la llei estableix que el preu tindrà un pes màxim en la contractació d’entre un 30% i un 40% i prohibeix l’adjudicació via subhasta, és a dir a aquella oferta més baixa.

En canvi, la llei reforça la inclusió de clàusules feministes, ambientals i que garanteixin les condicions laborals dels treballadors. Així doncs, suposa un impuls important a una economia més social, que forçarà empreses i entitats que actualment ja estan prestant serveis a tenir en compte lògiques que van més enllà del mer benefici econòmic. A competir, no en base a l’oferta més barata, sinó en base a la qualitat que poden oferir els usuaris, les seves polítiques d’igualtat de gènere, el seu compromís ambiental, les condicions laborals o la proximitat. En resum, a impulsar una concepció més republicana de l’economia, més inclusiva, igualitària i social. On l’espai de l’empresa privada sigui menys jeràrquic i més democràtic.

No deixem que el sectarisme de determinats sectors de l’autodenominada esquerra independentista ens faci perdre aquesta oportunitat.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram